En ambdós casos la polimerització té lloc en presència d’un catalitzador, que en el primer cas és l’oxigen, en molt poca proporció, i en el segon és el catalitzador de Ziegler (producte de la reacció del trietilalumini amb el tetraclorur de titani) o el catalitzador de Phillips (òxid de crom). Segons que sigui obtingut a alta o a baixa pressió el polietilè és de baixa o alta densitat, respectivament. Hom obté dos tipus de polietilè de densitats intermèdies, bé per la copolimerització de l’etilè amb altres composts, bé per la mescla de polietilens de baixa i alta densitat. El polietilè, a causa de la seva tenacitat i rigidesa (però flexible en petits gruixos), de les seves propietats dielèctriques, de la seva resistència química i de la seva qualitat d’impermeable, és molt emprat en la fabricació de sacs, bosses, envasos, caixes, canonades, cables telefònics, coberts agrícoles, etc. Són emprats també en embalatge de diversos productes làmines, tubs o semitubs de polietilè termoretractable, obtingut en un procés d’extrusió molt controlat, de manera que les retraccions longitudinal i transversal degudes a la calor siguin pràcticament homogènies per a qualsevol punt de la làmina, tub, etc, i làmines de polietilè estirable, amb les quals hom pot obtenir embalatges impermeables a l’aigua, a la humitat, a les olors, etc. El polietilè és també anomenat, impròpiament, politè.
m
Química