Orígens i organització
Sorgí com a resposta al bloqueig de les negociacions entre la Generalitat de Catalunya i els successius governs espanyols, iniciades pràcticament des de la reinstauració de la democràcia a l’Estat espanyol. Els continus obstacles i dilacions amb motiu dels avatars polítics acabaren en una via morta al final del 2001, cosa que propicià el sorgiment de l’organització des de l’àmbit no institucional. És coordinada per un secretariat format per vint-i-cinc persones, bona part de les quals en foren fundadores, com ara Antoni Strubell i Trueta, Josep Cruanyes, Enric Borràs, Julià Garcia i Josep Guia i Marín, entre d’altres.
La Declaració Internacional de Suport a la Comissió de la Dignitat
El primer acte important de la Comissió fou una Declaració raonada de reivindicació dels documents amb suport internacional. Basada en el Conveni Internacional de la Haia del 1956 sobre protecció de béns culturals en cas de conflicte armat i en la Resolució 46/10, de l’Assemblea General de l’Organització de les Nacions Unides, la Declaració fou presentada al Paranimf de la Universitat de Barcelona l’11 de juny de 2002. Prestaren el seu suport unes 700 personalitats de 47 països, la majoria del món acadèmic de més de 200 universitats d’arreu del món.
Entre els signants hom pot esmentar l’historiador Javier Tusell Gómez i l’advocat Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón (adherits també a la Comissió de la Dignitat), el lingüista Noam Chomsky, el músic Peter Gabriel, l’ex-secretari general de la UNESCO Frederic Mayor i Zaragoza, els premis Nobel de la pau Rigoberta Menchú i Adolfo Pérez Esquivel, l’historiador Paul Preston i l’expresident de Portugal Mário Soares.
Actuacions posteriors
Posteriorment, la Comissió ha organitzat un gran nombre d’actes, tant a Catalunya i el País Valencià com a Salamanca, en els quals han participat un gran nombre de personalitats del món de la cultura i de la política catalanes i també algunes de Salamanca, i ha rebut el suport de les institucions catalanes. Entre el setembre i el novembre del 2005, les dues cambres del Parlament espanyol aprovaren el projecte de llei per a la devolució. Malgrat el retorn d’una part de la documentació al gener del 2006, la Comissió de la Dignitat ha continuat reclamant la restitució dels més de dos milions de documents d’entitats i particulars que preveu la llei.
Al juliol del 2013 presentà a la UNESCO un informe en què es detallaven els incompliments reiterats del govern espanyol en el retorn prèviament pactat (i ratificat pel Tribunal Constitucional espanyol al gener del 2013) de la documentació pendent, denúncia a la qual donà suport l’Arxiu Nacional de Catalunya.
La Comissió tingué també un paper central en l’impuls i elaboració de la proposició de llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme que anul·lava totes les sentències i resolucions de les causes i dels consells de guerra instruïts a Catalunya per causes polítiques i dictats pel règim franquista del 1938 al 1978. La llei fou aprovada per unanimitat pel Parlament de Catalunya el 29 de juny de 2017.
La Comissió de la Dignitat al País Valencià i a les Illes Balears
Al País Valencià, on s’havia donat també una situació similar de requisa de papers, hom obrí l’octubre del 2002 un secretariat de la Comissió, que rebé suport d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV). En fou el principal impulsor Josep Guia, i Paula Martínez Ros fou designada per dirigir la Comissió de la Dignitat a València. Poc després de la constitució, ACPV cursà una petició formal a la presidència de la Generalitat reivindicant els documents.
L’acció de la Comissió al País Valencià s’ha orientat sobretot a obtenir el suport dels ajuntaments i, en molts casos, a donar a conèixer l’existència dels documents espoliats i a actuar com a aglutinador de la reivindicació davant dels parlaments valencià i espanyol. En general, han estat els consistoris amb majoria d’esquerra o nacionalista els que han aprovat la reivindicació, però alguns regidors del PP hi han votat també a favor. A les Illes Balears, la documentació confiscada es limità pràcticament a Menorca, i la major part no sortí de l’illa. Les gestions per a un eventual retorn han estat realitzades pel Consell Insular de l’illa.
Altres iniciatives
A banda de l’activitat principal, centrada en el retorn dels Papers de Salamanca, la Comissió impulsa altres iniciatives dedicades a recuperar i reivindicar la memòria històrica de Catalunya durant el franquisme i els símbols de les llibertats de Catalunya, entre els quals hi ha la restitució de la dedicatòria original del monument erigit el 14 d’abril de 1933 al cim del Tibidabo, al peu de l’antena de Ràdio Barcelona, des d’on Francesc Macià proclamà la República Catalana.
Destaquen, entre d’altres, els actes en memòria de l’afusellament del president Lluís Companys i Jover i les campanyes per a aconseguir la nul·litat del procés a què fou sotmès, iniciatives impulsades des de l’any 2008, i també per a la recuperació de diversos monuments originals mutilats o modificats pel franquisme (2012). El març del 2013, mitjançant una campanya de mecenatge, l’entitat adquirí un fons fotogràfic anònim format per uns 1.400 negatius que documentaven la vida quotidiana dels soldats republicans durant la Guerra Civil de 1936-39. L’autor fou identificat quatre mesos després com el fotògraf Francesc Boix. Posteriorment, el fons fou cedit a l’Arxiu Nacional de Catalunya. El febrer del 2015 la Comissió de la Dignitat reclamà formalment a l’Estat espanyol el retorn dels anomenats Papers d’Àvila. Posteriorment ha impulsat també la reparació jurídica de les víctimes del franquisme. Presentada l’octubre del 2016 al Parlament de Catalunya i aprovada per unanimitat, la proposició de llei preveia declarar nul·les i sense cap efecte jurídic les sentències dels més de 81.000 consells de guerra sumaríssims i dels judicis polítics dictats a Catalunya durant el règim franquista i, residualment, els primers anys de la Transició, més de 4.000 dels quals acabaren en pena de mort.
Des del 2003, l’entitat atorga anualment els premis Dignitat a persones significades en les causes que reivindica, i ha rebut diverses distincions, entre les quals cal esmentar els Premis Primer de Maig de la Fundació Josep Comaposada i la Fundació Rafael Campalans (2003), el de primera entitat del país per votació popular del portal VilaWeb (2005), el reconeixement de la Generalitat de Catalunya (2006), el premi Joan Coromines de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (2006), el Premi de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (2008) i el Premi Memorial Francesc Macià de la Fundació Irla (2015).