Entrà en vigor l’any 1998 i consisteix en una reforma de la llei de Normalització Lingüística a Catalunya del 1983. La nova llei fou aprovada amb un ampli consens (CiU, PSC, IC-Els Verds i el PI), però amb l’oposició del PP i ERC, i l’abstenció del PCC. Mentre que ERC considerà la llei insuficient, el PP la trobà innecessària i que vulnerava la llibertat d’ús de les dues llengües cooficials. Elaborada pel conseller Joan Maria Pujals, la llei consta de trenta-nou articles, vuit disposicions addicionals, tres de transitòries i tres de finals; l’articulat es distribueix en set capítols: capítol preliminar, l’ús institucional (I), l’onomàstica (II), l’ensenyament (III), els mitjans de comunicació i les indústries culturals (IV), l’activitat socioeconòmica (V) i l’impuls institucional (VI). Els objectius principals d’aquesta llei són: emparar i fomentar l’ús del català; donar efectivitat a l’ús oficial del català i del castellà, sense cap discriminació; normalitzar i fomentar l’ús del català en l’administració, l’ensenyament, els mitjans de comunicació social, les indústries culturals i el món socioeconòmic; assegurar l’extensió del coneixement del català a tots els ciutadans i ciutadanes, i assolir la igualtat pel que fa als drets i els deures lingüístics. En definitiva, consolidar el procés impulsat per la llei del 1983 i avançar en la generalització del coneixement complet i de l’ús normal de la llengua catalana. La llei introdueix entre altres modificacions l’eliminació de les sancions a les persones, fa més flexible l’establiment de quotes i introdueix garanties per a l’ús de la llengua castellana. Poc després que la llei entrés en vigor el director general de política lingüística de la Generalitat de Catalunya, Lluís Jou, assegurà que la seva aplicació es faria de manera coordinada amb els sectors afectats per facilitar l’adaptació a la llei sense urgències, i que els àmbits prioritaris eren els sectors on existeix un dèficit clar, com ara el món del dret, l’etiquetatge o el cinema.