La forma del poema simfònic és totalment lliure pel que fa a la quantitat de moviments i estructura interna, però sol centrar-se a l’entorn d’un tema principal: un personatge (Till Eulenspiegel, de Strauss), un lloc (Il vecchio castello, o Quadres d’una exposició, de Musorgskij), i fins i tot una obra literària o pictòrica. F.Liszt fou el creador del gènere (derivat de la música programàtica) amb Ce qu'on entend sur la montagne (1848); s’han destacat també Musorgskij (Una nit a la muntanya pelada), Rimskij-Korsakov (Antar), B.Smetana (Má Vlast), César Franck (Le chasseur maudit, 1882) i, sobretot, Richard Strauss, potser el compositor més eminent en aquest camp, amb Don Juan (1888), Tod und Verklärung (‘Mort i transfiguració’, 1889), Also sprach Zarathustra (1896), Ein Heldenleben (‘Vida d’heroi’, 1898), etc. Les tendències neoclàssiques d’alguns autors, com A.Roussel, Prokof'ev, Stravinskij, etc, allunyaren els compositors del poema simfònic, conreat encara, però, per alguns autors, com Respighi, Elgar, Vaughan Williams, Honegger i altres.
m
Música