De vegades hom inclou també en el terme la persecució i extermini per part del règim nazi de minories o altres pobles, especialment el gitano, dels homosexuals i de dissidents polítics. El genocidi fou la culminació d’un llarg procés que es desenvolupà paral·lelament a la implantació del règim nazi, i que tenia com a objectiu la creació d’una comunitat nacional –Volksgemeinschaft– racialment pura. Amb les lleis de Nuremberg (“Llei de ciutadania del Reich” i “Lleis per a la protecció del poble i l’honor alemanys” del 15 de setembre de 1935) es privava de la ciutadania alemanya aquells que no eren de sang ària i es prohibien les relacions matrimonials, o extramatrimonials, entre jueus i súbdits alemanys o de raça ària. Seguint aquesta estratègia agressiva vers els jueus, la ruptura massiva d’aparadors de prop de 7.000 comerços jueus i l’assassinat de prop d’un centenar de jueus (Kristallnacht, 9-10 de novembre de 1938) marcaren un punt d’inflexió. Finalment, en la reunió celebrada a Wannsee, 20 de gener de 1942, s’aprovà la “Solució final” –Endgültige Auslösung–, que consistia en l’eliminació física, per mitjà dels treballs forçats, dels jueus internats en camps d'extermini (Auschwitz-Birkenau, Chełmno, Bełżec, Majdanek, Mauthausen, Sobibor i Treblinka). L’any 1945, amb la fi de la Segona Guerra mundial, més de sis milions de jueus, d’una població total de vuit milions en els països ocupats pels nazis, havien estat assassinats.
Després de la guerra i del procés de Nuremberg, encapçalat per les institucions es donà a Europa Occidental un rebuig explícit al nazisme i les seves conseqüencies, amb l’Holocaust com a exemple màxim del que no havia de tornar a succeir. A la República Federal d’Alemanya, en particular, i també a Àustria, hi tingué lloc un moviment d’autoexamen i l’adopció de mesures de desnazificació: en ambdós països hom prohibí per llei el partit nazi, així com els símbols i la propaganda d’aquesta ideologia i la negació de l’Holocaust. Amb aquest terme hom designa un corrent d’opinió integrat per autoanomenats estudiosos i polítics, generalment d’extrema dreta, que afirmen que l’Holocaust no va tenir lloc o que va esdevenir-se en unes proporcions negligibles, i que respon a una operació de propaganda sionista o d'altres grups. Contra la difusió pública d’aquestes afirmacions, hom ha dictat lleis de contundència diversa, a banda d’Alemanya i Àustria, a Bèlgica, França, Lituània, Polònia i els Països Baixos. En altres països, especialment els anglosaxons, la negació de l’Holocaust no és il•legal a l’empara de la llibertat d’expressió. El 2007 la Unió Europea aprovà una llei que castigava la negació de l’Holocaust, malgrat que la seva aplicació es deixava al criteri de cada Estat membre. A banda del Yad Vashem, l’Holocaust és recordat amb nombrosos monuments i instal·lacions commemoratius a Europa. Cal esmentar-ne el Museu de l’Holocaust de Berlín i diversos camps de concentració convertits en museus, dels quals destaca el d’Auschwitz.