Bé que fou fundada pel seu epònim Selǧūq ibn Duqāq, la dinastia no es consolidà fins que Togrïl Beg no vencé els gaznèvides, s’establí a Coràsmia (1038) i es féu reconèixer soldà (1055) pel califa de Bagdad. Després dels esplendorosos governs d'Alp Arslān i de Malik Šāh, ajudats ambdós per llur visir Niẓām al-Mulk, l’imperi seljúcida, dividit entre fills i germans, inicià la seva davallada i disgregació: els atabegs s’independitzaren i aparegueren diverses dinasties locals, de vida molt heterogènia, a Síria, Mesopotàmia, Armènia i Pèrsia. De la branca principal, anomenada dels seljúcides majors, únicament el govern de Sanǧar reeixí a recordar l’esplendor inicial de la dinastia. La branca dels zengites de l’Alta Mesopotàmia s’expandí a Síria, anorreà la subdinastia allà establerta i s’enfrontà amb els croats, fins que, poc després de la mort (1174) de Nūr al-Dīn, la dinastia fou enderrocada per Saladí I. El seljúcides del Kirmān desaparegueren sota una invasió d’una altra confederació de tribus oghuz el 1186. De totes les branques seljúcides, només l’establerta a Rum (1092-1327), amb capital a Iconi, aconseguí de sobreviure fins a l’expansió dels mongols, que la sotmeteren a llur vassallatge. L’adveniment i la consolidació de l’imperi seljúcida, partidari de la sunna, suposà un canvi substancial en l’ortodòxia de l’islam pel fet que combaté, sobretot, els estats xiïtes. D’altra banda, durant llur govern es produí la ruptura definitiva entre els països del Magrib i l’orient musulmà, en tot l’àmbit del qual el nou sistema administratiu adoptat pels seljúcides es constituí model a imitar, no solament pel que feia referència a l’organització de l’estat, sinó també en els diversos camps de la cultura (ensenyament a través de madrasses, models arquitectònics i literaris, etc.).
Dinastia seljúcida, o major
| Togrïl Beg | 1038-1063 |
| Alp Arslān | 1063-1072 |
| Malik Shāh | 1072-1092 |
| Mahmūd | 1092-1094 |
| Barkiyārūg | 1094-1104 |
| Muḥammad | 1104-1117 |
| Sanǧar | 1118-1157 |