Estudià dret, filosofia i periodisme, al qual es dedicà professionalment. Col·laborà en revistes i diaris (Tele-exprés (1975-76), El País (1985-90), Diari de Lleida, Segre, Diari de Barcelona (1991-92), Avui) i en guions cinematogràfics. Durant els anys setanta i vuitanta cofundà les revistes d’art i poesia Tecstual, Ampit i L’avioneta, i n’impulsà d’altres. Del 1973 al 1975 practicà l’art conceptual amb el Grup de Treball. Exercí la crítica d’art, fou autor de centenars de textos per a catàlegs d’exposicions i practicà l’acció artística. En aquest vessant de teòric de l’art, el 1988 rebé el premi Espais i publicà l’assaig Ut poesis pictura, i posteriorment d’altres sobre la creació artística en general, com La comèdia d’un incest (1989), Despintura del jo (2000, premi Joan Fuster d’assaig 1999) i Enderroc i reconstrucció (2007). Cal esmentar, també, els escrits amb Ester Xargay Melero Zooflèxia (2006) i Fissura (2008).
És autor d’una obra literària heterodoxa i anticonvencional que explora els límits de l’expressió a través de l’experimentació amb el llenguatge, l’inconscient i la transgressió de la norma. Publicà obres en prosa, qualificables de manera aproximada com a “novel·les” (La fi del món, 1994; Carbassa a tot drap o Amor lliure, ús i abús, 2001), però el seu vehicle principal fou la poesia, entesa en una concepció molt propera a l’art conceptual, la performance, el collage, o altres modalitats artístiques. Inventà subgèneres com ara l’escalaborn, la paraparèmia i l’hiposeptimí. La seva obra poètica publicada comprèn els reculls Tu’m és no’ms (1977), Anar i tornar (1979, amb Eugènia Balcells), Agoc (1981), De tranuita (1983), Un pedrís de mil estones (1992) i S’ha rebentat l’hospici (1992). Continuà la seva obra amb els llibres de poesia El desvari de la raó (1995), Epítom infra nu o no: ombres de poemes de Marcel Duchamp (amb E. Xargay, 1997), Hi ha un diari sota l’estora (2000), No em cap al cap (2001), Fer safor (2001), Cabrafiga (2002), Metafonia (Deslectura de Paul Celan) (2003), M’he menjat una cama (2004, premi Rosa Leveroni 2003), Com aquell qui diu (2004), Ad libitum (2004), Ho he fet fer (2005), Coma induït (2007), Regoc (2009), Himnes del no-ésser (2009), Filacteri d’infrallengua (2011) i Si fa que sí (2012). El 2011 publicà un primer volum de l’Obra Completa punt u i el 2012 guanyà els Jocs Florals de Barcelona amb el poemari Dietari del pic de l’estiu. Publicà també l’obra dramàtica Llevant, pluja al davant (1990) i dos volums de Converses (2006) i el de correspondència Fer les cartes (2011), tots tres amb el poeta Antoni Clapés. L’abril del 2016 li fou concedit, a títol pòstum, el premi Jaume Fuster de l’Associoació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) en reconeixement a la trajectòria.