La primera de les revoltes tingué lloc a Tunísia. S’inicià com una protesta contra l’atur i les restriccions polítiques. Arran de la mort d’un jove manifestant per la policia, adquirí grans dimensions i acabà amb l’enderrocament del règim presidit per Zine al-Abidine Ben ‘Alī al gener del 2011. Des d’aleshores se succeïren els aixecaments populars antigovernamentals en diversos d'aquests països, tots ells dominats per règims laics autoritaris o obertament dictatorials. Destacaren sobretot els d’Egipte i Líbia, estats en què, després de dures pugnes, els manifestants aconseguiren la caiguda dels presidents Ḥusnī Mubārak i Moammar al-Gaddafi al febrer i al marc del 2011 respectivament. A Jordània, Qatar i Síria es produïren protestes semblants, les quals no aconseguiren, però, derrocar els règims respectius. En altres països com el Marroc i Algèria les protestes, en canvi, foren comparativament febles.
En conjunt, les revoltes seguiren un patró similar: iniciades i protagonitzades sobretot per sectors majoritàriament urbans, joves i sense adscripció religiosa, canalitzaven un gran malestar contra la corrupció generalitzada de les elits, la repressió de l’oposició i la manca de perspectives d’una població jove amb uns nivells d’atur crònicament molt elevats. Les protestes reberen immediatament l’adhesió dels grups i sectors musulmans, que pugnaren per imposar-se, i només en un cas (Líbia) reberen suport puntual internacional per a enderrocar el govern.
Llevat de Tunísia, on després de dos anys de govern dels islamistes aquests cediren el poder a un executiu provisional per a celebrar eleccions el 2014, la resta d’estats on les revoltes enderrocaren els governs presentaven escenaris d’una greu incertesa i inestabilitat: Líbia entrà de fet en una guerra civil entre faccions, mentre que a Egipte l’exèrcit enderrocà i empresonà al juliol del 2013 el president Muḥammad Mursī , líder dels Germans Musulmans i guanyador de les eleccions del juny de l’any anterior. A Qatar i Jordània s’imposà la repressió, mentre que a Síria els enfrontaments entre el règim de Bašār al-Assad i els diversos grups d’oposició es convertiren en una guerra civil oberta que ha esdevingut el conflicte més cruent del segle XXI..