« Pàgina de resultats

Gran Enciclopèdia Catalana

el País Valencià

[el RegneDesignació, especialment a la zona més pròxima de Catalunya, d, Comunitat ValencianaDenominació oficial d]
Població: 5.117.190 h
[2011]
Extensió: 22.826 km2
Coordenades: -0.366666667 long. 39.466666667 lat.
País de l’Europa mediterrània, a la costa oriental de la península Ibèrica, enclavat dins l’Estat espanyol del qual en constitueix una comunitat autònoma, conegut tradicionalment també amb el seu nom històric de Regne de València o, simplement, València; la capital és València.

Els seus límits actuals coincideixen amb els de l’antic regne a partir del 1305, quan es confirmà la incorporació de part de l’antic regne de Múrcia amb l’exclusió de Cabdet des del 1707 i amb la inclusió des del segle XIX de Villena i Saix i del partit judicial de Requena. Parteixen de la mar, segueixen, al N, el riu de la Sénia fins al vessant septentrional dels ports de Morella (incloent gran part de la conca del Bergantes, tributària de l’Ebre) i continuen per la vora oriental de la Serralada Ibèrica Valenciana.

Inclouen tota la conca del Millars, llevat de la capçalera, tota la del Palància i la conca del Túria a partir de la serra de Javalambre, amb una solució de continuïtat que fa que la comarca del Racó resti separada del conjunt del país per terres aragoneses i castellanes, i la conca del riu Magre. Sud enllà, abasten una bona part del curs del riu Cabriol, i, tot excloent el curs alt del Xúquer, segueixen els límits naturals de les valls de Cofrents i de Montesa (port d’Almansa), al límit amb la Meseta castellana, inclouen tota la vall del Vinalopó i el sector més baix de la del Segura fins a arribar novament a la mar als esculls del Molló, al sud de la punta de la Foradada.

L’àrea de llengua originàriament catalana és majoritària, per tal com comprèn el 58,2% de la superfície, on el 1991 vivia el 90% de la població valenciana. Les àrees castellanoparlants són totes a l’interior, llevat del Baix Segura.

Tornar a dalt

La morfologia

El relleu i la seva formació

Mapa geològic del PaísValencià
© fototeca.cat
En les formes que integren el relleu valencià cal considerar dos components: l’estructural i l’evolutiu o climàtic. Remuntant la història geològica, cal considerar la rotació levogira d’Ibèria i Àfrica vers Euràsia, que es produí del Permià al Cretaci, però que s’estroncà després. A l’Oligocè en començà una altra, menor i de sentit invers. Ambdues justifiquen en la tectònica l’etapa de graben del Triàsic que afecta el PaísValencià i desemboca a la tectogènesi de l’Oligocè i del Miocè. Se succeeixen, en efecte, tres compressions que interessen l’espai valencià: la preoligocènica —la mateixa que és responsable del sistema litoral català de direcció NNE-SSW—, la intraoligocènica, NW-SE, que hom sol anomenar ibèrica o celtibèrica, i la intramiocènica, ENE-WSW, dita bètica. S'hi interposen distensions i és particularment efectiva la quaternària, responsable, entre d’altres, de les fractures litorals o properes. El paroxisme orogènic al N i el centre del País es produí a la fi de l’Eocè, amb el Sistema Ibèric, i al migjorn valencià, després del Miocè inferior, amb plecs bètics. La influència de la direcció catalana es redueix a algunes fractures paral·leles al litoral de la meitat nord del País; el límit dels altres dos plegaments no és nítid i fins i tot hi ha interferències o superposicions, com ara a la Safor; tot i això, al sud del Caroig i de la Costera les direccions ibèriques ja solen ésser absents. Dins les alineacions bètiques hom fa una divisió entre penibètic o bètic axial —representat per alguns tascons triàsics del Baix Segura i Nova Tabarca—, i el subbètic i prebètic, de caracterització més subtil segons la profunditat de les fàcies. Al nord d’una línia ideal Monòver-Alacant hi hauria el prebètic —amb una certa continuïtat sedimentària profunda— i al sud, el subbètic. Una sèrie d’accidents, probablement del sòcol, es tradueixen en un entrellat de “canals” triàsics, el més important dels quals va des de la vall d’Aiora i Cofrents fins al Vinalopó Mitjà. La tectònica diapírica acompanya aquests accidents i, a més, és present a molts altres indrets del país central i meridional, desbaratant la disposició dels plegaments. El relleu diferencial ha estat explotat pels agents geomòrfics climàtics i el mateix rocam —calcari, margós, argilenc, etc.— no ha proporcionat les mateixes formes als diferents dominis. Per això, a part els processos azonals, hom pot oposar els plans i piemonts o raiguers, de característiques subàrides, a la muntanya i les valls que integren un domini subhumit, i en altituds superiors a 1.000 m poden mostrar trets de l’acció geomòrfica del fred. Al sector septentrional de domini ibèric predomina el rumb NW-SE, que es modifica en E-W als entorns de Morella (serra de Xiva, 1.252 m alt.) per a acabar en SW-NE a la Tinença de Benifassà (tossal d’Encanader, 1.393 m) i serres costaneres que enllacen amb les del Principat. Bona part dels Ports i de l’Alt Maestrat és integrada pels plecs jurassicocretacis que cabussen al nord en
El massís de Penyagolosa
© Fototeca.cat
cuestas com la de Penyagolosa (1.813 m), el segon cim del PaísValencià, i moles com la d’Ares (1.318 m). Vers la costa, blocs inclinats i paral·lels s’esglaonen en declivi: les talaies de l’Alcalà i la serra de Valldàngel, les serres d’Irta i del desert de les Palmes (729 m). L’aspra contrada de l’Alt Millars topa cap a l’interior amb els páramos de quasi 1.000 m on continua el Miocè de la regió de Terol. Hi destaquen els contraforts de les serres de Gúdar i de Javalambre, un dels quals és el Cerro Caldemí (1.839 m), que fa frontera al Racó i és el primer cim valencià. La serra d’Espadà (tossal de la Ràpita, 1.103 m) és un anticlinal triàsic que fa divisòria amb la conca del Palància. El páramo torna a comparèixer davant l’alt d’Herragudo, a l’Alt Palància. Prop del litoral els plans quaternaris s’estenen des del Baix Maestrat, interromputs per les serres d’Irta i d’Orpesa per a abastar la Plana amb una penetració màxima de 15 km a l’eix del Millars i continuar pel Camp de Morvedre. Al sector central, els Serrans és un país de blocs calcaris fallats i erosionats a una superfície de més de 900 m que han fendit el Túria i afluents agranant gairebé tot el Terciari. La fossa de Setaigües —antic camí de Castella per la foia de Bunyol— té al sud un peneplà de 850 m i més enllà la gran plataforma cretàcia del Caroig (1.028 m) inclinada vers l’est i tallada pel congost del Xúquer i la vall diapírica i volcànica de Cofrents i Aiora. La Costera o vall de Montesa pot ésser considerada com a límit del muntanyam ibèric. A l’W de les serres hi ha l’altiplà de Requena i Utiel, miopliocènic d’estil manxec que, dellà del Cabriol, continua per la conca endorreica d’Albacete, captada en part pel Xúquer. Des de Sagunt a Gandia la plana al·luvial que penetra pel baix Túria i la Ribera s’adossa a una faixa de piemonts i tossals miopliocènics i petits anticlinals mesozoics aïllats. El muntanyam bètic forma un feix de serres orientades majoritàriament de SW a NE i ateny les altures màximes a la d’Aitana (1.558 m), puig Campana (1.406 m), el Montcabrer (1.390 m), la Serrella (1.379 m) i el Maigmó (1.296 m). Els grans anticlinals del nord, fets de gruixuts bancs calcaris prebètics (Agullent-Benicadell), són separats per sinclinals miocènics margosos i blocs alçats com la serra de Mariola. Al seu peu s’obre la fossa d’Alcoi —un bloc afonat— tancada a l’est pel sector d’escates tectòniques de les serres d’Alfaro i d’Albureca, que acaba en el Montgó. Dins el prebètic intern s’inclouen les serres del Carrascar d’Alcoi, el Maigmó, el Sit, la Carrasqueta, la Serrella, Aitana, el puig Campana i Bèrnia. Els glacis d’erosió caracteritzen els vessants de la Marina i l’Alacantí i els corredors gairebé endorreics del Vinalopó Mitjà; enmig d’ambdós emergeix la serra de Crevillent, subbètica. Sobre els plans d’Elx —dominats pel con interior del Vinalopó— i del Baix Segura destaquen els apuntaments penibètics i les àrides serres de la ratlla meridional. El litoral del Baix Maestrat comença amb petits espadats que tallen el glacis i agombolen qualque platja —més tost de còdols— a les raconades; més extensa, però, és la que corre de Benicarló a Peníscola tancant un aiguamoll gairebé eliminat. La Muntanya Grossa o Serra d’Irta determina un penya-segat quelcom més considerable, que cedeix tot d’una a la costa baixa amb el con al·luvial del riu Segarra i el maresme de la Ribera de Cabanes i més enllà l’albufereta d’Orpesa. Altre cop s’alça el litoral amb un gran espadat per a tornar a caure a l’olla de Benicàssim, on comença una llarga platja d’arena que, deixant darrere prats i marjals, és interrompuda només pel gran ventall al·luvial del Millars. Els cordons de grava guanyen paper a la Plana Meridional i hom arriba als estanys d’Almenara, que potser enllaçarien amb els de Puçol i el Puig si no fos per l’avançada convexa del Baix Palància. Tot el rosari de tolls i maresmes és en regressió per obra humana, que n’ha foragitat fins i tot els arrossars. Des de València vers el S la restinga pedunculada que tanca l’Albufera és flanquejada per arenals i dunes. Després de la interrupció del cap de Cullera, l’aiguamoll i la restinga arenosa s’allargassen fins a la marjal de Pego i la seva
Vista aèria de l’Albufera de València
© Arxiu Fototeca.cat
devesa. Llavors alternen còdols i sorra i a les Rotes de Dénia el litoral transversal comença un joc d’eixides rocalloses i raconades sorrenques d’acord amb els contraforts prebètics. Cal remarcar la badia de Xàbia, l’esperó de Moraira i el penyal d’Ifac. Al sector de la Marina les penyes de l’Arabí separen les endinsades d’Altea i Benidorm, mentre que a la costa de la Vila Joiosa les platges de còdols alternen amb els penya-segats. Els caps de l’Horta i de Santa Pola presenten extensos arenals, però el tret més cridaner és l’aiguamoll del Baix Vinalopó, gairebé continuat al Baix Segura i la tirallonga de les dunes de Guardamar, les més considerables dels Països Catalans. Un espadat modest amb nombroses inflexions i platgetes constitueix l’extrem meridional de les costes valencianes. La combinació d’hidrografia, condicions climàtiques, relleu i acció humana ha donat lloc a una erosió especialment severa al PaísValencià, on hom calcula que més de la meïtat del territori es troba en una fase definida com de moderada a greu. Prop d’un terç de l’espai valencià té una erosió greu, amb algunes zones on la pèrdua de sòl és d’unes 300 tones per ha i any (la comarca del Racó d’Ademús i algunes àrees dels Serrans).
Tornar a dalt

El clima i la hidrografia

El PaísValencià, sotmès a les habituals masses d’aire que afecten el món mediterrani i els seus habituals fronts, té hiverns relativament suaus, poques pluges amb màxims de tardor i primavera i forta secada estiuenca. Pel que fa a les precipitacions, les terres altes del nord (els Ports i l’Alcalatén) passen dels 600 mm anuals, així com la ferradura de muntanyes que tanca la Safor, on arriben a caure 800 o 900 mm.
Mapa climàtic del PaísValencià
© fototeca.cat
Als plans septentrionals i centrals les pluges oscil·len entre els 400 i els 500 mm (Castelló 488, València 463, Cullera 434) i quelcom més a la Ribera Alta, però van minvant vers l’interior i el sud, especialment al corredor del Vinalopó, que amb prou feines rep 300 mm, així com a la façana meridional de la Marina. A partir d’Alacant (358 mm) les comarques del Baix Vinalopó i el Baix Segura tenen al voltant de 250 mm, és a dir, entren dins un clima estepari. A l’estiu, la influència del màxim de les Açores abasta la Mediterrània i és responsable de la fretura de pluges: juliol i agost, 5 o 10 mm al litoral, on domina, això sí, una humitat elevada i la temperatura és de 24°C a 26°C, amb escassa amplitud, mentre que a l’interior hom pot registrar de 21°C a 23°C a l’agost. L’esporàdic ponent procedeix de la Meseta i és un vent abrusador i sec que pot afectar els conreus a causa d’una humitat inferior al 30%. La tardor és la principal estació de les pluges, aportades per les depressions del golf del Lleó —sorgides allí o procedents del golf de Gascunya—, o les borrasques de la ruta de Gibraltar; hi ha un contrast pluviomètric molt fort entre l’agost i el setembre i el màxim recollit sol correspondre al novembre. Un altre màxim secundari s’esdevé a la fi d’hivern o al principi de primavera. No són estranyes les pluges torrencials de 50, 100 mm o més en 24 hores, que ocasionen revingudes als barrancs o rius i inundacions. Aquests aiguats són deguts a un corrent d’aire marí humit i molt inestable que s’eleva en xocar a la façana muntanyenca; també hi col·labora una gota d’aire fred localitzada en altura sobre l’est de la Meseta. El temps hivernenc és dominat per les situacions generals anticiclòniques, especialment característiques de gener, interrompudes de vegades per depressions amb forts vents de llevant. Les terres elevades són fredes (mitjanes de gener entre 3°C i 6°C, mínima mitjana de 0,7°C a Aiora i -2,5°C a Requena), però a les baixes litorals solen superar els 6°C, i augmenten encara a la costa estricta i de N a S (València 11°C, Alacant 11°C). La neu és gairebé desconeguda a la zona litoral i les gelades no sovintegen, car la mitjana de les mínimes de gener es mou entre els 5°C i 6°C; tanmateix, ocasionalment es presenten onades d’aire polar amb temperatures inferiors a -3°C. La isoterma anual de 17°C perfila d’una manera aproximada l’androna litoral, ja que camina a uns 10 km de la costa. Els mateixos punts, més o menys, vindrien units per la isoterma d’11°C pel gener i la de 24°C per l’agost, encara que les diferències entre N i S s’accentuessin. A part alguns sectors endorreics prou representats al País meridional i els prototips dels quals podrien ésser les llacunes de Salinas (Vinalopó Mitjà) o les de Torrevella i la Mata, hom pot establir una distinció entre rius llargs, gairebé sempre al·lòctons, i curts, comptant-hi les rambles, que tenen un gran paper geomòrfic. El Millars és un dels rius grossos, que neix a la serra de Gúdar i recull aigües de les serres de Camarena, Javalambre, Penyagolosa i Espadà (4.028 km) que donen a Vila-real 9,71 m
El riu Xúquer prop de Millars
© Fototeca.cat
3/s. Revingudes destructores com la de l’octubre del 1922 (3.000 m3/s) són dificultades ara per la presa del Sitjar (1958), de 52,2 milions de m3. El Túria procedeix de la Muela de San Juan de Albarrasí i es barreja amb l’Alfambra, passa per Ademús i s’encaixa espectacularment; a la Vallesa de Mandor (abans dels assuts de les grans séquies) té un mòdul de 14,5 m3/s; la conca comprèn 6.192 km2 i, ultra 37 derivacions de regadiu dins el País, el riu és mediatitzat pel pantà de Benaixeve (1944) de 228 milions de m3; les riuades han estat freqüents i devastadores i l’última de les grans (14 d’octubre de 1957) portà 3.700 m3/seg. El més cabalós és el Xúquer (21.613 km2 de conca), originat al Cerro de San Felipe i que rep aigües de la Serranía de Cuenca i els 23,1 m3/s del Cabriol a Cofrents. A l’eixida dels congosts del Caroig, abans de les sagnies del rec, vehicula 52,1 m3/s; la regulació li comença al gran pantà d’Alarcón (1953; 1.112 milions de m3), ajudat ara pel de Contreras (850 milions de m3) i el de Tous, destruït per la riuada del 1982 i ja reconstruït. El règim general, calcat en el de les pluges de predomini tardoral, ha estat alterat o invertit pels pantans; dins la Confederació del Xúquer en funcionen actualment 21, ultra els que pertanyen a la del Segura; alguns d’ells figuren entre els més antics d’Europa. El Segura, que només té 31 km valencians, registra 22 m3/s a Oriola i 7 d’escassos un poc abans de Guardamar. El Palància (2,22 m3/s) i el riu d’Alcoi (2,62 m3/s) vénen a fer la transició amb els rius menors. El primer té 1.053 km2 de conca i el d’Alcoi o Serpis, 650. Al grup dels rius curts, quasi tots de gran pendent i règim molt irregular, cal enumerar el de la Sénia (1,22 m3/s), el Cérvol, de Cervera, l’Algar, el de la Vila, el Vinalopó i el de Montnegre.
Tornar a dalt

Espais naturals protegits

La flora

Les condicions biogeogràfiques del PaísValencià corresponen a la seva situació, al sud del Principat de Catalunya. El predomini de les espècies holàrtiques hi és igualment general i absolut.
Alzinar al parc natural del Carrascar de la Font Roja
© Fototeca.cat
Les irradiacions tropicals i saharianes, aquestes darreres limitades a les contrades de migjorn, hi són sempre molt febles. Solament les regions biogeogràfiques eurosiberiana i mediterrània arriben al PaísValencià; només un petitíssim grup d’espècies que apareixen limitades a Penyagolosa i als Ports de Morella i que sempre fan un paper molt secundari en el paisatge, assenyalen una relació llunyana amb la vegetació boreoalpina (subalpina) dels Pirineus. La part eurosiberiana del país és molt petita i tota ella té caràcter submediterrani. En general la vegetació originària hi seria un bosc de roure valencià (Violo-Quercetum fagineae) o, molt més comunament, una pineda de pinassa o de pi roig (Violo-Quercetum pinetosum), que són presents des dels Ports de Morella a l’Alcalatén, entre 1.000-1.200 i 1.800 m alt. A les clarianes naturals i artificials del bosc es fan pastures, o més rarament comunitats arbustives, d’afinitat submediterrània o mediterrània; entre elles és força extensa la pastura de jonça i sàlvia (Salvio-Aphyllanthetum), de caràcter mediterrani muntanyenc i calcícola. A la part silícia de Penyagolosa, de molt poca extensió, Violo-Quercetum és substituït per un bosc de roure reboll (Cephalanthero-Quercetum pyrenaicae); el pinastre (Pinus pinaster) i el pi roig (P.sylvestris) ocupen sovint el lloc de la roureda de reboll, que, destruïda per l’home, ocupa una superfície exigua, però que té un interès biogeogràfic excepcional, per tal com és l’única part del país on és sensible una certa influència atlàntica: landes de bruguerola (Aveno-Callunetum), pasturatges de pèl-caní (Nardetum gudaricum), etc. La muntanya submediterrània no ocupa en total ni un 1% de la superfície del PaísValencià; la resta pertany íntegrament a la regió biogeogràfica mediterrània. La vegetació comprèn des d’una petita representació de paisatges oromediterranis, de l’alta muntanya mediterrània, passant pels paisatges boreomediterranis dels alzinars, a altituds mitjanes, fins al domini mediterrani meridional de les màquies i dels espinars, dominants a la terra baixa. La vegetació oromediterrània: savinars, matollars d’eriçons, etc., és representada a molts dels massissos més alts del país. La zona de les arbredes clares de savina turífera (Juniperetum hemisphaerico-thuriferae) i, més amunt, la del matollar de savina de muntanya (Pino-Juniperetum sabinae) ocupen una certa extensió al Racó d’Ademús i arriben als vessants interiors, de clima continental i sec, de Penyagolosa. Les poblacions de mates espinoses en coixinet (eriçons, Xeracantho-Erinacion) són limitades a les carenes altes (a Penyagolosa) i, constituïdes amb més riquesa d’espècies beticoafricanes, a les serres meridionals, d’Aitana, de Mariola, etc. Dins la zona boreomediterrània, el domini de l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale) penetra per la serralada costanera del Baix Maestrat i, seguint els massissos que reben de ple l’aire marítim humit, arriba fins a la serra d’Espadà on, sobre terreny silici, existeixen poblacions de surera (Quercetum galloprovinciale suberetosum, etc.) i de pinastre. Un dels darrers representants valencians de l’alzinar amb marfull apareix excepcionalment al massís de la Font-roja, d’Alcoi. La zona del carrascar (Quercetum rotundifoliae), que és un alzinar pobre, adaptat a un clima més àrid que el de l’alzinar amb marfull, ocupa la baixa muntanya de tendència continental a la part nord del país; s’endinsa pels altiplans occidentals fins a la Plana d’Utiel i al Racó d’Ademús, i continua enllà, per terres aragoneses i castellanes; al migjorn valencià, sota condicions ja més meridionals, el domini del carrascar assenyala les àrees de pluviositat relativament elevada i correspon principalment a la part alta (a uns 1 500 m a la serra d’Aitana) i al vessant septentrional de la serralada. Als racons excepcionals per la seva frescor, del vessant nord, relativament humit, de la serralada de migjorn apareixen petits illots de vegetació submediterrània amb roure valencià, teix, freixe de flor, etc. Actualment dels alzinars i dels carrascars primitius resta ben poca cosa; han estat substituïts moltes vegades pel bosc de pi blanc i, més sovint encara, per garrigues i brolles resseques que cobreixen extensions inacabables de muntanyam calcari. Els paisatges austromediterranis són propis de la part del país en què l’ariditat climàtica és excessiva per a l’alzina. A les baixes terres continentals de l’interior, amb poca pluja i amb hivern fred, des del Camp de Túria a l’Alt Vinalopó, la vegetació climàcica seria una màquia de garric i arçot (Rhamno-Cocciferetum), semblant a la de les planes continentals de la conca de l’Ebre; la vegetació actual comprèn sobretot pinedes clares de pi blanc, brolles i erms, en els quals són freqüents les espècies ibèriques indicadores d’ariditat. A les baixes contrades marítimes, des del riu Sénia fins a les portes d’Alacant, la clímax és la màquia de llentiscle i margalló (Querco-Lentiscetum), que cap al N continua sense variació notable fins al riu Llobregat; pinedes i brolles riques en elements termòfils ocupen grans superfícies que originàriament devien haver estat cobertes de màquia; el baladrar (Rubo-Nerietum) és comú als fons de vall i s’estén amunt fins al domini dels alzinars. En aquesta zona cal remarcar que la gran plana valenciana central, tot i que climàticament no és gaire plujosa, posseeix una gran fertilitat gràcies al regadiu, que permet el conreu del taronger i de l’arròs; és notable també la riquesa florística de les contrades muntanyoses del migjorn que fineixen al cap de la Nau. La part més meridional del PaísValencià, àrida i calenta, des d’Alacant al Baix Segura, representa la terminació vers el nord del territori biogeogràfic murcianoalmerià, d’afinitat acusadament africana. La clímax hi és un espinar d’arçot i margalló (Chamaeropo-Rhamnetum), avui destruït d’una manera gairebé total; la vegetació actual es compon de timonedes i d’espartars, de caràcter molt meridional; el paisatge dels costers abruptes exposats al sud hi arriba a tenir caràcter semidesèrtic. Petites irregularitats del relleu, que augmenten una mica la pluviositat, determinen, però, l’existència d’illots de paisatge no tan àrid (domini de la màquia de llentiscle i margalló), per exemple als voltants de Torrevella. Cal dir que els incendis forestals, afavorits per la irregularitat de les pluges i les llargues temporades de sequera, són, juntament amb l’erosió del sòl, el principal problema mediambiental del PaísValencià.
Tornar a dalt

La fauna

La distribució dels éssers vius, especialment vertebrats, respon més a la frontera natural establerta pel riu Ebre que a la del riu de la Sénia. Evidencia això la distribució de la bívia ibèrica (Chalcides bedriagai), rèptil que no ha pogut colonitzar el nord de l’Ebre. Es distingeixen clarament una zona de maresmes a l’avantpaís i una zona majoritàriament seca al rerepaís. Les zones de maresme, tot i la quantitat d’albuferes dessecades i l’alteració de les que resten, són molt riques pel que fa a la fauna, especialment en peixos (anguiles, carpes, tenques i, com a espècies singulars i cada cop més rares, el fartet i el samaruc), amfibis, entre els quals es troba el tritó meridional, i ocells propis d’aquestes zones, com ara nombroses espècies d’ànecs, boscaleres, rasclons, polles d’aigua, fotges, corriols, becs d’alena, xatracs, etc. Dels mamífers, menys abundants, destaca la llúdria, avui pràcticament extingida. A la resta del territori valencià, la fauna és la típica de l’àrea mediterrània. Dels rèptils destaquen la bívia ibèrica, la colobreta cega, la tortuga mediterrània i la tortuga mora. Hi ha un gran nombre d’ocells (falcònids, capsigranys, botxins, boscarlers, tallarols, mosquiters, bitxacs, còlits, merles, pit-roigs, rossinyols, grives, mallerengues, blauets, diferents fringíl·lids i ploceids, com pinsans, gafarrons, verdums, caderneres, pardals i diferents espècies de còrvids, entre altres). Els mamífers són ben representats; entre ells cal destacar llebres, conills, guineus, gats feréstecs, gats mesquers, toixons, fagines, fures i senglars i han existit llops. Des del traspàs de les competències en matèria de medi ambient, la Generalitat valenciana ha declarat diferents espais protegits sota fórmules diverses (en total, un 2% del territori valencià): com a parcs naturals, el Carrascar de la Font Roja (2.450 ha a l’Alcoià), el Prat de Cabanes (860 ha a la Plana Alta), la marjal d’Oliva-Pego (1.000 ha a la Safor i la Marina), les Salines de Santa Pola (2 497 ha al Baix Vinalopó), les llacunes de la Mata i Torrevella (3.700 ha al Baix Segura), el Fondo (2.387 ha al Baix Vinalopó), l’Albufera de València (21.000 ha a l’Horta), el Montgó (2.200 ha a la Marina Alta), el Penyal d’Ifac (35 ha a la Marina Alta); com a reserves naturals, els Columbrets (19 ha de terra i 2.500 ha de perímetre marí); com a reserva marina, l’illa de Tabarca (1.000 ha circumdant l’illa) i el cap de Sant Antoni (110 ha, a la Marina Alta) i com a paratge natural, el Desert de les Palmes (2.000 ha a la Plana Baixa).

Tornar a dalt

Les activitats econòmiques

Estructura agrària

L’estructura agrària del PaísValencià és determinada, en bona part, per l’aigua. A grans trets hom pot diferenciar dues grans zones agràries dins el PaísValencià, que vénen definides per dos tipus diferents d’activitat agrícola.
Mapa d’usos del sòl al PaísValencià
© fototeca.cat
Així, d’una banda, hi ha l’agricultura de regadiu, molt important a les planes al·luvials costaneres i fons de valls, caracteritzada per una distribució de la propietat força fragmentada i una producció orientada cap a la comercialització i, en bona mesura, cap a l’exportació. Una agricultura de regadiu que ha vist estendre's el conreu de la taronja en detriment d’altres de més “tradicionals” com el de les hortalisses. De l’altra, l’agricultura de secà, a l’interior del país, multiforme, també ha dedicat una part de les seves terres al conreu de varietats comercials com la vinya, de forta implantació a les comarques interiors i d’un pes econòmic indubtable. Aquests dos tipus d’agricultura no han tingut una convivència pacífica. El procés de transformació dels secans en regadiu ha estat una tasca que, des del seu començament al s.XVIII, no sols no s’ha aturat, sinó que ha estat intensificat en aquest segle i, sobretot, als últims decennis. Solament en quatre anys (1988-92) la superfície dedicada al secà ha disminuït el 3%, mentre que el regadiu ha augmentat el 0,5%. Aquest procés ha estat possible gràcies a la demanda de productes hortofructícoles, a l’ampliació i creació de pantans, conduccions d’aigua i als múltiples pous que eleven l’aigua per al reg des dels nivells freàtics. Actualment, el PaísValencià disposa de 25 pantans en funcionament, i d’una desena en projecte o estudi. Els més importants, entre els construïts, són els d’Alarcón (1.112 hm3) sobre el Xúquer, Contreras (850 hm3) sobre el Cabriol, el de Benaixeve o de Blasco Ibáñez (228 hm3) sobre el Túria i el d’Arenós (120 hm3) sobre el Millars. En total, una capacitat teòrica de més de 2.800 hm3. Aquestes obres de regularització es complementen amb una densa xarxa de canals de gran envergadura, com el de transvasament Tajo-Segura, el canal Xúquer-Túria, el de l’Ebre, el d’Alacant i el de Llíria, tots, excepte el canal de l’Ebre, ja executats. El canal Xúquer-Túria rega més de 25.000 ha —de les 79.000 projectades—, entre la serra de la Calderona i el riu Xúquer. Pel que fa al canal de Llíria, es tracta d’un projecte del 1940, que, després d’alguns problemes, pot regar més de 15 000 ha a les comarques del Camp de Llíria i dels Serrans. També finalitzats, hi ha els canals de Pedralba-Vilamarxant i el de Xest-Xiva, el de Forata i els canals de la vora dreta del Túria i Vilamarxant. Les aigües superficials abasten el 67% de la demanda dels regadius valencians, mentre que el 28% es fa mitjançant l’aigua subterrània i el 5% restant a base de sistemes mixts. La zona que disposa de més recursos subterranis renovables és la formada per l’Horta de València i part de la Ribera, mentre que les comarques meridionals, com la Vega Baixa, el Baix Vinalopó, l’Alacantí, les dues Marines, etc., són les més pobres en aquest tipus d’aigua. Els pous fets pels agricultors valencians han contribuït d’una manera especial a l’extensió dels regadius. Hom calcula que des de la primeria de segle, que no hi havia més de 160 ha regades per aquesta modalitat, entre 30.000 i 40.000 hi han estat transformades. Aquest tipus de reg, primer mitjançant motors de vapor amb carbó i després impulsats per gasolina i electricitat, va molt lligat amb l’expansió i el cultiu de taronger. Avui, més de 180.000 ha són regades al PaísValencià mitjançant pous, sobretot a les comarques de la Plana, el Camp de Morvedre, la perifèria de l’Horta, la Safor, el Marquesat de Dénia —per al reg de tarongers—, i Novelda, Montfort i el Camp d’Alacant, per a raïm de balança i tomàquets. Un procés molt interessant i recent de transformació de terres de secà ha estat la colonització dels raiguers i les zones més properes al litoral, sobretot, pel taronger, conreu que s’ha estès des de les velles hortes de la plana a les costeres de tradicional secà. Aquest procés, que no va més enllà del 1960, es dóna amb major intensitat als contorns de la serra d’Espadà sobre la Plana, als de la Calderona sobre el Camp de Morvedre, als voltants de la serra de Corbera, al massís del Mondúber i a les serres de Segària i el Montgó, ja límits meridionals. Els avenços tècnics per a la construcció de les terrasses, les millores en els sistemes de regs i la comercialització segura de la producció, fruit de la forta demanda europea, són a la base d’aquest procés de transformació econòmica i, fins i tot, paisatgística. L’apropiació i la distribució de l’aigua tenen dues formes distintes, possiblement relacionades amb la seva escassesa relativa: el sistema d’atandament i el de subhasta. El primer consisteix en un torn de reg i unes quantitats rígides d’aigua, que pot arribar al racionament en moment de màxima necessitat; és el sistema emprat sobretot a les hortes tradicionals. Amb els pous hom fa el mateix, si bé el sistema es completa mitjançant les participacions dels regants en la propietat de l’aigua i les instal·lacions. La subhasta és practicada a les terres àrides del sud, on la sequera és pràcticament permanent enfront d’una demanda molt elevada i com més va més àmplia: turisme, indústria del Vinalopó, xarxa urbana. Les formes de l’ús de l’aigua, resumides en el funcionament del Tribunal de les Aigües, han estat i són un dels elements que expliquen en bona part el creixement agrari valencià. Quant a les dimensions, el 1989 el 86% de les explotacions agràries tenien entre 0,1 i 5 ha, i el 7,6% entre 5 i 10 ha. Per contra, sols l’1,1% ultrapassava les 50 ha. Aquesta situació és més exagerada a les comarques centrals i litorals del país, on la fragmentació en petites propietats és usual.
PaísValencià Aprofitament agrícola del riu Segura (Baix Segura)
© Fototeca.cat
En canvi, la zona incorporada al PaísValencià al segle XIX presenta una estructura que s’acosta més a la de la Manxa, amb la presència d’un major nombre de grans propietats, amb uns conreus de secà comercials com la vinya a la Plana d’Utiel, arbres fruiters a la Vall de Cofrents i Alt Vinalopó. La zona més alta del país, en especial la zona nord del país (els Ports, l’Alt Maestrat, l’Alcalatén), avui afectada per importants processos de pèrdua de població, presenta una estructura de la propietat menys fragmentada, juntament amb la presència de masos, i comparteix els trets de les comarques de l’altiplà de Terol i el massís limítrof amb el Principat. Dins aquestes comarques septentrionals muntanyoses cal destacar els municipis de Benassal, Morella, Catí i Vilafranca com a clars exponents d’aquest comportament. En la zona muntanyosa d’altitud mitjana, econòmicament més rendible (sobretot pel conreu d’arbres fruiters), la situació tendeix a la divisió de la propietat, si bé sotmesa a l’aparició d’un tipus d’agricultor clarament comercial juntament amb la reconversió en regadiu, en ambdós casos amb forta participació dels elements d’altres comarques i, fins i tot, d’altres sectors econòmics, àdhuc de l’industrial. Segons el règim de tinença, al PaísValencià predomina la modalitat de propietat, que agrupa el 79,5% de la superfície conreada. L’arrendament, amb el 4,6%, i la parceria, amb l’1,4%, completen les formes més usuals de dominació de la terra agrícola valenciana. Aquestes tendències s’intensifiquen a les comarques meridionals del país, on és major la modalitat de propietat. En canvi, a les septentrionals, el règim d’arrendament és superior a la mitjana. El 1993, la contribució de l’agricultura al valor afegit brut valencià només era del 3% i ocupava al voltant del 8% dels actius.
Tornar a dalt

Conreus actuals

Conreus de vinyes a la Plana d’Utiel
© Fototeca.cat
Quant a l’agricultura, el 1999 el total de terres conreades era de 620.545 ha i 126.127 ha de pastures permanents. Els cultius més importants eren els fruiters (101.356 ha), les oliveres (89.636 ha), la vinya (80.138 ha) i els herbacis (115 060 ha). De les ocupades per l’activitat agrària, predominen als conreus llenyosos, característica identificativa de l’agricultura valenciana. Respecte als conreus més importants per extensió ocupada al PaísValencià caldria parlar dels cítrics: tarongers, mandarines i llimoneres. Dins el tarongerar, la navelina, tant en superfície conreada com en tones produïdes, és la varietat predominant, seguida per la nàvel. Dins la mandarina, la varietat principal, per tones produïdes, és la satsuma, seguida per l’oroval i la clemenules. Aquesta producció citrícola és majoritàriament exportada. Les comarques de la Plana, el Baix Segura, el Baix Vinalopó, les dues Riberes, l’Horta de València i la Safor són les principals zones productores de cítrics. Els principals mercats de les diferents varietats són la resta de països de la Unió Europea. Per països compradors, destaquen França i Alemanya.
Conreus d’ametllers al Maestrat
© Fototeca.cat
El segon conreu en extensió ocupada és d’altres arbres fruiters, distribuïts entre les terres baixes del Millars, el Palància i el Túria, com ara ametllers, bresquillers, pruneres i albercoquers. L’ametller mereix atenció especial. Els anys cinquanta començà la seva expansió (el 1922 només n'hi havia 25.000 ha), i la seva rendibilitat econòmica, sobretot per comparació als altres conreus tradicionals del secà com el garrofer o l’olivera, fou la raó fonamental del seu èxit. Les principals comarques ametlleres s’estructuren, de sud a nord, així: el Baix Segura i el Baix Vinalopó, les Valls d’Alcoi, la Marina, el Marquesat, el Camp de Llíria, l’Alt Palància i el Maestrat. En tercer i quart lloc, apareixen conreus clàssics del secà valencià: l’olivera i la vinya. Una part de les terres ocupades pel conreu de l’olivera són dedicades a la producció d’oliva per a taula i la resta es dedica a transformació en almàssera (oli). Aquest esdevé conreu principal, fins i tot en expansió, al Maestrat. A la resta de les comarques, és un conreu en regressió, relegat a terres marginals.La vinya patí una certa reducció al llarg de la dècada dels vuitanta i els noranta. Una part de la superfície de terres cultivades de vinya són dedicades a raïm de taula, mentre que la resta ho són al raïm per a transformació. El 1992, el PaísValencià va produir 224.900 tones de raïm de taula, per 314.900 tones de raïm per a vi. A hores d’ara, es poden agrupar les comarques vitivinícoles en quatre grans grups: Requena-Utiel, els Raiguers del Túria, la Vall d’Albaida i la Vall del Vinalopó. Els vinyets de la Marina, el Marquesat i els corredors del Maestrat poden ser considerats de caràcter residual. Mentre que les dues primeres comarques s’orienten més cap a la producció vinícola, les dues últimes, sobretot la Vall d’Albaida, s’han especialitzat en la producció de raïm de taula. Cal destacar-hi el fort associacionisme dels productors vinícoles del país. El garrofer, cultiu tradicional de l’àrea mediterrània, també es troba en regressió, malgrat que al Baix Maestrat, a les conques mitjanes del Millars i el Palància, als raiguers del Túria i del Magre, a la Canal de Navarrés i en algun indret aïllat a la Costera, la Vall d’Albaida i la Marina, encara representa una part important de l’economia agrària. Amb menor extensió conreada, però un valor econòmic important, cal parlar de les hortalisses alimentàries. Aquestes ocupen una extensió variable, segons la fluctuació del mercat; es conreen especialment tubercles, carxofes, cebes (especialment a la comarca del Camp de Llíria), lletuga, tomàquets (sobretot als marenys de la Ribera, l’horta d’Alacant i el Baix Segura), així com meló de tot l’any, fesols, síndria o meló d’Alger i coliflors. Una quarta part de la producció és exportada. Els cereals tenen un valor econòmic menor. Ordi, arròs (només present a l’Horta Sud i a la Ribera Baixa) i blat són els conreus principals, sempre en regressió (el 1922, els cereals ocupaven més de 200.000 ha, sobretot en àrees muntanyoses com els Ports, l’Alt Millars i l’Alcoià). La resta dels conreus valencians són poc importants en extensió i valor econòmic: conreus industrials, farratgers i de flors i plantes. Cal dir que el PaísValencià, el 1994, exportà productes agraris per un valor superior als 310.000 milions de pessetes (especialment cítrics, amb un valor de 130.000 milions, hortalisses i vi), la qual cosa representà el 30% del total d’exportacions de l’Estat espanyol en aquest mateix any i sector econòmic.
Tornar a dalt

Ramaderia i pesca

El 1992, tan sols el 18% de la producció final agrària del PaísValencià era proporcionada per la ramaderia, quan la mitjana estatal era d’un 41%. Algunes produccions eren insuficients per a les exigències de la demanda valenciana, com per exemple, la ramaderia bovina, que sols cobria una desena part de les necessitats de carn i llet.
el PaísValencià L’Albufera de València
© Fototeca.cat
És evident que els trets físics de certes terres valencianes, com la pobresa del sòl, i algunes característiques climàtiques, com la irregular pluviometria, expliquen part del dèficit ramader del PaísValencià. L’any 1999 tenia certa rellevància el bestiar oví, amb 457.152 caps, repartits de manera desigual per tot el país. Com a comarques amb més nombre de caps d’oví, cal assenyalar la comarca dels Ports de Morella, Requena-Utiel i la Vega Baixa del Segura. El cabrum agrupava 79 448 caps en el mateix any, destacant el Baix Maestrat i el Vinalopó Mitjà. El bestiar boví, amb 60.492 caps (1999), destaca a l’Horta, la Tinença de Benifassà i la Vega Baixa del Segura. No és estrany que a la comarca de l’Horta hi hagi una quarta part dels caps comptabilitzats al país, ja que aquest tipus de ramaderia està molt lligat a l’estabulació i a la mecanització dels processos de cria i la demanda de les grans ciutats (carn, productes lactis, etc.). El porcí, amb 1.190.217 caps i l’aviram, amb 14.920.720 caps el 1999 foren objecte d’un important procés d’industrialització i aconseguiren graus d’especialització alts. Aquesta modalitat és força important a les comarques septentrionals del país, on encara el 1991 el 31% de la producció final agrària provenia de la ramaderia. Un subsector destacat en aquestes zones és el de l’avicultura, tant per la seva força numèrica com pel seu grau de renovació. Des dels anys cinquanta, es produí l’abandonament de la cria domèstica, que fou substituïda per la industrial, a partir de les granges estabulades, plenament desvinculades de la terra. Dins aquest subsector cal destacar els pollastres de carn o broilers. Aquestes granges industrials es localitzen al primer corredor central de les terres castellonenques i a la comarca del Baix Maestrat, essent Vinaròs i la Vall d’Alba els principals municipis productors. Tan sols a les comarques de la Ribera Alta, la Safor, la Vall d’Albaida i la Marina Alta es troba un altre nucli avícola important. D’altra banda, també a les comarques septentrionals, amb la novetat dels Ports de Morella i Xèrica, el subsector porcí fou un dels més dinàmics del país. Al PaísValencià hi havia també uns 6.200 cavalls, i vora 10.000 muls i ases (sobretot a la Tinença, l’Alt Maestrat, els Serrans i la Foia de Bunyol), ultra més de 91.000 ruscs (l’Alt Palància, la Ribera Alta, Requena-Utiel i la Marina Alta), amb una producció de 4.700 tones de mel.
Tornar a dalt

La pesca

La pesca té una importància molt secundària en el context del sector primari valencià, i per tant dins l’economia del país (representa només el 0,38% del producte interior brut valencià, malgrat els 6.000 mariners i les 1.120 embarcacions que s’hi dediquen i les 53.250 tones de pesca desembarcada, especialment sardina, aladroc, anxova, molls, polp, etc.). Únicament té nivells significatius per a certs ports especialitzats: el Grau de Castelló, Peníscola, Alacant, Santa Pola, etc. Santa Pola i, en grau menor, Alacant tenen una flota pesquera relativament important, encara que envellida i amb greus dificultats per a la pesca d’altura que abans hom practicava a la costa nord-africana (actualment treballen en aigües d’Eivissa, d’Algèria i de la mar d’Alboran).

Tornar a dalt

Fonts d’energia i estructura industrial

El PaísValencià disposa d’uns recursos energètics deficitaris i la dependència exterior és forta: només un 5% de l’energia consumida prové de territori valencià. De l’energia consumida al PaísValencià el 1992, el 60% provenia dels productes derivats del petroli, el 21% de l’electricitat (inclosa la d’origen nuclear), el 0,2% del carbó, el 6% del gas butà-propà i el 15% del gas natural (per un 4% tan sols en començar la dècada dels vuitanta).
Refineria de petroli al Serrallo, a Castelló de laPlana
© Fototeca.cat
Si hom fa aquesta anàlisi evolutiva del consum (referida al període 1986-90), pot constatar algunes tendències acusades: el descens del carbó (36%), un molt lleuger increment dels productes petrolífers i l’electricitat i la quasi duplicació (94% d’increment) del consum del gas natural, cosa que reflecteix la substitució progressiva, en determinats sectors industrials, del fuel pel gas natural. Un exemple paradigmàtic d’aquest comportament és la indústria rajolera valenciana. Amb l’arribada el 1983 del gasoducte Barcelona-València a Castelló i a les comarques properes d’implantació rajolera, es produí l’adopció de noves tecnologies en la producció i la substitució dels forns de fuel per uns altres alimentats pel gas. Al començament de l’any 1985, el 40% de les empreses del sector esdevingueren punteres en tecnologia i en producció, gràcies a les importants innovacions tecnològiques, amb una reducció del consum d’energia del 50% en el període 1982-93. El consum dels sectors econòmics valencians s’establia el 1991 per aquest ordre: transport, el 44% del total; indústria, el 34%; domèstic, el 12%; serveis, el 7% i agricultura (regadiu, sobretot) i pesca, només el 3%. Dins de la indústria, la fabricació de materials de construcció, recs, productes metàl·lics, vidre i ceràmica i tèxtil són, també per aquest ordre, els subsectors amb major consum. Les propostes per a l’ús d’energies renovables se centren en les solars, les eòliques i les provinents de la transformació de la biomassa. La primera i l’última proposta semblen tenir un futur favorable per les condicions físiques i econòmiques d’aquest país.
La cimentera de Bunyol
© Fototeca.cat
Les més de 3 000 hores anuals d’insolació a les terres meridionals valencianes assegurarien una rendibilitat suficient. En canvi, les característiques dels vents que travessen el país no fan esperar gaire d’aquest tipus d’energia, almenys per a producció massiva d’energia elèctrica. Altra cosa fóra el fet del seu ús agrícola (accionament de les bombes, alimentació energètica de granges, etc.) i residencial. La zona nord del PaísValencià seria, potser, la més favorable per a aquesta modalitat d’energia renovable. Respecte a la biomassa, cal assenyalar que aquesta modalitat, basada en la utilització de deixalles agrícoles o de conreus energètics, té també possibilitats de futur a les terres valencianes. El 1995, el 26,3% de la població ocupada valenciana treballava en el sector secundari al PaísValencià, el qual proporcionava un 25% del valor afegit brut total valencià. El pes específic més gran recau en les branques del tèxtil, el cuir, el calçat i la confecció, la fusta i els mobles, la ceràmica, el vidre i el ciment, les metàl·liques bàsiques, els transformats metàl·lics, els productes químics i l’alimentació. Caracteritzen la indústria valenciana actual, en primer lloc, el predomini de les empreses petites i mitjanes i quasi-artesanals: en començar els anys noranta, el 87% de les empreses valencianes tenien menys de 19 treballadors.
Instal·lacions de la fàbrica de la Ford, a Almussafes
© Fototeca.cat
Si hom eleva el nombre de treballadors a 50, el percentatge d’empreses que se situen dins l’estrat és del 96,5%, amb una mitjana d’11,6 treballadors/establiment. Aquest tret bàsic s’accentua encara més en els sectors anomenats “tradicionals” (calçat, fusta, mobles, joguines, arts gràfiques, etc.). En segon lloc, la presència majoritària d’empresaris autòctons provinents del mateix sector i amb una formació adquirida amb la pròpia experiència. En tercer lloc, la concentració espacial, per tal com el 65% del conjunt d’empreses industrials es localitzen a 5 comarques, de les quals l’Horta absorbeix el 40%. En quart lloc, una especialització industrial en la producció de béns de consum, enfront de l’elaboració de béns intermedis i de capital i, finalment, l’orientació exportadora. Així, les exportacions industrials valencianes el 1994 representaren el 13% de les exportacions totals de l’Estat espanyol, tot i participar en el 9,6% en el valor afegit brut espanyol. Els principals productes industrials exportats responien a la ja vista estructura productiva del PaísValencià: calçat i cuir i productes ceràmics (amb uns 100.000 milions de pessetes de valor de l’exportació cadascun), tèxtil i confecció, mobles, química i joguines. Aquesta estructura es complementa amb els illots industrials que representen les grans empreses localitzades prop de la capital valenciana (excepte Petromed). Aquestes empreses de capital forà (Ford i antiga IBM, avui MSL) o autòcton (Unión Naval de Levante, Petromed, etc.) han aprofitat les infraestructures existents, les economies d’escala i l’abundància de mà d’obra instruïda i barata per a instal·lar-se a les terres valencianes. És el cas de les grans fàbriques com la Ford, empresa instal·lada des del 1976 a Almussafes i que ha produït més de 5 milions de vehicles (el 70% dels quals han estat exportats) i uns 8 milions de motors, amb una inversió acumulada de més de 463.000 milions de pessetes i fortes ajudes institucionals. Avui, té uns 8.000 treballadors i ha estat creat prop de la fàbrica un parc de proveïdors (amb 13 empreses el 1996 i uns 2.000 obrers). L’antiga IBM, emplaçada a la Pobla de Vallbona i que havia tingut més d’un miler de treballadors, vengué la seva factoria a la multinacional MSL el 1995. Aquest any tenia amb uns 420 treballadors. Malgrat la desaparició d’algunes d’elles al llarg dels anys noranta, aquestes i altres empreses (Petromed, Companyia Valenciana de Ciments, les antigues TYCESA de tèxtil i confecció i Imepiel, etc.) són les que, per la seva grandària o pel valor afegit dels seus productes, concentren gran part del valor de les exportacions valencianes. Per sectors, les principals exportacions industrials valencianes són els vehicles automòbils i el calçat i, a més distància ja, la d’equips informàtics, materials de construcció, mobles, tèxtil, joguines, cuir i pells i confecció. Els principals nuclis industrials del PaísValencià són tres: la comarca de l’Horta, l’Alacantí-Camp d’Elx i la Plana de Castelló. Com a nuclis significatius, encara que menys importants, es destaquen l’àrea d’Alcoi-Ontinyent (nuclis industrials tradicionals del país que es dediquen a la producció, sobretot, de tèxtils i també de productes metal·lúrgics, vidre i paper), la Foia de Castalla (Ibi, Onil i en menor mesura Castalla, amb la producció de joguines, concentren el 75% dels llocs de treball d’aquest subsector dins el PaísValencià i el 60% de l’Estat espanyol) i les zones de descongestió industrial de València, com ara el Camp de Llíria i la Foia de Bunyol. La comarca de l’Horta agrupa gran part de l’activitat industrial valenciana. Un primer tret que caracteritza l’Horta és la reduïda dimensió de les seves empreses, malgrat que és una mica superior al de la mitjana del PaísValencià. La indústria d’aquesta comarca presenta una diversificació important, tot i que hom hi pot endevinar una certa especialització cap als sectors de transformats metàl·lics i de fusta i mobles. Fins a un cert punt, hom es troba davant una estructura industrial intermèdia, amb sectors tradicionals i d’altres de més avançats sobre un complex entramat espacial, que aconsella de dividir l’espai comarcal en quatre zones. La zona nord de la comarca, tradicionalment agrària, presenta una especialització en certs subsectors com la ceràmica i l’alimentació, mentre que l’oest és la més industrialitzada. Quart, Paterna, Torrent, Aldaia, Mislata i Alaquàs són municipis de preferent emplaçament de noves indústries. Té els majors índexs de diversificació productiva de l’Horta. La zona sud presenta, en canvi, una tendència regressiva. Un subsector, el de la fusta i els mobles, domina la producció de la zona, que es veu en perill per la seva dimensió quasi-artesanal, així com l’escassesa de sòl industrial apte. A l’últim, València ciutat manté un ritme de disminució d’empreses establertes al seu municipi, per la manca d’espai, la deficient infraestructura i l’excessiva càrrega impositiva. L’àrea de l’Alacantí i el Camp d’Elx és la segona en importància del PaísValencià. Aquestes dues comarques formen un únic entramat industrial (entre Alacant i Elx tan sols hi ha 18 km) de característiques diverses, però d’importància semblant. L’Alacantí ha experimentat un procés d’especialització del sector terciari, basat en la forta activitat turística, la importància del nucli urbà d’Alacant (265.000 h.; el 77 % de la població comarcal) i la proximitat d’altres nuclis urbans de caràcter industrial (sobretot, Xixona i Sant Vicent del Raspeig). Dins el sector secundari, les activitats més importants són les de l’alimentació i les begudes i la fabricació de derivats mètal·lics. La comarca del Baix Vinalopó (al voltant dels 233.000 h. el 1995), presenta unes característiques productives diferents. La seva activitat industrial és clarament orientada cap als sectors del calçat esportiu i de pell per a dona (Elx i la conurbació Elda-Petrer, respectivament) i de flassades (Ontinyent-Crevillent). Cal destacar-hi la importància creixent de l’economia submergida, fenomen difícil de detectar, però que fa augmentar, sens dubte, les estimacions oficials, que parlen de 20.000 treballadors en el subsector del calçat. Per fi, el tercer centre industrial del PaísValencià és la plana de Castelló. Es tracta d’un espai singular, per tal com el seu desenvolupament industrial ha estat més equilibrat i diversificat que la resta de comarques valencianes. Empreses petites i mitjanes, de fort dinamisme inversor, dedicades a la fabricació de ceràmica (taulell, sobretot), productes metàl·lics, mobles, teixits, fibres i fils, alimentació i begudes i fusta, formen l’estructura productiva comarcal. Municipis com Castelló, Onda, Alcora, Almassora, Vila-real, Nules formen el cor industrial de la zona nord del país. Aquesta comarca concentra avui el 74% de les empreses i el 90% de les vendes de taulells de tot l’estat. Unes fàbriques, sovint modernes i renovades tecnològicament, s’encarreguen de produir els taulells que més tard s’exportaran a la Unió Europea (49%), l’Orient Pròxim (13%), Extrem Orient (10%), els EUA (10%) i Llatinoamèrica. El gros de les inversions, per altra banda, correspon a la fabricació de materials de transport, la indústria ceràmica, la indústria de materials de maquinària i material elèctric, cautxú i plàstics i la indústria química i, per comarques i per habitant, l’encapçalen el Camp de Morvedre, la Ribera Baixa, la Vall d’Albaida, la Foia de Bunyol i el Camp de Túria (1992).
Tornar a dalt

Transports i comunicacions

El creixement econòmic, l’ampliació de la xarxa urbana, l’extensió de la motorització i l’obertura cap a l’exterior de la industrialització han desenvolupat notablement l’activitat del transport i de les comunicacions tant en l’aspecte de les ampliacions i la intensificació de la xarxa viària —carreteres i ferrocarril— com dels transports aeris i marítims. Tot i això, hom observa un cert endarreriment del PaísValencià respecte a la resta de l’estat quant a les innovacions tecnològiques de comunicació (alta velocitat i doble via de ferrocarril, modernització d’aeroports, etc.) i autovies.
L’autovia d’Alacant a Madrid, al seu pas per Petrer
© Fototeca.cat
Pel que fa a la xarxa viària, el 1995, el PaísValencià disposava de 8.266 km de carreteres, el 20% de les quals pertanyen a la xarxa de l’estat i la resta són comunitàries (autonòmiques i diputacions). Entre les vies ràpides de titularitat estatal cal destacar els 324 km d’autovia i els 283 de peatge, corresponents aquests a l’autopista de la Mediterrània (A7). Avui, el PaísValencià disposa d’un índex de motorització de 468 vehicles/1.000 h. (l’espanyol global és de 430), amb un parc de vehicles de més d’1,8 milions. Els últims anys, l’estat de la xarxa de comunicació terrestre valenciana ha canviat de forma substancial. Pel que fa a les carreteres de competència estatal, cal parlar de la transformació en autovies de velles carreteres generals: la de València a Madrid per Requena (N-III), la de València a Madrid per Albacete (N-340) i la d’Alacant a Madrid per Almansa (N-330). Altres vies han estat parcialment millorades (Sagunt-Terol, València-Almansa) i altres més encara resten amb molts problemes, com ara la València-Barcelona (N-340) i València-Alacant (N-332), amb moltes travesseres urbanes. Cal destacar com a obra important la circumval·lació de València de l’autopista de la Mediterrània (encara de peatge). També la xarxa de carreteres autonòmica ha canviat, especialment pel que fa a la conversió d’antigues comarcals en autovies. Aquest és el cas de l’autovia de Llíria cap a l’interior valencià des de la capital (transformació el 1992 de l’antiga C-234) o de les millores fetes a l’eix Llíria-Tavernes de la Valldigna (C-332), a la carretera València-Alcoi-Alacant (túnel de l’Olleria, per exemple), Ontinyent-Gandia, Sant Mateu-Borriol, Novelda-Elx, l’eix del Vinalopó, Crevillent-Benijófar, etc. El tràfic marítim, molt viu abans amb les exportacions agrícoles, pateix avui la competència d’un mitjà ràpid i directe com els camions i es redueix, de fet, a dos ports, el d’Alacant i el Grau de València, ja que el de Castelló té un tràfic molt especialitzat (els productes petroliers). Pel port del Grau de València passaren el 1995 més de 139.000 passatgers (Mallorca i Eivissa), i entre els tres ports dependents de València (el Grau, Sagunt i Gandia, on quasi l’única mercaderia és el paper) es mogueren 16 milions de tones de mercaderies amb un trànsit de més de 5.000 vaixells. El port d’Alacant conegué trànsits de 128 000 passatgers (cap a Orà), amb un volum global de 2,2 milions de tones de mercaderies i prop d’un miler de vaixells. Castelló, el 1995, transportà uns 7 milions de tones (amb uns 800 vaixells), especialment relacionades amb la refineria de petroli, tot i que aquesta també inclou algunes mercaderies generals. La xarxa ferroviària valenciana disposa de 1 046 km de via (un 7% de la xarxa de l’estat), dels quals 200 corresponen a la línia autonòmica de via estreta entre les línies metropolitanes de València (algunes de subterrànies per dins la capital) i la seva àrea d’influència, i també a la línia Dénia-Alacant. El ferrocarril, vinculat a l’agricultura i a la indústria del país, reflecteix la saturació d’unes infraestructures endarrerides, encara que hom ha introduït millores en alguns trams (l’Encina-la Font de la Figuera, Silla-Cullera, Alcalà de Xivert-Alcanar, Torreblanca-Benicarló). Cal destacar, però, la modernització i la freqüència dels trens de rodalia des de València els anys noranta, la qual cosa ha ajudat a estendre la influència metropolitana de la capital fins a Gandia, Bunyol, Xàtiva o Sagunt.Al juny del 1997 entrà en funcionament l’Euromed, un tren d’alta velocitat que uneix Barcelona amb Alacant, amb parada a Tarragona, Castelló i València. Els transports metropolitans —de fet la llenca costanera del PaísValencià, amb excepcions cada cop més reduïdes, constitueix una autèntica àrea metropolitana— són fluids per bé que desordenats i no sempre d’acord amb les necessitats reals del país. Els dos aeroports, València-Manises (amb un moviment destinat principalment la ciutat de València i 1,2 milions de passatgers el 1992 amb destinació a l’estat i 450.000 d’internacionals) i Alacant-l’Altet (remodelat el 1982, destinat al turisme, amb 2 milions de passatgers internacionals i 860.000 estatals), resulten insuficients per a la densitat de relacions del PaísValencià amb l’exterior. Cal destacar la creació el 1994 de la primera companyia privada de vols regionals regulars de l’Estat espanyol (Air Nostrum, amb un centenar de treballadors i seu a València). El moviment resulta encara molt inferior a la demanda, tant per al passatge com per a l’exportació de productes.
Tornar a dalt

Els serveis

El comerç

Com es desprèn de l’observació del conjunt de l’economia valenciana, tant per l’ocupació com per la contribució al valor afegit brut valencià, el principal sector econòmic del país és el terciari, que el 1995 aportava prop del 65% del valor afegit brut i ocupava el 56,7% de la població activa valenciana. Aquest any, la classificació segons facturació de les grans empreses ‘autòctones’ (és a dir, amb seu social al territori valencià) així ho demostrava (per aquest orde): Mercadona, Companyia Valenciana de Ciments, Grup Empresarial Cooperatiu Valencià, Consum, ENACO, Anecoop, OMSA Alimentació, Autopistes del Mare Nostrum, Alternativa Comercial Farmacèutica, Frudesa i MB Espanya. Aquestes 12 primeres empreses ‘valencianes’ mostren un perfil d’especialització comercial, de distribució de productes, vinculat al subsector agroalimentari, d’exportació o de transformació de productes, amb empreses dedicades a la producció de béns de consum (joguines) i tan sols dues com a indústries clàssiques. La tradició de la Fira Mostrari Internacional de València és també un element a afegir a aquest perfil comercial valencià. La de València fou la primera Fira Mostrari de l’estat (1917) i ja el 1925 era internacional. El comerç interior ha experimentat l’impacte del creixement econòmic. Dels antics centres comercials d’índole comarcal hom ha passat ràpidament a la formació de centres metropolitans de vendes, i dins aquests, tot subsistint l’antic comerç al detall, han fet aparició els grans complexos comercials i les cadenes de distribució al consum i al majorista, als quals s’han afegit els empresaris locals més dinàmics. Pel que fa als hipermercats, el 1995 n'hi havia onze a les comarques de València, set a les d’Alacant i dos a les de Castelló, i també les grans superfícies combinades (gran centre comercial i petites botigues agrupades) semblen imposar-se a les capitals valencianes. Les organitzacions comercials de tipus oficial disposen ja, a través de Mercasa, de Mercavalència, Mercalacant i de Mercosa, de grans superfícies dedistribució. El volum d’activitat comercial interior és molt elevat en la formació del producte valencià, i és particularment notable pel que respecta a la col·locació, cosa que accentua la necessitat de reconvertir les infraestructures actuals, donada la baixa productivitat. En aquest sentit, el petit comerç és una sortida provisional per al petit propietari, el qual, obligat a abandonar la terra pels costs creixents i l’estabilitat dels preus, es resisteix a ser proletaritzat en la indústria. Un gran focus d’activitat comercial moderna és la contractació de valors. Constituïda el 1980, la Borsa de València negocià el 1996 més de 224 000 milions de pessetes (un 250% més que la mitjana de contractació del període 1990-95), amb una capitalització borsària de 19,2 bilions de pessetes (12 bilions el 1990). Per la novetat de la modalitat, cal destacar la creació el 1995 d’un dels primers mercats de futur de cítrics a tot el món, amb seu a València, per tal de comprar i vendre taronges en una data prevista i per preus establerts, amb la qual cosa hom genera preus de referència per al mercat.

Tornar a dalt
El turisme
Un bell paisatge i un bon clima, els dos recursos per a un turisme de masses, coincideixen amb escreix a les comarques costaneres del PaísValencià. Juntament amb això, un sòl urbanitzable inicialment barat i una manca d’expectatives d’inversió gairebé total per als empresaris locals i l’aparició d’empresaris d’altres zones, en aquest cas dels Països Catalans —Costa Brava gironina i Mallorca—, han fet la resta, i han convertit ciutats com Benidorm en autèntics centres de vacances per a una clientela que primer fou madrilenya i ara esdevé, fins i tot amb residència permanent, europea (aquesta ciutat concentra el 42% de l’oferta hotelera valenciana).
Alacant vora les platges de l’Albufereta
© Fototeca.cat
Les xifres de col·locació directa no són espectaculars, però, i la intervenció dels tour-operators estrangers minva en gran mesura els resultats econòmics del turisme. Tanmateix, des del punt de vista de les exportacions invisibles, malgrat haver de descomptar els recursos distrets pels estrangers, per a les comarques del S alacantí i per a certes zones del litoral de les comarques centrals i de Castelló —Gandia, Benicàssim, Cullera— constitueixen un recurs insubstituïble. L’estiueig, menys destacat, ha produït un vertader transvasament de renda de les comarques litorals i industrials cap als secans de muntanya, convertint-se fins i tot en el motor d’una certa recuperació agrària en moltes zones —l’agricultura a temps parcial o com a complement d’ingressos—. La infraestructura consta d’un equipament hoteler d’unes 76.000 places (en més de 370 hotels i 300 hostals), 60.000 de càmping (130 establiments), 7.500 de pensions i fondes (amb 420 establiments) i unes 30.000 d’apartaments legalitzats. Els darrers anys han circulat, com a mitjana, de dos a tres milions de persones pels establiments turístics valencians (1,8 milions eren espanyols i la resta, uns 700.000, estrangers) amb unes pernoctacions totals al PaísValencià de 12,5 milions. Lligat al turisme, tot i que abastant també camps de desenvolupament econòmic rural, caldria parlar de les polítiques de promoció de les zones interiors valencianes, que s’iniciaren, especialment de forma autonòmica, amb els programes LEADER de la Unió Europea. Al PaísValencià, el Leader I (1992-94) va mobilitzar més de 5.000 milions de pessetes, destinats especialment al turisme rural. El Leader II (iniciat el 1996) —junt al pla PODER— afectarà uns 15.900 km2 i una població aproximada de 500.000 persones. Gran part d’aquestes iniciatives han estat destinades a crear infraestructures turístiques a l’interior valencià. Per exemple, un 32% de l’oferta hotelera actual de la comarca dels Ports de Morella ha estat creada gràcies als programes de promoció pública del turisme d’interior. Molt relacionat amb el subsector turístic, cal esmentar el de la construcció, que aquest any representava el 9,5% de la població activa ocupada valenciana.
Tornar a dalt

La geografia humana

La població actual

Els avatars de la demografia valenciana són, naturalment, vinculats a l’evolució del sistema econòmic i social que la sustenten. Malgrat fortes taxes d’emigració, molt sovint definitiva, els quadres demogràfics han restat relativament intactes fins ara, quan la tendència del moviment migratori sembla haver canviat possiblement d’una manera irreversible. Les altes taxes biològiques, relatives i en especial el sosteniment de la natalitat per sobre de les mitjanes del Principat o les Illes fan del PaísValencià l’excepció dins l’àrea catalana, seguint més de prop les mitjanes del comportament demogràfic de l’Estat espanyol. L’estructura bàsicament agrària del país permetia una estabilitat en el creixement, ja que els excedents biològics eren compensats per una emigració constant cap a l’exterior —França, Algèria— alhora que es produïen moviments migratoris interns, de la muntanya cap al litoral. Aquesta estabilitat es traduí en una participació gairebé constant o fins i tot en alguns moments lleugerament regressiva dins la població espanyola, i relativament regressiva dins els Països Catalans. La tendència varia sensiblement a les acaballes dels anys seixanta: de l’emissió d’emigrants, la balança migratòria es decanta per l’atracció d’immigrants, i el resultat global serà un major increment de la població. Ara bé, aquesta situació no afecta igualment tot l’espai valencià: les comarques de muntanya continuen nodrint un corrent emigratori que no té cap altre límit que la manca d’efectius, i també les comarques citrícoles, sotmeses a una forta recessió en aquesta activitat (quant a la producció), segreguen un altre corrent emigratori. Les comarques industrials, per contra, absorbeixen bona part d’aquests excedents i a més atreuen la immigració de les àrees veïnes al PaísValencià: Castella la Nova i Aragó, d’una banda, i de l’altra, la Manxa-Múrcia. La relació entre creixement demogràfic i canvi econòmic es fa més evident en veure els canvis en la composició de la població activa: el traspàs dels excedents agraris a la indústria i la terciarització de grans capes de població són els dos fenòmens més sobresortints. La població experimentà un fort creixement demogràfic (el 19%) entre el 1970 i el 1981 (any que assolí els 3.646.765 h., tot i que les diferències internes durant aquest període importants: 11% entre el 1970 i el 1975, 6,9% entre el 1975 i el 1981). La crisi econòmica tingué diverses repercussions demogràfiques: el descens de la natalitat, el fre a la immigració i el retorn d’alguns emigrants al lloc d’origen. Les taxes de natalitat del PaísValencià del 1994 se situaven en el 9,3‰ (quan el 1981 era del 14,9‰) i les de mortalitat, en el 9,1‰ (8,4 el 1981). D’acord amb tot això, el període 1981-995 fou positiu, tot i que amb creixements menors: el 5,7% entre el 1981 i el 1991 (3.822.573 h. [1991]) i el 4,4% entre el 1991 i el 1995 (4.028.744 h. [1995]). Junt amb aquest procés, continuà la despoblació a l’interior del PaísValencià, mentre que els nuclis urbans i industrials no deixaren d’expandir-se. Les despoblacions més fortes, pèrdues de més del 15%, es donaren a l’Alt Millars, el Racó, els Ports, els Serrans i l’Alt Maestrat; pèrdues més moderades foren les de l’Alt Palància, l’Alcalatén, la Canal de Navarrés, la Plana d’Utiel, la Vall de Cofrents i el Comtat. Per contra, entre el 1981 i el 1991, totes les comarques meridionals augmentaren de població, així com el Baix Maestrat, la Plana Alta i Baixa, el Camp de Túria, el Camp de Morvedre, l’Horta, la Costera, la Vall d’Albaida i la Safor. Les comarques del PaísValencià més dinàmiques són també les més poblades, on se situen les principals ciutats i el potencial industrial i turístic. De menor a major creixement, aquestes sis comarques han estat: l’Horta, l’Alt Vinalopó, la Plana Alta, el Baix Vinalopó, l’Alacantí i la Marina Baixa. Cal indicar que les zones en despoblament ja ho eren al decenni anterior, però, en general, manvà el ritme de descens. Les comarques que creixen ho fan més moderadament, amb algunes excepcions com les dues Marines, la Ribera Baixa o la Foia de Bunyol. Els desequilibris poblacionals (per al 1995) foren encara més greus en les densitats. Les diferències entre les altes densitats de les comarques dinàmiques, l’Horta (2.321 h./km2), l’Alacantí (545 h./km2) o el Baix Vinalopó (476 h./km2), constrastaven amb les comarques decadents, amb mínims extrems com els Ports (6 h./km2), l’Alt Millars (6,5 h./km2), el Racó (8,6 h./km2) o la Vall de Cofrents (9,5 h./km2). El 1998 el PaísValencià tenia 4.023.441 h., xifra que el 2001 augmentà fins a 4.162.776 h (179 h./km2). En el període intercensal 1998-2001 el creixement absolut fou de 139.335 h. (en l’interval 1991-98 havia estat de 166.207 h.). El mateix any, el saldo vegetatiu fou de l’1,1‰. Els municipis més poblats eren València (738.441 h.), Alacant (284.580 h.), Elx (194.767 h.) i Castelló de la Plana (147.667 h.), que concentraven el 32,8% de la població del país. Torrent (65.417 h.), Gandia (59.850 h.), Alcoi (58.358 h.), Sagunt (56.471 h.), Oriola (54.390 h.), Benidorm (51.873 h.) i Torrevella (50.993 h.) eren els únics nuclis que superaven els 50.000 h. i aplegaven el 9,5% del cens. Per trams d’edat, el 14,3% de la població tenia menys de 15 anys, el 68,9% era població adulta i el 16,8% sobrepassava els 65 anys. El 2001 la població activa estava constituïda per 2.002.300 individus i la taxa d’atur era del 10,8%; el 3,8% de les persones ocupades treballava en l’agricultura, el 22,8% en la indústria, el 13% en la construcció i el 60,4% en els serveis. Finalment, quant a la demografia, cal assenyalar la tendència a la consolidació d’una estructura demogràfica polinuclear, i així, juntament al paper destacat de l’Horta i València, hi ha d’altres nuclis d’atracció com Alacant-Elx, Castelló i Gandia.

Tornar a dalt

El poblament rural

La desertització del món rural valencià afecta fins i tot dramàticament tota la muntanya alta i part del secà intermedi: les comarques dels Ports, l’Alt Millars, l’Alt Maestrat, l’Alt Palància, el Racó d’Ademús, els Serrans, la Vall de Cofrents, etc., han vist davallar llur població fins als límits del despoblament de molts municipis, i, no cal dir-ho, l’abandonament de l’hàbitat dispers, relativament abundós sobretot a les comarques septentrionals. El tradicional corrent migratori muntanya-litoral guardava, en el passat, un cert equilibri, impedint el despoblament i fixant els efectius en una agricultura de subsistència acompanyada, a vegades, com a Morella i a l’Alt Maestrat, de l’existència d’una certa indústria rural avui desapareguda. Els habitants que hi resten són efectius notablement envellits i amb una acusada tendència a envellir encara més. Aquestes comarques han vist reaparèixer els masos rònecs, la progressió de la garriga i en grau menor de les masses forestals, i l’activitat agrícola ha quedat reduïda als voltants dels nuclis de població. La segona ocupació dels habitants ha estat lligada a l’aparició d’indústries de transformació, en especial de la confecció, que ha basat sovint l’èxit de les seves empreses en l’explotació de la mà d’obra rural mitjançant el conegut sistema del putting-out. El segon tipus de poblament rural, l’ofereixen les comarques de secà una mica més pròsperes, lligades a conreus més comercials, com la vinya, l’ametller i els fruiters. Ací l’estabilitat és la pauta, i això implica l’establiment, també, d’un cert corrent migratori cap a les ciutats litorals, produint un procés de terciarització que no sempre obeeix a una estricta necessitat social, sinó més aviat al desig d’evitar la proletarització per part dels petits propietaris rurals. El retorn dels emigrants, sobretot quan l’emigració ha estat cap a nuclis pròxims, és un dels fenòmens a tenir en compte per explicar un cert ressorgiment d’alguns o molts municipis de l’àrea deprimida. Ressorgiment que no es reflecteix en augments de població —que continua estagnada o disminuint— sinó en autèntiques transferències de la renda generada en el litoral o en els nuclis industrials i que arriba a les comarques deprimides en la forma de recuperació de certs conreus i de renovació urbana, fent ací un paper important la demanda d’espai d’esbarjo. En conjunt la pèrdua d’habitants de fet en les comarques rurals i en les poblacions classificades quantitativament és constant des del començament de segle, assolint un primer punt baix al voltant dels anys vint; a partir dels anys cinquanta la davallada és espectacular, i consolida una tendència previsiblement irreversible. Les densitats de població, i llur evolució en el temps, defineixen prou bé la situació en l’espai comarcal.

Tornar a dalt

Poblament urbà i xarxa urbana. L’ordenació del territori

La xarxa urbana del PaísValencià ha estat notable des de sempre, almenys pel que fa a la llenca litoral. El contingut urbà, en el sentit de centres de producció, d’esbarjo i de serveis, és, però, més recent, i té ple sentit a partir del moment que es consolida el procés d’industrialització, és a dir, a partir dels anys seixanta.
Vista de la ciutat de València
© Arxiu Fototeca.cat
Resta constituïda així la cobertura urbana, amb fort contingut industrial i dotacions típiques de ciutat, amb una jerarquia metropolitana que fa de València, finalment i de nou, la capital real del PaísValencià. Autèntiques conurbacions fan aparició, es consoliden i s’organitzen a la vall del Vinalopó i Alacant. Avui, l’estructura urbana del PaísValencià passa per 8 nuclis que tenen entre 30.000 i 50.000 h., 5 entre 50.000 i 100.000 h. (Torrent, Gandia, Sagunt, Alcoi i Elda), 3 entre 100.000 i 500.000 (Alacant, Elx i Castelló) i un per sobre del mig milió (València, amb 759.000 h. el 1996, un 1% menys que el 1991). La lluita per la renovació urbana i les greus insuficiències d’infraestructura ciutadana no recorden en res el nucli al servei d’un mercat agrícola, el nucli rural gran que fins els anys cinquanta era la tònica de les grans ciutats valencianes. Avui, l’àrea metropolitana de València (a grans trets, la comarca de l’Horta) ultrapassa 1,3 milions de persones i la conurbació Elx-Alacant, els 453.500 h. Aquesta darrera, malgrat les diferents components qualitatives —administrativa la segona, industrial la primera—, contraresta amb èxit la influència de Múrcia, i relliga el país cap a València a través tant de les ciutats menys vinculades a la industrialització, amb increments poblacionals menors (Alzira-Carcaixent, Gandia, Dénia), com de les tradicionalment industrials, com Alcoi, Ontinyent, les quals han experimentat un fort reixement. Cal esmentar el cas insòlit del poblament turístic, que ha convertit un poblet com Benidorm en una de les primeres ciutats del país. L’àrea metropolitana de València esdevé, a mesura que el procés industrial es consolida, una àrea de primera magnitud dins els Països Catalans, i dins l’Estat espanyol, fins al punt que l’àrea d’influència sobrepassa els límits provincials i del PaísValencià cap a Castella-la Manxa i el Baix Aragó, fins a trobar-se amb els tentacles de la gran aglomeració barcelonina. Aquesta xarxa urbana constitueix avui un recurs per a ulteriors desenvolupaments del PaísValencià tant des del punt de vista econòmic com des del punt de vista de la correlació de forces polítiques, socials i fins i tot culturals. La reorganització del territori valencià en comarques és una assignatura encara pendent, tot i el mandat de l’Estatut d’Autonomia (del 1982, art. 46). Després de quinze anys d’autogovern, els intents de comarcalització han fracassat. Una llei del 1988 especificava que el PaísValencià hauria de dividir-se en Divisions Territorials Homologades (DHT), amb tres nivells: les comarques tradicionals (rang 1), les demarcacions (rang 2) i les governacions (rang 3, que coincidirien amb els límits provincials). Aquesta és una llei d’aplicació encara pendent. Avui, aquesta indefinició ha multiplicat les divisions territorials administratives utilitzades des dels distints departaments del govern valencià, amb una clara descoordinació. Les mancomunitats de municipis no han resolt aquest problema i fins i tot la seva figura té problemes de funcionament com a prestadores de serveis, en no estar regulada per una llei autonòmica. Avui hi ha 46 mancomunitats (que afecten uns 350 municipis), tot i que la seva grandària i funcions són molt diferents i l’èxit molt relatiu. En qualsevol cas, les mancomunitats que han aconseguit acostar-se a la realitat comarcal (no sense daltabaixos en el seu funcionament i composició segons la conjuntura política) han estat els Ports de Morella (creada el 1993), l’Alt Palància (1992), el Camp de Túria (1981), la Foia de Bunyol (1986), Requena-Utiel (1990), la Vall d’Aiora-Cofrents (1986), la Costera (1986), la Vall d’Albaida (1986) i la Safor (1982).
Tornar a dalt

La història

La prehistòria

No hi ha, per ara, indicis segurs de poblament durant el paleolític inferior. Els jaciments prehistòrics ben documentats comencen amb el paleolític mitjà: la cova Negra a l’estret de les Aigües, entre Bellús i Xàtiva, el més important, amb restes d’home de Neandertal, la cova de la Petxina, també a Bellús, el Salt d’Alcoi i la cova del Cochino de Villena. Aquest poblament, força general, continuà i s’accentuà durant el paleolític superior. Hi són presents les indústries lítiques típiques de l’Europa mediterrània: Gravetià, Solutrià, Epigravetià i, més esporàdicament, Magdalenià. Les coves d’aquests períodes més ben explorades i excavades es concentren sobretot a la part S de la zona central: coves del Parpalló i de les Meravelles (Gandia), de les Rates Penades i del barranc Blanc (Ròtova), de les Malladetes (Barx), del Volcà del Far (Cullera). La successió estratigràfica d’aquest grup de coves és força unitària i coherent i es repeteixen, amb cronologia semblant, els mateixos tipus culturals, amb l’excepció dels nivells magdalenians del Parpalló, per ara únics, com també és única la troballa de plaques gravades i pintades amb representacions d’animals de l’època solutriana del Parpalló. La gran riquesa de les indústries i, secundàriament, de l’art, contrasta amb els documents antropològics, molt escassos (cova del barranc Blanc). La transició de l’època quaternària al període climàtic i geològic modern, és a dir, l’epipaleolític o mesolític, també és força documentada al PaísValencià, principalment a través de les coves de Llatas (Andilla), de Venta Mina (Bunyol), de La Cocina (Dosaigües), d’en Pardo (Benissili) o de Huesa Tacaña (Villena), entre altres. Predominen les indústries de petites fulles de sílex, classificades com de tradició gravetiana (Epigravetià) i més esporàdicament les peces geomètriques (triangles, trapezis) que a la cova de La Cocina van associades amb plaquetes pintades amb motius geomètrics. Un problema encara no ben resolt és la relació d’aquesta indústria geomètrica amb les primeres mostres de ceràmica. El PaísValencià queda inclòs dins l’àrea de les pintures prehistòriques conegudes amb el nom d'art rupestre llevantí o dels pintors de les serres, que es manifestà també als territoris veïns (Principat, Aragó, Múrcia). Es reparteixen des de la zona nord del País a les comarques dels Ports i del Maestrat (grups de Morella: cova del Roure, galeria alta de la Masia, coveta de la Vinya, etc.), o del barranc de la Valltorta i zones adjacents (coves del Civil, dels Cavalls, del mas d’en Josep, de la Saltadora, etc.), de la Gasulla d’Ares (cova Remígia, les Dogues) o dels volts de la Pobla de Benifassà (cova del Polvorí), continuen cap a la banda central, a la part interior (Dosaigües amb el Cinto de las Letras i Cinto de la Ventana) i Aiora (amb La Tortosilla, l’abric d’El Sordo) i Bicorb (cova de l’Aranya), i arriben fins a la part meridional amb la cova de la Sarga d’Alcoi. És l’art d’una societat de caçadors, la cronologia del qual ha estat molt discutida i encara no del tot resolta; fa cinquanta anys eren considerades del paleolític superior, però avui la majoria dels especialistes les situen més tard, en el mesolític i fins potser arribant al neolític (i per a alguns, fins a l’edat del bronze). El neolític, primera fase de la societat agrícola i ramadera, és documentat sobretot a través de dues coves amb troballes excepcionals: la de la Sarsa, a Bocairent, i la de l’Or, a Beniarrés, amb ceràmica molt abundant, decorada amb motius impresos (ceràmica cardial), de la qual han aparegut mostres a altres coves repartides per diverses comarques del País. Anàlisis de carboni 14 de la cova de l’Or demostren que la fase neolítica comença abans del 5000 aC, i que aleshores ja es conreava blat i ordi. La nova fase ben documentada correspon a l’eneolític, de la darrera meitat del tercer mil·lenni i els primers segles del segon. Es manifesta la intensificació de l’agricultura i l’inici de l’ús del metall (coure). Hom en coneix sobretot coves d’enterrament, naturals i amb inhumació col·lectiva, arreu del País (on no hi ha, en canvi, monuments megalítics). Com a exemples característics cal citar de N a S els jaciments de Càlig, Albocàsser (cova de la Rabosa o dels Melons), Rocafort, Xiva, Cullera (coveta de Ribera), Albaida (coveta del Camí Ral), Carrícola (coveta del barranc del Castellet), Benissili (cova d’en Pardo), Alcoi (coves de les Llometes i de la Pastora), Oriola (l’Algorfa i cova d’en Roca), Villena (cova de Las Lechuzas). Els llocs d’habitació són menys coneguts, però és evident que eren sobretot poblats de cabanes, l’exemple millor dels quals és el de l’Ereta del Pedregal de Navarrés. Vers 1800-1600 aC aquesta civilització fou substituïda per la cultura del bronze valencià, que anys enrere havia estat considerada com una extensió de la cultura argàrica de més al sud, però que presenta característiques diferencials prou definides per a considerar-la un grup específic. És definida pels poblats, fortificats, establerts a llocs alts de defensa fàcil, amb cases de parets de pedra, organitzades en carrers. Aquests poblats són extraordinàriament abundants a la majoria de comarques, sobretot de la part central i meridional del País. Destaquen entre els més ben coneguts els de la serra grossa d’Alacant, la mola Alta de Serelles i el mas de Menent d’Alcoi, el tossal Redó de Bellús, la muntanyeta de Cabrera del Vedat de Torrent, el puntal de Cambra del Villar, la penya de la Dueña de Teresa, el pic dels Corbs de Sagunt. Els enterraments sembla que es feien aprofitant petites covetes, i eren, generalment, individuals. Les falçs de sílex són un instrument típic d’aquesta civilització, i indiquen l’extensió dels conreus cerealístics. Instruments i armes mostren la consolidació de la metal·lúrgia, amb coure i bronze. L’extrem meridional del País sembla que fou part del grup argàric (poblats d’El Cabezo Redondo de Villena, Sant Antoni d’Oriola, el Castell de Callosa de Segura). El període següent, entre 1300-1200 i 700-600 aC, és mal conegut. La penetració dels indoeuropeus sembla que només afectà la part N, fins a la Plana de Castelló, i hom no sap com acaba la cultura del bronze valencià ni si arribà a enllaçar, en una etapa tardana, amb el món ibèric a les comarques del centre i del S. D’aquest període hi ha una troballa d’orfebreria excepcional, el tresor de Villena.

Tornar a dalt

La colonització grega i fenícia i la cultura ibèrica

La gran transformació que explica la societat i la cultura ibèrica fou produïda per les influències dels grecs i dels fenicis. La hipòtesi tradicional és que el PaísValencià havia caigut exclusivament dins l’àrea del comerç i, fins i tot, dels establiments grecs, segons les referències dels texts clàssics de fundacions com Hemeroscopeion, Alonis, etc., a la costa meridional. Però les descobertes dels poblats de Los Saladares d’Oriola i de Vinarragell a Borriana, entre el 1970 i el 1975, manifesten que existí comerç fenici durant els segles VII-VI aC, com ja insinuaven les troballes d’escarabeus a la necròpoli ibèrica antiga del Molar. En tot cas, d’ençà del s. V tot el PaísValencià formà part del món ibèric i n'és una de les zones més característiques. Prescindint d’una probable fase de formació encara incerta, els s. V-III són els de l’etapa ibèrica antiga, coneguda per molts poblats, establerts a llocs alts, i per necròpolis. Els jaciments que permeten de conèixer-la són els poblats destruïts i abandonats —per causes no conegudes— a la fi del s. IV, com els de la Bastida de Moixent, el Puig d’Alcoi o la Covalta d’Albaida, o les necròpolis aproximadament contemporànies, com la Solivella d’Alcalà de Xivert. Del punt de vista de l’art és el de la gran escultura ibèrica de pedra, representant animals mitològics o reals —bous i lleons— (Agost, Bocairent, Benidorm, Rojals, etc.) o figures humanes, la més destacada de les quals és la Dama d’Elx, escultura que no arribà a la meitat septentrional del País. La penetració comercial grega fou important des de la fi del s. V i durant el IV: la ceràmica àtica es troba arreu.

Tornar a dalt

L’ofensiva cartaginesa i la dominació romana

Durant els s. IV-III el territori valencià era la frontera entre les zones d’expansió cartaginesa i romana. Segons el tractat del 348 entre Roma i Cartago, quedava fora de la influència cartaginesa que no passava al nord de Mastia (zona de Múrcia), però el tractat dit de l’Ebre, del 226, el feia entrar dins l’àrea cartaginesa. Era el moment de l’ofensiva dels Bàrquides des d’Andalusia, començada el 237 i que culminà amb l’expedició d’Anníbal contra Roma, travessant el PaísValencià i destruint Sagunt (219). La contraofensiva romana, des d’Empúries (218), provocà la ràpida ocupació romana del País, ja que l’exèrcit romà arribà a Cartago Nova (Cartagena) el 209. Els pobles ibèrics valencians no presentaren resistència important als romans. Eren, aleshores, els ilercavons, del N de l’Ebre fins a la Plana de Castelló, els edetans, a la part central fins al Xúquer, i els contestans, del Xúquer al Segura. Durant els dos primers segles de domini romà, amb el País incorporat a la província Citerior, la civilització ibèrica continuà. La majoria de jaciments coneguts són d’aquesta època: els poblats de Sant Miquel de Llíria, el tossal de Manises d’Alacant o la Serreta d’Alcoi en són exemples típics. Sagunt i Saitabi (Xàtiva), amb encunyacions monetàries, destacaren, i això explica que aviat es convertissin en ciutats romanitzades importants. D’aquests darrers segles ibèrics és la famosa ceràmica pintada amb figures humanes i escenes (estils d’Elx-Archena o simbòlic i d’Oliva-Llíria o narratiu), que és una de les grans creacions de l’art ibèric.

Tornar a dalt

La romanització

La romanització de la societat és produí, en profunditat, durant la segona part del s.I aC i el s. I dC. Són fundades ciutats noves, com Dianium (Dénia) o Lucentum (Alacant), mentre que Valentia (València) ja ho havia estat el 138 aC i Elx es transformà en ciutat romana (Illici), única, amb València, que tingué caràcter de colonia. Les altres, partint de nuclis indígenes, foren municipia, el més important dels quals fou Sagunt, repartits per tot el país, amb predomini de la costa, i del sector meridional: Edeta (Llíria), Saetabis Augusta (Xàtiva), els de nom desconegut del tossal de Manises d’Alacant i de la Vila Joiosa, i Bisgargis, possiblement el Forcall. Els poblats ibèrics que no es transformaren en ciutats romanes desaparegueren, i el món rural tingué un poblament intens de vil·les, generalment simples, però en algun cas grans i luxoses, com les de Benicató a Nules, Calp, la Torre de la Creu de la Vila Joiosa, etc. La transformació agrícola provocà els primers regadius, dels quals queden restes de canals a l’Horta i a la Plana. La crisi del sIII es manifesta amb destruccions importants a diverses ciutats (Sagunt, Illici, el tossal de Manises) i a moltes viles rurals, a conseqüència de les quals l’època del Baix Imperi fou de depressió econòmica i probablement de concentració de la propietat, amb tendència al latifundisme.

Tornar a dalt

La dominació bizantina i visigòtica

El primer contacte del PaísValencià amb les invasions bàrbares fou sens dubte el pas de Vàlia i els seus visigots, la tardor del 415, quan anaven vers el S, procedents de Barcelona, en un intent de saltar a l’Àfrica. Fracassada aquesta temptativa, no sembla probable que els visigots retornessin pel mateix camí per instal·lar-se a Aquitània, d’acord amb els romans, el 418. El PaísValencià prosseguí, doncs, amb la seva administració hispanoromana abans i després de l’extinció de l’imperi d’Occident (476). L’avenç d’Euric i dels seus immediats successors per la Tarraconense no sembla afectar el PaísValencià, ni tan sols en el seu extrem septentrional, però en els primers decennis del s.VI sembla que la influència visigòtica anà penetrant de N a S. L’església, que celebrà un concili a València dins la primera meitat del s.VI, es relacionà més aviat amb la Tarraconense que no pas amb la de la Bètica i la Lusitània que depenien del metropolità de Sevilla com a vicari del papa. Aquesta relació és evidenciada per les figures dels quatre germans monjos i bisbes: Justinià a València, Just a Urgell, Nebridi a Ègara i Elpidi a Osca. Quan tot just començà a fer-se sensible la influència visigòtica, els bizantins, sol·licitats per Atanagild per oposar-se a Àgila, s’establiren permanentment al SE i al S peninsular i ocuparen per tant la part meridional del PaísValencià, del Xúquer en avall, entre el 551 i el 554. En la divisió en zones de govern entre Liuva i Leovigild, vers el 568, el PaísValencià no bizantí correspongué al primer. Després de la seva mort, i al començament del regnat de Leovigild sol, València juntament amb Roses i Tarragona, moguda pels bizantins, s’aixecà contra els visigots i fou sotmesa el 578. Des d’aquest moment Leovigild degué considerar assegurada la seva dominació en aquestes terres perquè, en fer presoner el seu fill Ermenegild, l’envià a València (583 o poc després); de València seria enviat a Tarragona, on fou assassinat (585). A partir de l’encunyació de moneda pròpia pels reis visigots des de Leovigild, les seques de València i Sagunt bateren moneda del mateix tipus que la Tarraconense i la Septimània, que era diferent de la resta del regne. Amb la conversió de Recared al catolicisme (589) i la progressiva reducció de la zona bizantina que s’inicià també en aquest temps, el PaísValencià s’anà integrant més i més a l’estat visigòtic. Al concili III de Toledo, on fou feta pública la conversió, assistiren dos bisbes de València: l’exarià Wiligiscle (evidentment visigot) i el catòlic Celsí (clarament hispanoromà). De poc després fou la gran figura de l’església valentina, Eutropi. Succeí l’abat Donat en el govern del monestir servità que vers el 569 hi havia en territori valencià, potser prop de Xàtiva i on residien setanta monjos vinguts del nord d’Àfrica; fou, a més, un valuós col·laborador de sant Leandre en l’organització del III concili toledà. Fou després bisbe de València i és conegut com a notable escriptor, com també ho fou l’esmentat bisbe Justinià. Hi havia també un altre monestir dedicat a sant Martí prop de Xàbia, també al s. VI. L’activitat constructiva, com en altres regions, era mínima i les restes conservades insignificants. A la mort de Vítiza (710) el regne visigòtic s’escindí entre el centre i l’W regits per Roderic i l’E i el NE governats en nom d’Àquila, fill de Vítiza. El PaísValencià quedà, doncs, integrat en el territori del darrer i hi romangué fins al començament del 713, a desgrat de la invasió sarraïna del 711 que, de moment, només afectà els dominis de Roderic. ‘Abd al-'Azīz ibn Musà, aprofitant el moment que Àquila abandonava el tron en canvi de la recuperació de les extenses possessions personals del seu pare, negocià amb un dels seus fidels, el comte Teodomir, que regia el districte d’Oriola, i obtingué la seva submissió en canvi del reconeixement d’un marge d’autonomia en matèria religiosa i civil (cora de Tudmir). Aquest petit estat autònom cristià perdurà fins a la mort de Teodomir (743) i encara fou succeït per Atanagild que s’hi sostingué fins el 779. Poc abans, havia jugat la carta dels abbàsides en contra del príncep omeia ‘Abd al-Raḥmān que s’havia proclamat príncep independent, el qual en triomfar liquidà el petit estat autònom. La resta del PaísValencià, després de la defecció d’Àquila, fou governada pel seu successor Ardó. Però en 717-18, el valí al-Hurr ocupà el territori fins a la Muga, mig combatent, mig negociant, sobretot. Potser només resistiren Elx i Sagunt que hauria consumat amb això la seva decadència passant a ésser Mur Vell o Morvedre, mentre València seguia el camí ascendent.

Tornar a dalt

Època musulmana

Hom ignora com foren ocupats pels musulmans els sectors septentrional i central del PaísValencià. Sembla que de l’exèrcit de Ṭariq ibn Ziyād que conquistà la vall de l’Ebre i arribà a Tortosa, es destacà un contingent de berbers que ocupà València, ciutat que potser fóra destruïda aleshores —com ho fou Tarragona— o que potser ja d’abans es trobava molt decaiguda. Hom ha considerat que, fins i tot, havia perdut el seu nom romà, i que correspon a la Madīna al-Turab o ‘vila de terra’ que esmenta al-Razī, i que el topònim Balansiya (cora de Tudmir, arabització del del seu senyor, i comprenia les viles de ‘Uriula (Oriola), Laqant (Alacant), ‘Ilš (Elx), Mula (Mula), Lurqa (Llorca), Blntla (Villena?), Bqsra (Cehegín) i Iyih Ello (Elda). Teodomir casà una de les seves filles amb Ḥaṭṭab, personatge de les tropes sirianes de Balǧ que el 744 s’establiren a Tudmir, i llavors es produí la islamització del territori. L’emir ‘Abd al-RaḥmānI reeixí a imposar l’autoritat dels omeies de Còrdova a la regió oriental d’AlAndalus i ocupà i destruí la ciutat de València (778). A ‘Abd Allāh, un príncep omeies revoltat repetidament contra els seus parents els emirs de Còrdova, li fou reconegut per al-ḤakamI el govern semiindependent de la regió de València (802); aquest príncep ‘Abd Allāh és anomenat al-Balansí (això és ‘el valencià’) pels molts anys que visqué a València, on es construí la residència i parcs de Russafa. La pacificació interna assolida per ‘Abd al-Raḥmān III, el primer califa de Còrdova, i la seva política fusionista dels grups ètnics, produïren una prosperitat econòmica general i una intensa floració cultural. Fou aleshores que certes plantes de procedència oriental, com la taronja, l’arròs, el canyamel, etc., es generalitzaren a les terres valencianes, on els sistemes de regadiu foren intensament perfeccionats pels sarraïns. El segon califa cordovès, Hišam II, cedí pràcticament el poder al ministre Almansor, cap d’un invicte exèrcit professional de berbers i eslaus que estemordí els regnes cristians nord-hispànics. El règim de dictadura militar d’Almansor no foren capaços de mantenir-lo els seus fills, i el califat començà a descompondre's en la pugna irreductible de les bandositats de berbers, eslaus i hispanoàrabs. En un desesperat intent d’aturar la desintegració del califat de Còrdova, fou proclamat califa a València un príncep omeia, ‘Abd al-Raḥmān IV al-Murtaḍà (1018), però aviat fou assassinat. El succeí (1027) un altre príncep, Hišam III, que residia a Alpont, el qual fou l’últim califa de Còrdova, destronat el 1031. La zona oriental d’Al-Andalus havia caigut tota en poder dels eslaus, però no assolia coherència. Dos sequiers eunucs, Mubarak i Muḏaffar, foren els primers senyors independents de València (1011), els quals la governaren efímerament, amb despotisme i dilapidació. València fou llavors incorporada als dominis de Labib, taifa de Tortosa (1017). Un eslau audaç i ambiciós, Muǧahid, s’havia apoderat de Dénia (1010) i de les Illes Balears (1015), i fou el pirata més important d’aquella època, puix que dominà transitòriament Sardenya i depredà el litoral de Toscana. Els taifes eslaus decidiren d’elegir un sobirà que els aglutinés, i el 1021 proclamaren a València ‘Abd al-'Azīz, un jovenet de quinze anys, nét del famós Almansor. Però el taifa de Dénia Muǧahid mai no volgué subordinar-se i el taifa d’Almeria i Múrcia que se li sotmeté (1038) no tardà a emancipar-se (1041). ‘Abd al-'Az

Fracassà una contraofensiva d’Abū Zayd amb el concurs d’aristòcrates aragonesos, però sense l’ajut del rei, aleshores aqueferat amb l’expedició a Mallorca. Abū Zayd es convertí al cristianisme, esdevingué un senyor feudal aragonès i cedí els seus drets al bisbe de Sogorb. El susdit Ibn Ḥūd de Múrcia, valent i fanàtic antialmohade que arribà a dominar gairebé tot Al-Andalus, atacà la ciutat de València dominada per Zayyān, però hagué d’alçar el setge quan el rei de Lleó FerranII s’apoderà de Mèrida i Badajoz. Zayyān, agosarat, aprofitant l’estada a Mallorca de JaumeI, atacà Ulldecona, però infructuosament. JaumeI inicià formalment la conquesta de València amb la presa de Borriana el 1233. Zayyān, tancat dintre les muralles de València, no gosava fer cara a les incursions de JaumeI, el qual el 1236 s’apoderà del Puig, la posició clau septentrional de València. Zayyān intentà recuperar-la però fou derrotat el 1237. Llavors JaumeI posà setge a la ciutat de València, i Zayyān demanà socors a Abū Zakarīya, reietó de Tunis, que li envià dotze galeres, les quals però, no desembarcaren. Zayyān, aleshores, lliurà la ciutat a JaumeI el 28 de setembre de 1238. Després de la mort d’Ibn Ḥūd, els murcians, insatisfets amb els seus successors, cridaren Zayyān, el destronat reietó de València que s’havia instal·lat a Dénia, el qual els governà només vuit mesos (1239), puix que fou reinstaurada a Múrcia la dinastia dels Banū Ḥūd. Tanmateix, el 1243 el reietó murcià acceptava el protectorat que li oferia el rei de Castella, per bé que calgué que els castellans s’emparessin per la força de la majoria dels castells de Múrcia. El tracte dur dels castellans provocà la sublevació dels moros murcians, que foren dominats per JaumeI (1266). Les autoritats i la població musulmanes de les localitats murcianes foren substituïdes per castellans, excepte Crevillent, que romangué amb la seva població i organització sarraïna intacta, governada pel seu rais Ibn Hudayr, fins a la integració del territori en el Regne de València per JaumeII el 1296, confirmada el 1304. Crevillent constituí un enclavament de senyoria musulmana en terra de cristians, l’autonomia del qual fou respectada fins el 1317.

Tornar a dalt

La conquesta i el repoblament del PaísValencià

La descomposició política del PaísValencià en taifes musulmanes —Abū Sa'īd a Sogorb, Zayyān a València, Ibn Ḥūd a Alzira-Xàtiva-Dénia— coincidí amb l’inici del procés preliminar de la conquesta cristiana. Si bé els primers moviments foren duts a terme per cavallers fronterers, exclusivament aragonesos, que per iniciativa particular feren incursions per les altes terres castellonenques, l’inesperat èxit de Balasc d’Alagó a Ares i Morella, al final del 1232, obligà JaumeI —fins aleshores ocupat amb Mallorca— a interessar-se en els possibles esdeveniments bèl·lics que s’hi produïssin i àdhuc encapçalar-los. La reunió d’Alcanyís del començament del 1233, que reuní el rei, el mestre de l’Hospital, Hug de Forcalquier i Balasc d’Alagó comportà per primera vegada la planificació oficial de la conquesta, que fou projectada en tres etapes. La primera, després de la cessió dels drets adquirits per Balasc d’Alagó, se centrà a completar l’expansió militar de la regió castellonenca: presa de Borriana (1233), Peníscola, Xivert, Cervera, Polpís, Castelló, Borriol, les Coves de Vinromà, Vilafamés, etc., llevat d’alguns nuclis aïllats de la feréstega serra d’Espadà. La convocatòria de corts a catalans i aragonesos a Montsó el 1236 i la concessió de la butlla de la croada per part del papa Gregori IX el 1237 inicià la segona fase, que tingué per objecte la presa de la ciutat de València (1238) i de la plana valenciana fins als voltants del Xúquer. Finalment, després d’una treva amb els musulmans, que el rei aprofità per a la posada en marxa del nou regne, en 1243-45 JaumeI posà fi a la conquesta fins als límits —Biar al S— que els anteriors tractats amb Castella de Tudillén i de Cazorla li havien imposat, ratificats de nou a Almirra (1244). Però la conquesta del PaísValencià, a part l’activitat pròpiament militar, es caracteritzà, sobretot, per la rapidesa amb què fou duta a terme i per l’escàs al·luvió demogràfic malgrat les gràcies espirituals concedides per la croada i les materials concedides pel rei per estimular els combatents. Prevalgué, per tant, l’ocupació al veritable repoblament, que només es posà en pràctica en llocs expugnats per força, cosa que comportà la substitució dels pobladors musulmans per cristians. Però, en general, prevalgué la desproporció entre l’element cristià i el musulmà (el 1272 la població del regne fou avaluada en 30 000 cristians i 200 000 musulmans). L’establiment dels nous i escassos pobladors cristians fou supervisat personalment pel mateix rei i es polaritzà en dues clares directrius. Als nuclis urbans i estratègics de primer ordre hom utilitzà el sistema de repartiment individual, que atribuïa a cada ocupant una casa, un hort, una vinya i una jovada, origen d’un tipus de propietat rústica: repoblament de terres reials, pròxim al litoral i amb elements procedents principalment del Principat (1 018 cases catalanes enfront de 597 d’aragoneses, segons sembla que es desprèn del Llibre del Repartiment, o potser amb una major proporció aragonesa). Cal tenir en compte però, que no era sinó una primera onada de repobladors susceptible d’ulteriors ratificacions o modificacions. D’altra banda, la manca de repobladors per a aplicar aquesta modalitat a tot el país, a més dels compromisos contrets amb els dirigents musulmans (concretament, la no-expulsió), obligà el rei a cedir la major part de l’àmbit rural —de forma genèrica— als senyors conqueridors. Així, el repoblament senyorial del rerepaís valencià, amb aragonesos dominants sobre la població autòctona de vassalls musulmans, s’oposava amb el seu latifundi continental al repartiment originari. Una sèrie de factors que arrenquen dels mateixos dies de la conquesta modelaren, per tant, una gran part de la història del PaísValencià, caracteritzada per la demografia (que revela una triple influència, d’elements cristians encara en minoria catalanoaragonesa, d’una àmplia massa musulmana vassalla d’aquesta minoria i d’una potent minoria semita que vivia al marge dels canvis polítics), per l’economia (amb predomini de l’agricultura extensiva, continental, seguida de conreus hortícoles litorals, molt aviat comercialitzats a l’exterior amb la creació del Consolat de Mar el 1283), i pel dret, amb l’aplicació de diferents cartes de poblament, veritable cavall de batalla perquè el problema sortí de les vies jurídiques i revestí un clar matís polític.

Tornar a dalt

De la creació del Regne de València a la crisi de les Unions

La rapidesa i l’escàs al·luvió demogràfic influïren així notablement en el procés històric posterior, i també ho féu la cronologia de la conquesta: l’existència de la primera etapa conqueridora, la castellonenca, duta a terme majoritàriament per la noblesa aragonesa, significà que en un primer moment el repoblament d’aquestes terres anava a càrrec dels cavallers fronterers d’Aragó, que tant a l’interior com al litoral s’afanyaren a concedir cartes de poblament a fur de Saragossa o a fur d’Aragó, caracteritzades per un sistema privilegiat en l’ordre administratiu i penal i sobretot per la concessió àmplia de la propietat dels llocs per poblar, juntament amb una sèrie d’exempcions tributàries, com la lleuda, el peatge, etc., que implicaven un règim de notable franquesa. Però aviat el rei s’adonà que el pretès monopoli aragonès en la conquesta de València —acceptat implícitament per compensar el monopoli català a Mallorca— minvaria la major part del seu poder. Reaccionà, en conseqüència, contra això i fou afavorit per la incorporació de la ciutat de València, per capitulació, fet que li permetia d’integrar-la al patrimoni reial allunyant-la de la jurisdicció senyorial aragonesa. El 1240 el rei promulgà el Costum de València, amb el propòsit d’aplicar-lo a tot el regne i que el 1261, traduït del llatí al català, fou inclòs en la redacció dels Furs de València feta per disposició de les primeres corts del regne. A nivell territorial, els Furs de València competiren amb la legislació aragonesa, i l’aplicació d’un o altre codi legislatiu, abans i després del 1240, és eloqüent: de les 23 cartes de poblament atorgades en 1233-40 16 ho foren a fur de Saragossa, 6 segons els Costums de Lleida i una segons el dret musulmà, totes a la zona castellonenca; però en 1240-76 (per citar la data de mort de JaumeI), si bé encara existeixen 15 cartes de població a fur d’Aragó o de Saragossa, els Furs de València s’apliquen a més de 30 localitats i hom observa per part del monarca un desig de territorialització del Fur valencià a tot el regne, molt més favorable a la corona que no pas el privilegiat fur d’Aragó. Tanmateix, al compàs de l’ampliació del codi valencià s’anava registrant una oposició més i més gran per part dels senyors amb possessions al regne que, emparats en llurs propis furs, que els asseguraven el predomini jurídic així com també el social i econòmic, arribarien fins i tot a aprofitar les circumstàncies de la política exterior de la corona catalanoaragonesa per a intentar d’imposar llurs criteris. Així, si en un primer moment, arran de la promulgació dels Furs el 1261, l’abandonament general —que significà a València la retirada a Quart dels aragonesos Pedro Fernández de Azagra, Ximeno de Urrea, Artal de Luna i molts d’altres— no prosperà davant l’actitud ferma de JaumeI, les posteriors accions de la gran noblesa, radicada a Aragó o establerta a València però coalitzada en una lliga oposada al poder reial —la Unió—, sí que obtingueren èxits en aprofitar la delicada situació de Pere el Gran, derivada de la seva intervenció a Sicília (1282), seguida per la reacció francopontifícia, cristal·litzada en l’excomunió papal i en l’amenaça —consumada després— de la invasió pirinenca. En aquesta conjuntura, el rei, per tal d’evitar perilloses derivacions a l’interior dels seus regnes que poguessin fer el joc als invasors, cedí davant les exigències dels senyors, i a la cort de Saragossa del 1283 jurà tots els privilegis del regne d’Aragó, recopilats al Privilegio General, i els féu extensius a tots aquells que volguessin observar el Fur d’Aragó en el Regne de València. I si bé és cert que poc després (1283), pressionat aquesta vegada per la cort de València, féu cas omís dels acords de Saragossa, i donà àdhuc un termini de deu dies perquè sortissin del regne tots aquells que habitessin en terres repoblades a fur de València i estiguessin en desacord amb aquest, també ho és que, uns quants mesos més tard (1284), el rei, forçat de nou per la noblesa, arribà a prometre a Saragossa la creació del càrrec de justícia del Regne de València que ocuparia un cavaller aragonès, promesa que, amb tot, no complí. Anàloga política fluctuant seguiren els fills i successors de Pere Alfons (1285-91) i Jaume II el Just (1291-1327). El primer, en heretar els problemes de la política exterior catalanoaragonesa encara no resolts, hagué de tolerar també la potent Unió aragonesa, que se li enfrontà obertament. I si al principi semblà afermar la posició dels furs valencians (1286), després es veié obligat a jurar els privilegis de la Unió aragonesa i a confirmar el Fur d’Aragó allí on fos acceptat per la majoria, en un curiós intent de plebiscit avant la lettre. Per la seva banda, Jaume II no sabé, o no pogué, aprofitar les circumstàncies favorables de la pacificació mediterrània, subsegüent al tractat d’Anagni del 1295, que significà la normalització de relacions amb França i el papat. El problema foral restà, doncs, ajornat i la seva resolució hauria de comptar inexcusablement amb dues noves realitats fins a un cert punt oposades: d’una banda, la concessió els darrers anys de nombroses cartes de població a fur de València materialitzades fonamentalment entorn de la conca del Segura —Alacant, Oriola—, gràcies a l’intervencionisme al sud de Jaume II i la subsegüent pau de Campillo (1304), semblava presagiar la solució a favor del codi del Conqueridor, però de l’altra, Jaume II, imbuït del concepte patrimonial de la monarquia, en cedir en el seu testament al seu fill menor, l’infant Pere, els enclavaments de Gandia, Dénia i Xàbia a títol de senyoria no feia sinó afavorir —bé que implícitament— els arguments de la combatuda Unió nobiliària radicada a Aragó. I davant d’aquesta dualitat, el seu fill AlfonsIII (1327-36) adoptà una solució intermèdia que en definitiva afavorí la noblesa. És veritat que impulsà ladifusió del dret valencià a través de la renúncia als furs d’Aragó, però en aitals termes que els anomenats furs alfonsins de les corts de 1329-30 concedien unes gràcies i prerrogatives tan àmplies en l’esfera jurisdiccional —inclòs el mixt imperi— que resultava més beneficiós sotmetre's als nous furs que no pas persistir en els aragonesos; així, la majoria dels llocs aforats a Aragó passaren a la nova jurisdicció valenciana: Moixent, Alboraia, Pardines, Jova, Almàssera, Mascarell, Vilamarxant, Tírig, Alcolea, Morella, Arenós, etc., de tal manera que el problema que s’havia iniciat amb un enfrontament de drets distints portà com a conseqüència la creació d’un important règim senyorial a València que encara es consolidà més amb l’autorització, per part d’Alfons el Benigne, de la possible amortització de béns reials a favor de la noblesa (que els posseïa francs de tota servitud o exacció reial) i amb les alienacions d’Alacant, Oriola i més tard de les viles de Xàtiva, Alzira, Morvedre, Morella, Borriana i Castelló de la Plana, donades a l’infant Ferran, marquès de Tortosa, fill del rei i de la seva segona muller, Elionor de Castella, concessions aquestes darreres que motivaren la coneguda reacció de la ciutat de València encapçalada pel seu jurat en cap Guillem de Vinatea, el qual, gràcies a la seva fermesa davant el rei, aconseguí la revocació de la decisió reial.

Tornar a dalt

Procuradors del Regne de València

Procuradors del Regne de València
ProcuradorPeríode
Roderic de Liçana (lloctinent del rei) 1239-1240
Eiximèn Peris d'Arenòs (per l’infant Jauma) 1240-d 1244
Jimeno de Foces1257- ?
Pedro Fernández de Azagra1264
Pere Ferrandis d'Híxar, senyor de la baronia d’Híxar (lloctinent del rei) 1266-1267
García Ortiz de Azagra1276
Rodrigo Ximenes de Luna1277-1286
Pere Ferrandis d’Híxar1286-1291*
Albert de Mediona (per l’infant Pere)1292-d 1292
Jaspert V de Castellnou, vescomte de Castellnou (portantveus de procurador) a 1295-1303
Bertran de Canelles1303-1304
Gombau d'Entença, senyor de la baronia d’Alcolea 1304-1309
Artal d’Horta, comanador de Montesa1309-1312
Bernat de Cruïlles i de Peratallada (portantveus) 1312
Gilabert de Centelles i de Bellpuig (exclosa la governació d’Oriola) 1316-1318
Bernat de Cruïlles i de Peratallada (exclosa la governació d’Oriola)1319-1321*
Pere de Queralt i de Castellnou (portantveus de procurador) 1322-1323
Bernat de Sarrià (portantveus de procurador) 1323-1327
Jaume de Xèrica i de Lloria (portantveus de procurador9 1332-1336
Bernat d’Orriols (portantveus de procurador)1336-1346?
* per segona vegada
Tornar a dalt

La crisi de les Unions i el compromís de Casp: refermament senyorial al PaísValencià

L’arbitratge d’AlfonsIII no liquidà tots els problemes, i el veritable conflicte de les Unions esclatà en forma bèl·lica en el regnat de PereIII, prenent com a pretext el propòsit antiforal del rei —encara sense fills barons— de nomenar com a hereva la seva filla Constança en perjudici del seu germà Jaume d’Urgell i dels seus germanastres Ferran, marquès de Tortosa, i Joan, tots dos fills d’Elionor de Castella, la segona esposa d’AlfonsIII. La reacció dels afectats, que començaren a reunir partidaris, primer a Aragó i després al PaísValencià, i que arribaren a tenir amb l’ajuda de tots els enemics de PereIII —des d’Alfons XI de Castella al desposseït Jaume III de Mallorca—, cristal·litzà finalment en la reactualització de la Unió aragonesa i en l’aparició d’una nova Unió: la valenciana.
Pere III, el Cerimoniós, bastí l’antiga fortificació de la ciutat de València, de la qual resten dues portes; a la imatge, la porta de Serrans
© Arxiu Fototeca.cat
Però després dels esdeveniments de la primavera del 1348, en què el rei restà a València a la mercè dels revoltats, els quals a la nit del 6 d’abril l’obligaren a ballar de forma grotesca a la pròpia cambra reial, l’aparició de la pesta pel juny, alhora que provocà el pànic a la ciutat, donà excusa al rei per fugir a Terol, on organitzà les tropes reialistes per combatre les Unions. L’una i l’altra foren finalment doblegades per l’autoritarisme monàrquic en les batalles d’Épila i de Mislata (1348); completà el circuit amb la derrota de l’exrei mallorquí a Llucmajor (1349). Després, la repressió, a més de les confiscacions econòmiques, es caracteritzà per la seva crueltat, només explicable a València per la humiliació soferta pel monarca, la qual l’impulsà a obligar els condemnats a beure el metall fos de la campana amb la qual els unionistes convocaven a reunió. Aquests fets, perfectament coneguts, han originat tanmateix discrepàncies a l’hora de valorar-los: la historiografia clàssica ha considerat la Unió valenciana —identificada amb l’aragonesa— com un acte final de l’ofensiva senyorial contra el rei, derrotada per l’ajuda que la burgesia catalana oferí al Cerimoniós. Recentment hom tendeix a distingir entre la Unió d’Aragó (amb permanents reivindicacions senyorials) i la de València, moviment ciutadà, del patriciat urbà, oposat a una noblesa que difícilment podia exigir més després del favorable arbitratge dels furs alfonsins, però que encara podia inhibir-se de certs pagaments i imposts municipals. Sigui com vulgui, l’aliança entre les dues unions, l’aragonesa i la valenciana, de signe tan distint, fou merament tàctica, enfront del cesarisme d’un rei tan oposat a les vel·leïtats senyorials aragoneses i a les autonomies “constitucionals” de València, de la mateixa manera que la militància dels infants Ferran i Joan a les files d’aquesta segona Unió era circumstancial i a títol no de senyors establerts a València, sinó d’hereus directes del tron per manca encara de descendència masculina de PereIII i de qualsevol altre pretendent més acreditat després de la mort de Jaume d’Urgell. Una sèrie de dades: l’adscripció a la Unió de la ciutat i de les viles mentre que els antiunionistes eren rics homes, cavallers i generosos coaligats en una Fraternitat —segons el preàmbul de la cort del 1349—; l’activitat dels juristes rossellonesos procedents de l’exregne de Mallorca, els quals, amarats de romanisme, desplaçaren els valencians i lesionaren els privilegis forals; les feixugues imposicions que gravaven les classes populars, fonamentalment sobre els mercaders i el comerç (per tal d’atendre la trepidant política de reintegració mediterrània del Cerimoniós); la incompatibilitat d’interessos entre els ciutadans i l’estament noble i els resultats del percentatge quantitatiu dels dirigents unionistes —el 19% de nobles enfront del 81% de ciutadans— permeten d’afirmar que, si de cas, els nobles sumats a la Unió pertanyien a la baixa noblesa, a la cavalleria, mentre que en el front contrari les hosts reialistes eren nodrides pels senyors jurisdiccionals més poderosos. En definitiva, el fracàs de la Unió significà el fracàs de les possibilitats preburgeses del PaísValencià a mitjan s.XIV i la consolidació encara més forta de la causa nobiliària. Visió nova que encaixa millor amb els esdeveniments posteriors, sense necessitat de recórrer a l’ajuda de la Pesta Negra. En aquest sentit, si bé és cert que en el context federalista de la corona catalanoaragonesa la incidència epidèmica —que afectà potser més el Principat— afavorí la transferència hegemònica del Principat al regne d’Aragó sota el francòfil i somniador Joan I, també ho és que, sense la feblesa valenciana subsegüent a la repressió del moviment unionista, el fenomen no s’hauria donat amb tanta claredat. Igualment, el desfavorable desenllaç unionista prefigurava també l’aliança dels regnes de València i Aragó enfront del Principat en la conjuntura del compromís de Casp, després de la mort del darrer rei català, Martí l’Humà, tot i que la decisió valenciana es veiés afavorida circumstancialment per la doble política iniciada per Ferran d’Antequera, que durant l’interregne (1410-12) simultaniejà la pressió armada per la zona de Morella amb la diplomàcia hàbil del seu agent Diego Fernández de Vadillo envers els mercaders valencians. I sense necessitat de recórrer a moviments pendulars que del triomf del Cerimoniós sobre l’adjectivada Unió senyorial haurien portat el PaísValencià a la renovada ofensiva feudal a Casp s’explicaria així, seguint una mateixa línia històrica, el vot valencià del 1412 —amb Vicent Ferrer al davant— a favor de Ferran d’Antequera, i hom comprendria molt millor les rectificacions d’enfocament que avui experimenta el tant debatut i mitificat s.XV valencià.
Tornar a dalt

Portantveus de governadors del Regne de València

Portantveus de governadors del Regne de València
Roderic Dies (exclosa Morella)1344-1346
Pere de Xèrica i de Lloria, baró de Xèrica 1346-1351?
Garcia de Lloris (procurador) 1351-1360
Aznar Pardo de la Casta1360-1390
Roger de Montcada i de Lloria, baró de Llagostera 1390-1393
Ramon de Boïl i Dies, baró de Boïl 1393-1407
Guillem Ramon de Montcada i de Luna, baró d’Aitona 1407-1409
Arnau Guillem de Bellera, baró de Bellera 1409-1412
Vidal de Blanes i de Castellar d'Orís, baró de Cotes, Albalat i Segart 1413-1429
Eiximèn Peris de Coprella, comte de Cocentaina 1429-1448
Joan Roís de Corella, comte de Cocentaina 1448-d 1477
Francesc Gilabert de Centelles-Riusec i de Queralt, comte d’Oliva 1478-1479
Lluís de Cabanyelles i de Vilarasa1479-1503
Lluís de Cabanyelles i Gallac1503-1522
Jeroni de Cabanyelles i Gallac1523-1550
Joan Llorenç de Vila-rasa1550-1566
Jeroni de Cabanyelles? -1593
Jaume Ferrer i de Solera 1597-d 1618
Lluís Ferrer i de Cardona1621-1641
Basili de Castellví i de Coloma, marquès de Villatorcasa 1680-1691
Antoni de Boïl i de Fenollet, marquès de Boïll1691-1701
Guerau Mercader i de Montpalau, comte de Cervelló1701?-1705
Josep de Boïl i de Fenollet, marquès de Boïl1706-1707
PortantveuPeríode
Tornar a dalt

De l’expansió econòmica del s. XV a l’alçament de les Germanies del Regne; vells plantejaments i noves interpretacions

Lloctinents del Regne de València
Actualment hom tendeix a matisar l’expansió valenciana del s.XV, basada, si de cas, en unes estructures més feudals que les del Principat i que es beneficiaren precisament de la crisi baixmedieval d’aquest. Entre altres raons, la relativa estabilitat senyorial del seu camp, conreat per vassalls musulmans que ni podien esgrimir la igualtat religiosa del cristianisme com feren en llurs reivindicacions els remences, i les repercussions favorables de la crisi del Principat del s.XV, que provocà l’emigració de gent i de diner cap a la capital del Túria, foren les causes més sobresortints que fecundaren l’economia valenciana. Però tenint en compte la circumstancialitat d’aquests factors expansius, hom tendeix avui a disminuir l’excepcionalitat del s.XV valencià tot i la rara estabilitat —per l’època— dels preus i dels salaris, l’apoteosi de la cultura medieval i de l’art gòtic civil, la concessió de nombrosos emprèstits als reis per a finançar empreses exteriors i el fet que si se'l compara amb els esdeveniments anteriors i posteriors, el bucòlic transcurs del s.XV valencià ofereix un balanç positiu. Evidentment, la pau valenciana del s.XV contrasta amb les guerres civils del Principat i de Castella. Però cal tenir en compte també que els preus i salaris responen a criteris oficials —ordenancistes i burocràtics— i no a un mercat lliure, i són, com a màxim, indicatius i llur validesa és ben dubtosa en una societat preindustrial com la valenciana del s.XV; que el desenvolupament artístic i cultural no és necessàriament signe d’expansió econòmica; que els préstecs —amb més de 2 500 000 sous a Alfons el Magnànim (empresa de Nàpols), 1 000 000 a Joan II (finançament de la guerra del Principat) i 8 500 000 a Ferran II (guerra de Granada, empreses italianes del Gran Capità, expansió nord-africana)—, tot i ésser un signe real de vitalitat econòmica, provocaren en definitiva la fugida del capital en detriment d’inversions productives; i, finalment, enfront de la mitificació de la historiografia romàntica, cal subratllar que, malgrat el creixement econòmic, hi hagué una incapacitat última del context sòcioeconòmic valencià per a fer el salt endavant; una petita arrencada que, si de cas, superant les fortes pressions senyorials dels dos segles anteriors, potser hauria portat el país pels camins del capitalisme comercial que hauria evitat, amb tota seguretat, els posteriors tons grisos del s.XVI. La clau de tot el període i del trànsit entre la matisada expansió i el realisme posterior, cal buscar-la en el regnat de FerranII. Les Germanies serien, per tant, l’esforç per a rectificar una situació en procés de degradació, o potser la protesta —finalment impotent— enfront del caire que anaven prenent els esdeveniments, que es pot sintetitzar en tres plans: l'élite política, els sectors mitjans urbans i el poble en la seva accepció més àmplia. Durant el regnat de Ferran II s’acabà de consumar el procés de rígid control que, respecte als dirigents del regne, havia anat assajant al llarg del segle. Així, a l’escassa convocatòria de corts (1484-89, 1495 i 1510) cal afegir la suspensió de les eleccions per a diputats de la generalitat per part del braç militar, substituïts primer pels mateixos oficials reials —cosa que equivalia al nomenament pel rei mateix de la seva oposició— i després per nobles elegits pel sistema d’insaculació. Quant al municipi, havia evolucionat al s.XV cap al predomini d’uns grups oligàrquics que detenien els càrrecs executius dels jurats i es caracteritzaven per llur centralisme i supeditació al rei, fins al punt que el rei més divulgador del sistema insaculatori no accedí a la petició que li formulà València el 1482 per implantar-l’hi: davant la designació directa que el rei arribà a imposar a València, la insaculació —que en el fons impedia les eleccions autònomes— podia semblar, sorprenentment, una fórmula alliberadora de la forta opressió reial. A més, la introducció de la nova inquisició castellana (1483), alhora que confirmà l’antisemitisme baixmedieval iniciat al final del s.XV —pogroms del 1391—, comportà un major control polític en els càrrecs del País, vedats cada vegada més als conversos, sospitosos de desviacions herètiques que, a poc a poc, anaren deixant d’aportar llur concurs econòmic al desenvolupament del regne, víctimes com eren dels edictes de fe i gràcia, fet que debilità encara més el caràcter emprenedor de la burgesia urbana que la política de préstecs, accelerada els anys de Ferran II, acabà de frustrar. Així, l’exorbitant quantitat dels 8 500 000 sous donats al rei significà l’esterilització de l’economia en inversions no productives i encara més l’arrelament de la mentalitat rendista d’una bona part del patriciat urbà valencià, confiat a viure del cupó de les finances reials —que en definitiva pagava els interessos dels emprèstits— i municipals de la capital, que per canalitzar el deute del rei i, alhora, ésser-ne el demandant, restava obligada a afrontar qualsevol contratemps o impagament reial. Per això, la ciutat es veia més i més forçada a elevar les imposicions directes o indirectes, fonamentalment sobre articles alimentaris o tèxtils, que encarien el cost de la vida i agreujaven les dificultats del poble, ja afectat massa sovint per la fam i la pesta. En aquest sentit, l’agricultura valenciana afavorí més que no atenuà aquests mals. Crònicament deficitària de blat, la ciutat de València, molt populosa, anà depenent més i més de les importacions de Sicília o de Castella, i la manca de blat degenerava fàcilment en motins populars, com el del 1503; voltada perillosament de maresmes i aiguamolls, que la vinculaven a una activitat agrícola —l’arròs—, remuneradora però malsana, la pesta, perill constant de l’època, hi trobava un excel·lent terreny adobat. I oberta, finalment, a l’ampli litoral mediterrani, sense importants defenses naturals, es trobava exposada a l’atac constant de la pirateria nord-africana. D’altra banda, davant la disminució de la producció agrària i tèxtil doblada de la crisi de les rendes, han estat plantejades les conflictives relacions productives del món laboral, rural i urbà: era impugnada l’estabilitat del camp valencià, que, sense arribar a la rebel·lió oberta com al Principat, presentava símptomes d’inquietud mudèjar, mentre que l’anàlisi gremial portava a la conclusió del predomini dels mestres sobre els oficials i aprenents i també a l’existència d’una inflació de mestres que desembocà en l’oposada dualitat entre l’oligarquia dominadora dels mestres rics i l’àmplia massa de mestres pobres, defensors de l’autonomia comercial, l’obertura de les reglamentacions professionals i la divisió del treball que solucionaria la massificació i, sobretot, aportaria als gremis —tèxtils— una major capacitat de lluita contra l’oferta estrangera, fonamentalment genovesa. Massa problemes perquè no esclatessin a la mort de Ferran II. I així, amb el buit de poder subsegüent, les anteriors tensions arribaren al grau màxim i es manifestaren obertament en les Germanies del regne, inicial moviment de contorns una mica confusos que s’anà consolidant com un desesperat intent de presa del poder per part de la incipient “burgesia” —massa temps frustrada— i, millor encara, de la menestralia i del poble valencians, paral·lelament a accions similars a Mallorca i una mica titubejants al Principat. Les Germanies valencianes semblen esquematitzar-se en dues fases de signe diferent: moderada, dialogant i àdhuc legal la primera; extremista, bel·licista i antigovernamental la segona. I, entre totes dues, la noblesa territorial, valenciana de nom i d’origen però d’arrel aragonesa, disposada a una aliança militar amb Castella, ajudada pels seus vassalls musulmans i que, atemorida davant el caire que prenien els esdeveniments, pressionà sobre Carles I i aconseguí el viratge del monarca, ben predisposat inicialment a les peticions agermanades. Així, commoguda la ciutat per la incidència de la pesta de mitjan 1519 —que en provocar la fugida de les autoritats valencianes consumà el buit de poder— i atacada constantment per incursions piràtiques, els gremis reberen l’ordre d’armar-se, d’agrupar-se per oficis i facilitar la creació d’una junta provisional de govern —els Tretze—, que en reconèixer Carles I com a rei del regne de València, prescindint del preceptiu jurament dels furs i de la seva obligada presència per a l’obertura de les corts, convocades per primera vegada pel juliol de 1519, es guanyà, de moment, la simpatia de l’electe emperador, aleshores més pendent de les qüestions que es resolien a Aquisgrà que de les exigències de la noblesa valenciana, resolta a fer-lo anar a València en no acceptar la presidència de la cort en la persona del cardenal Adrià d’Utrecht. S'iniciava així la fase moderada de les Germanies, que, inspirada per Joan Llorenç i duta a terme per Guillem Sorolla i Joan Caro, aspirà fonamentalment a reformar el govern municipal en una línia més popular: incorporació de dos representants dels menestrals entre els jurats i altres càrrecs municipals i alleugeriment del deute públic de la ciutat quasi consolidat (els censals). Però l’extensió del moviment a totes les terres reials —Oriola, Xàtiva, Alzira, Morvedre, Castelló, Vila-real, Peníscola— amb l’amenaça creixent sobre les de senyoria —el Maestrat, al N; Gandia i Oliva al S— decidí la noblesa a intervenir a fons prop de Carles I, ja vacil·lant davant la possibilitat d’extensió del moviment al Principat i Mallorca i la realitat de les Comunitats castellanes. L’arribada a València del lloctinent general Diego de Mendoza el 20 de maig de 1520 marcà el canvi de la política reial, seguida aviat pel començament de les hostilitats que, amb signe desfavorable per als agermanats —derrota l’Almenara— extremà el moviment al seu torn. I així, la fase radical, dirigida per Vicent Peris, intentà subvertir l’ordre social i econòmic existent: l’eliminació del deute públic pel mètode expeditiu de l’apropiació de capitals i atac contra els mudèjars, vassalls de la noblesa (que foren batejats per força quan no foren degollats), tendiren clarament a destruir els reductes econòmics del sistema. Amb tot, el desastre comuner de Villalar, que debilità la rereguarda del PaísValencià, i l’aliança de la noblesa valenciana amb la castellana —cas del marquès de Los Vélez— provocaren finalment la capitulació agermanada pel desembre de 1521, malgrat que un personatge mític, l’Encobert, que es deia fill del difunt príncep Joan (hereu dels Reis Catòlics) i per tant amb majors títols de poder que Carles I, es resistís a Xàtiva encara uns quants mesos, en convertir-se potser en portaveu de les reivindicacions agràries dels pagesos de terres reials. Després, la doble repressió —curta i moderada segons el desig de Diego de Mendoza; llarga i radical en l’actuació de Germana de Foix—, a més de l’àmplia llista de condemnats a mort, perseguí clars objectius econòmics, evidenciats tant en la confiscació de béns com en la composició monetària per a l’obtenció del perdó dels delictes, avaluats els uns i els altres en més de 3 300 000 ducats.
Tornar a dalt

Del fracàs agermanat a l’expulsió dels moriscs: refeudalització senyorial

Amb tot, les conseqüències del fracàs de les Germanies no han de reduir-se a les xifres quantitatives de la repressió, sinó que cal tenir en compte el fet que produïren la consumació total del procés rendista de la “burgesia”, que provenia ja de l’època de Ferran II i contra el qual les Germanies havien intentat ésser precisament el millor antídot, basant-se sobretot en la riquesa mercantil i manufacturera dels gremis potents —fonamentalment tèxtils i seders—. Però aquests, per llur participació en la revolta, foren els més castigats, i els menestrals s’ofegaren sota l’ajustada pressió de les minucioses reglamentacions gremials, que, en el fons, impedien la flexibilitat de la producció i de la comercialització dels seus articles. En canvi, s’imposava, encara més, el món rural vencedor, articulat en el binomi noblesa-mudèjars que, encara que en realitat no havia deixat de predominar des del conflicte foral i unionista dels s. XIII i XIV, sempre s’havia vist fustigat pel patriciat urbà, incapaç però, d’imposar-se en la conjuntura propícia del s. XV. Ara la València postagermanada reconeixia el seu fracàs i la victòria senyorial i tot el que això comportava: la castellanització idiomàtica de les classes dirigents del país, que com a reacció al valencianisme dels agermanats —revoltats i derrotats— fou promoguda activament a la cort dels ducs de Calàbria —Ferran d’Aragó i Germana de Foix— lloctinents de València del 1526 al 1536 i mecenes d’un ampli corrent humanista que, si bé provocà el desglaç de les tensions produïdes per la repressió, no pogué impedir les friccions entre els erasmistes valencians —Pere Joan Oliver— i el rector mateix de l’Estudi General, Joan de Salaia. Amb tot, l’erasmisme prosperà en una línia cultista (grecollatina) i castellanitzant, amb cert menyspreu vers el català, només utilitzat pel poble baix i no defensat per una burgesia que havent acceptat el triomf senyorial, perseguí el seu ennobliment social —fenomen comú a la societat mediterrània— i competí, sobretot, amb la mateixa noblesa en l’adquisició de la riquesa, centrada fonamentalment en la producció agrària. Els préstecs fets per aquella a favor de l’agricultura per mitjà de censals a interès —que oscil·lava entre el 5 i el 10%— i els arrendaments en què intervenia per a la percepció dels drets senyorials, alhora que revelaven llurs noves esferes d’actuació, imposaren una mentalitat d’explotació precapitalista al camp, no compensada per la falta de to industrial i comercial del País. Així el radi d’acció del port de València restà reduït al s. XVI a la Mediterrània occidental, tot i que cal admetre que a aquest fenomen contribuí també probablement el predomini econòmic de les rutes atlàntiques del Nou Món i la pressió piràtica mediterrània. Però la consolidació del món rural, aïllat de la projecció marítima, comportà aviat seriosos problemes no només perquè la pugna noblesa/burgesia rendista es desplaçà a l’ampli escenari dominat per les senyories, sinó, sobretot, perquè la inestabilitat social els dominà en plantejar-se la problemàtica morisca. En realitat, la qüestió plantejada al s. XVI i decidida al començament del XVII, arrencava de temps enrere: podria dir-se fins i tot que en potència s’havia iniciat amb el mateix repoblament del regne que, pels interessos econòmics —creació de senyories territorials— i les deficiències demogràfiques —manca de repobladors cristians— ja citats, havia permès la presència musulmana —mudèjar— en un clima socioreligiós de mútua tolerància, confirmada àdhuc jurídicament en la sèrie de cartes de població atorgades a dret musulmà en un dels nuclis més islamitzats del País: la serra d’Espadà. Les circumstàncies havien però canviat també àdhuc per a una població que, encara que majoritària, havia viscut sempre immersa en el propi món, marginada de les batalles polítiques del regne però contribuint amb el seu esforç i treball a la potencialitat de la noblesa del País. Des del s. XV, tanmateix, els esdeveniments s’acceleraren. Primer, la tolerància religiosa deixà pas a una intransigència no només vers l’antisemitisme baixmedieval, sinó també vers la població musulmana. L’obligada conversió dels mudèjars granadins el 1502 fou un fet que féu tremolar els musulmans valencians i un precedent que utilitzaren els agermanats per debilitar el 1521, per mitjà de bateigs forçosos, els seus oponents, els nobles. I quan Roma el 1525 reconegué la validesa sacramental d’aquells actes, els mudèjars, convertits de cop en moriscs —cristians nous— plantejaren, per exemple amb la insurrecció d’Espadà del 1526, la necessitat d’una veritable conversió i evangelització (1525-70), arrambada des del moment que la pressió turca i berberesca a la Mediterrània combinada amb la insurrecció de Las Alpujarras granadines (1568), semblava presagiar la possibilitat d’una rebel·lió general o, almenys, la realitat de contactes entre el món islàmic i els moriscs del regne. La raó d’estat s’unia així a la religiosa per exigir una major eficàcia en la predicació, ja en temps de Felip II, amb aspectes de repressió (1570-1609) sobre una població que encara que residia en zones muntanyoses o de secà, llevat de les comarques de regadiu de Gandia, creixia a un ritme molt més vertiginós que el cristià vell i amenaçava en un futur pròxim engolir la població dominant. La inassimilació religiosa —de la qual es queixà tantes vegades el lloctinent arquebisbe Juan de Ribera—, les raons d’estat politicoestratègiques, el fort creixement vegetatiu així com l’interès de la burgesia del litoral que hi veié la possibilitat de donar una estocada a fons al seu rival secular, la noblesa, són les causes de la problemàtica morisca segons la historiografia ja clàssica. Però amb tot, sembla una contradicció que una societat dominada políticament per l’aristocràcia territorial, basada primordialment en els seus vassalls moriscs, consentís una expulsió (expulsió dels moriscs) que l’havia de perjudicar notòriament. Caldria afegir potser que la clau devia ésser en el consentiment de la noblesa que, en obtenir els beneficis econòmics d’abans, veia a més un enemic en els seus vassalls moriscs que, per haver accedit a una igualtat religiosa que podia convertir-se en civil, podien per tant arribar fins i tot a la possessió de terres. Perquè alguns sectors de la societat morisca (que es beneficiaven de la rigidesa de les rendes pagades al senyor no actualitzades arran de la inflació econòmica i que provocà —afortunadament per al pagès— una alça dels preus agrícoles) tendien, acumulant capital, vers el domini directe de les terres i podien amenaçar algun dia amb la possessió jurídica d’aquestes. Per això, la gran noblesa valenciana, de la qual el privat Lerma —titulat marquès de Dénia— pogué ésser el portaveu a la cort de Felip III, accedí a l’expulsió, no sense lamentacions que li reportessin com a compensació la immediata requisa dels béns dels moriscs expulsats, finques incloses i, després, el sobreseïment de la major part dels compromisos econòmics contrets amb la burgesia rendista. Realment, les conseqüències de l’expulsió semblen donar raó a aquesta interpretació, perquè al marge dels efectes catastròfics que amb caràcter general se'n derivaren (buits demogràfics per l’èxode de més de 170 000 persones; crisi agrària que repercutí en els tres productes principals, la canya de sucre, l’arròs i el blat; la inflació del billó i la fallida de la Taula de Canvi el 1613) és cert que l’expulsió beneficià extraordinàriament, a la llarga, la noblesa territorial. Així es manifesta en la concentració parcel·lària a què donà lloc el permís de requisa de béns moriscs —que arrodonia el latifundisme preexistent— en la imposició de dràstiques cartes de poblament als nous repobladors que afermava el feudalisme imperant al camp i en la reducció en un 50 per cent, o potser més, dels censals (llur interès baixà de 26 diners per lliura a 12 diners), és a dir, de les inversions monetàries que la burgesia rendista havia dirigit vers l’agricultura, bé a través dels llauradors moriscs o dels nobles propietaris de grans parcel·les, el caràcter hipotecari de les quals podia haver amenaçat l’estabilitat senyorial. La reducció feta a petició de la “desconsolada” noblesa que, per haver perdut els seus vassalls —la seva força de treball— argumentà que no podia pagar els seus creditors, arruïnà les ja minvades classes mitjanes urbanes, expulsant-les fins i tot de llurs posicions rendistes.

Tornar a dalt

La depressió del s. XVII: del bandolerisme a les reivindicacions agràries de la Segona Germania

Els senyors, vencedors a la ciutat (amb les Germanies) havien imposat també llur llei al camp (expulsió dels moriscs), encara que signifiqués el col·lapse econòmic del regne, que justificaria l’escassa resistència del País al projecte de la Unió d’Armes, plantejat a les corts del 1626 i, en definitiva, el pejoratiu epítet de molls amb què Olivares qualificà els valencians. I tot i que recentment hom ha suggerit que les repercussions de l’expulsió morisca no foren tan greus com es creia, fins al punt que la ciutat de València (des d’una línia política) arribà a adquirir el privilegi d’insaculació del 1633 i poc després protagonitzà gairebé una rebel·lió els mateixos anys de la revolta catalana (entre el 1646 i el 1648 existí segons J.Casey una situació prerevolucionària a València), això caldria potser inserir-ho en el context conjuntural de la guerra dels Segadors en la qual el PaísValencià actuà de frontera militar i base habsburguesa alhora que participà en les darreres corts de la seva història (1645) votant un servei —potser imposat per la corona— de 1 200 homes. Amb tot, i malgrat el parèntesi merament conjuntural —i per suposat revivificador— que el col·lapse del port de Barcelona significà per al comerç marítim valencià, que heretà les línies mercantils que des de Castella-Aragó desembocaven al Principat, cal reconèixer que la paràlisi econòmica subsegüent a l’expulsió fou el tret més típic del PaísValencià en els regnats de Felip III i Felip IV, al qual s’afegia l’apogeu del signe més clar del subdesenvolupament: el bandolerisme que s’inicià els primers anys de Felip II i arribà al final del període de Carles II. A les causes comunes a tot tipus de bandolerisme, polaritzades en la progressiva crisi econòmica (general a la Mediterrània) i en el clima de violència que seguí la Contrareforma, guerres de religió a França i ofensiva turca, que afecten el desenvolupament del bandolerisme valencià —aristocràtic i morisc— anterior a l’expulsió (1568-1609), cal afegir que la frustració, encara sorda, dels repobladors cristians —la major part procedents del mateix regne— que substituïren els moriscs expulsats en canvi de lleonines condicions feudals, generalment al S del País, matisà de forma peculiar l’esplendorós apogeu d’un bandolerisme valencià, essencialment popular. Però vers 1670-80 el bandolerisme començà a decaure irreversiblement. Les eficaces reformes empreses pels lloctinents i l’amnistia concedida als bandolers en canvi de llur enrolament a l’exèrcit, afavoriren i no poc la seva extinció, però molt més hi influí el canvi de conjuntura econòmica general a tot l’occident europeu (i que coincidia potser amb el descobriment de l’or brasiler). Era el moment de revisar les noves cartes de poblament, imposades després de l’expulsió, i al bandolerisme, rebel·lió primitiva, succeïren les reivindicacions agràries d’uns llauradors que esgrimiren àdhuc arguments jurídics a llur favor. Evidentment les cartes de poblament de les comarques meridionals del regne, com el cas de Muro a la senyoria de Cocentaina, eren intolerables, i la noblesa propietària (ducs de Gandia i Maqueda, marquesos d’Albaida, Dénia i Guadalest, comtes de Cocentaina i del Real) n'eren conscients. Però encara era més intolerable, segons els llauradors, que aquestes cartes fossin a més il·legals, perquè les cases i terres foren atorgades als senyors per a un termini de trenta anys, ja transcorregut, i ara només els pertanyia la percepció del terç-delme. Els al·legats jurídics provocaren la reacció de les altes jerarquies del País. I així, mentre l’arquebisbe de València condemnava com a doctrina errònia la pretensió dels vassalls de deixar de pagar llurs amos, comminant els capellans rurals que no ajudessin llurs feligresos, el lloctinent de València, marquès de Castel Rodrigo, ratificava l’apreciació nobiliària que els senyors adquiriren els béns moriscs per donació reial amb plena facultat de disposar-ne. Sense l’ajuda d’una burgesia, tan durament tractada els darrers dos segles i que s’esforçava a organitzar-se a la ciutat (instal·lacions d’operaris estrangers, creació del Col·legi de l’Art Major de la Seda, renovació de les drassanes), la solitud dels llauradors era tràgica. I tràgica fou llur reacció. La captura pel batlle de Gandia de quatre llauradors de Vilallonga que el 1693 es negaren a repartir els fruits amb el senyor, fou el senyal de la rebel·lió armada, d’una veritable jacquerie, que, comandada per Francesc Garcia, del Ràfol de l’Almúnia, i Josep Navarro, cirurgià de Muro, fou derrotada per les tropes reials, a Setla. La Segona Germania acabava així amb una nova victòria del feudalisme, bé que les forces presents el 1693 tornarien, poc després, a enfrontar-se en esclatar el conflicte de la guerra de Successió a la corona espanyola, que al PaísValencià adquirí un marcat caràcter social en aglutinar-se els senyors —botiflers— al costat de Felip V, mentre que els llauradors —maulets— es posaven al costat de Carles III, el qual a través del seu agent Francesc Garcia d’Àvila, natural de Gandia, arribà a prometre l’exempció dels drets senyorials. Però durant el seu període de govern (1705-07), Carles III, més preocupat per la guerra, no pogué fer res. I la batalla d'Almansa (25 d’abril de 1707), amb la rendició incondicional de València, a la qual seguirien els decrets de Nova Planta, posà fi no només al regne de València com a entitat autònoma independent, sinó que representà un nou predomini senyorial que se superposaria a la victòria ja aconseguida el 1693. La història foral del regne valencià sembla ratificar en línies generals el dualisme (esquema de J.Reglà) litoral de població reial amb elements catalans i predomini del fur de València i rerepaís senyorial amb repobladors aragonesos i predomini de fur d’Aragó en lluita per a aconseguir l’hegemonia que bascularia fins al s.XVIII com a pugna dialèctica entre una noblesa amb una visió socioeconòmica agrària i feudal i un patriciat urbà amb una perspectiva artesanocomercial. Però també apareix una constant afirmació d’una tendència que registrà el primer èxit en què fins ara es creia la victòria del fur de València, territorialitzat a tot el regne en canvi de grans concessions als senyors. Perquè aquest fou el sentit de l’arbitratge d’Alfons el Benigne a la cort de 1329-30. I és simptomàtic que la centralització borbònica dels decrets de Nova Planta, que abolí fins i tot el dret privat valencià, mantingués a petició dels senyors —els grans beneficiaris d’Almansa— les jurisdiccions alfonsines.

Tornar a dalt

La Nova Planta

Després de la victòria borbònica en la guerra de Successió, FelipV dictà, el 29 de juny de 1707, el decret pel qual el regne de València perdia el seu règim foral (decret de Nova Planta). Una representació de protesta que el nou ajuntament borbònic trameté al monarca provocà l’empresonament al castell de Pamplona del jurat Lluís Blanquer i del secretari de l’audiència Josep Ortí. No fou aquesta, però, l’última vegada que el regne demanà el restabliment dels furs. El 1760 els diputats valencians a corts, juntament amb els catalans, mallorquins i aragonesos, dirigiren una representació al rei, demanant-li el restabliment de la legislació autonòmica del regne. Així mateix els corrents de pensament neoforalistes tingueren un fort desenvolupament a la segona meitat del s.XVIII i al començament del XIX. La forta repressió subsegüent a la guerra fou dirigida pel lloctinent del duc de Berwick Claude d’Asfeld. Foren depurats un gran nombre d’oficials públics i hom féu una gran quantitat d’execucions secretes. Moltes famílies austriacistes foren objecte d’una forta discriminació durant la resta del s.XVIII. La construcció de la ciutadella de València i el canvi del nom de Xàtiva pel de San Felipe esdevingueren dos símbols de la repressió borbònica. (Durant la guerra del Francès, que conegué un revifament de les idees foralistes, Xàtiva recuperà el seu nom i fou destruïda la làpida que commemorava la construcció de la ciutadella). D’acord amb el decret de Nova Planta, l’antic regne de València passava a regir-se per la legislació castellana. Convertit en província de València, el seu govern suprem s’encomanà a una doble autoritat: la del capità general i la de l’audiència, que junts formaven el real acuerdo. El capità general, que ostentava la suprema autoritat militar sobre els regnes de València i Múrcia, era la figura política de major importància, i els seus amplíssims poders el feien hereu directe dels desapareguts virreis. L’audiència fou definitivament conformada el 1714. Presidida pel capità general constituïa el real acuerdo, suprem òrgan governatiu que servia de nexe amb el poder central. Com a organisme judicial, l’audiència obrava amb independència del capità general, i era presidida per un regent i un governador de la Sala del Crim. A nivell local la justícia era administrada pels alcaldes —majors o ordinaris—. El càrrec d'intendent fou un dels originals de la nova administració borbònica: d’origen francès, s’anà perfilant lentament, fins a restar definitivament configurat el 1718. Era, en certa manera, un poder paral·lel al del capità general, i a les competències fiscals sumava moltes altres en matèria de justícia, policia i guerra. A més a més, l’intendent era també corregidor de la ciutat de València. L’antic regne conservà la seva integritat territorial, essent dividit en tretze corregiments o governacions : Morella, Peníscola, Castelló de la Plana, València, Alzira, Cofrents, Montesa, San Felipe (Xàtiva), Xixona, Alcoi, Dénia, Alacant i Oriola. Cadascun era governat per un corregidor, que era, a més, president de l’ajuntament de la capital; les altres ciutats del regne ho eren per alcaldes majors o ordinaris. Els consells municipals s’organitzaren a l’estil castellà. Els antics jurats foren substituïts per regidors. Aquests eren o de designació reial, o perpetus i hereditaris; des del 1739 s’introduí la pràctica castellana de vendre aquests càrrecs municipals. L’any 1766 eren creades dues noves magistratures: els síndics i els diputats del comú. Aquesta innovació representà un tímid intent democratitzador, ja que eren elegits per sufragi indirecte, però les atribucions dels nous funcionaris restaren sempre migrades.

Tornar a dalt

Les transformacions del s. XVIII

Capitans generals de València
El XVIII valencià fou un segle de creixement en tots els aspectes. La població gairebé doblà. Els dos recomptes demogràfics més fiables són el del 1713 (cens de Campoflorido) i el del 1787 (cens de Floridablanca). Segons les estimacions més recents, que aconsellen d’incrementar les xifres del 1713 el 58%, la població del PaísValencià devia ésser d’uns 403 000 habitants en aquesta darrera data; el 1787 eren 771 000 aproximadament. La comparació entre ambdues xifres dóna un augment del 91%, que fou degut al creixement vegetatiu i a una immigració relativament important. Les dades de Cavanilles, referides al 1794, són probablement molt exagerades. La seva xifra total de població en aquest últim any (959 584 habitants, després de corregits alguns errors de suma) representaria un creixement demogràfic evidentment massa fort, difícilment explicable. L’agricultura es desenvolupà extraordinàriament sobre la base d’una extensió de les superfícies conreades, l’ampliació dels cultius comercialitzables i la intensificació agrària. Les rompudes foren molt importants, especialment a les terres de secà, als antics llocs de moriscs i a les terres de marjal. En aquest últim cas entren les Pies Fundacions del cardenal Belluga, dessecades en 1729-32, les Salines d’Elda a la fi del segle i els aterraments de l’Albufera de València. Juntament amb el garrofer i l’olivera, la vinya fou un dels conreus de secà que més s’estengueren. A les terres de marjal s’expandí notablement l’arròs, encara que sotmès a diverses mesures oficials restrictives. Al regadiu es desenvolupà notablement la morera, que servia per a alimentar els cucs de seda. Altres conreus, com la taronja, eren encara en una fase només incipient. Totes les produccions agrícoles augmentaren notablement, afavorides per l’alça dels preus, especialment acusada a partir del 1750. Un factor important d’aquest increment fou, a més de l’extensió de les superfícies conreades, la intensificació agrària, sobretot gràcies als regadius. L’increment de la superfície regada es degué, més que a la construcció de grans obres, a una multitud de modestes realitzacions. Tanmateix es feren algunes obres de relativa importància: així la Séquia Nova de Castelló de la Plana (1790), la prolongació de la Séquia Reial del Xúquer fins a Sollana (1771), l’embassament de Moixent o el nou assut del Vinalopó a Novelda (1794). Molts dels nous conreus sorgiren orientats al comerç exterior: aquest fou el cas del vi, la pansa i els aiguardents, la seda filada i altres. El principal port valencià era el d’Alacant, únic beneficiari de la liberalització del comerç amb Amèrica (1778) i principal sortida de Castella a la Mediterrània. El de València, molt deficient, no veié acabades les obres que es començaren el 1792. El port de Vinaròs sostenia un tràfic important de vi i d’aiguardent. La infraestructura dels camins terrestres millorà amb les reformes del camí de Barcelona i la construcció del camí reial de Madrid. Amb tot, els intents de formació d’un mercat d’àmbit estatal fracassaren gairebé tots: així el mercat dels grans, malgrat les mesures liberalitzadores del 1765. Els articles tèxtils, sobretot els teixits de llana d’Alcoi i de Bocairent, foren objecte d’una exportació en massa a Amèrica principalment. Igual pot dir-se de les sedes de la ciutat de València, encara que en aquest cas era també molt important l’exportació (gairebé sempre il·legal) de seda en floca o filada cap a França i Itàlia. De totes les indústries, la més desenvolupada fou la de la seda, radicada a la ciutat de València sobretot. La seva estructura, bàsicament preindustrial, recolzava en l’anomenat putting-out system, o sistema de repartiment de treball a domicili. Els llauradors de les comarques productores de morera (l’Horta, la Ribera Alta i la Safor, principalment), obtenien la seda i la filaven. Les fàbriques de València feien les restants operacions, sovint amb procediments tecnològics força primitius. Malgrat tot, la producció cresqué fins els anys noranta del segle, gràcies a l’exportació a Amèrica. Alguns intents d’introduir noves tècniques, com els torns de filar Vaucanson establerts a la fàbrica de Vinalesa, no aconseguiren de trencar els tradicionals procediments rutinaris. Més empenta tingué la indústria de la llana d’Alcoi i de Bocairent, encara que també era bàsicament organitzada segons el putting-out system. Nogensmenys les seves produccions començaven a introduir-se en el mercat espanyol i els empresaris alcoians demostraren un esperit més actiu i emprenedor. Molt importants eren també les manufactures del cànem i lli, bé que destinades fonamentalment al mercat interior. La indústria ceràmica assolí també un desenvolupament destacat. Cal ressaltar per la qualitat de les seves produccions, la fàbrica de l’Alcora establerta el 1727 pel comte d’Aranda; aquesta tingué un període de gran esplendor en 1787-98, després del qual entrà en decadència. Malgrat, però, totes aquestes realitzacions, el PaísValencià restà durant tot el s.XVIII fonamentalment agrícola. Al camp dominava el règim feudal, d’una duresa extrema. Les prestacions feudals s’havien endurit a conseqüència de l’expulsió dels moriscs, i el creixement econòmic del s.XVIII, que beneficià també un ampli espectre de vassalls amb terra abundant i excedents comercialitzables, contribuí a crear una consciència antifeudal. Aquesta es manifestà en dos vessants: un de pacífic, pel qual els pobles intentaren d’alliberar-se de l’opressió feudal mitjançant les vies abolicionistes que oferia la legislació vigent (així el famós plet d’incorporació a la corona de la baronia d' Alberic); i un altre de violent, que esclatà en conjuntures de dificultats econòmiques, que exasperaven el tradicional i crònic desassossec agrari. De les revoltes antifeudals dels anys centrals del s.XVIII, la més important fou la d’Elx l’any 1766 (connectada amb l’onada de rebel·lions general a tot l’Estat espanyol i coneguda amb el nom de motí de Squillace). El dia 13 d’abril, els veïns, avalotats, demanaren la supressió de les prestacions feudals. La revolta però, com que fou molt localitzada, no tingué gaires repercussions. Al final d’aquell segle i al començament del s.XIX tingueren lloc unes revoltes camperoles molt més greus.
Tornar a dalt

La crisi del final del s. XVIII

Cap als anys noranta del s.XVIII, gairebé coincidint amb el començament del regnat de Carles IV, la fase d’expansió econòmica començà a mostrar signes de decadència, s’aturà el creixement i fins i tot es presentaren símptomes de depressió en diversos sectors. Reaparegué el cicle clàssic de les demografies antigues i se succeïren diverses fams i epidèmies. La fam de 1803-04 fou gravíssima a tot el PaísValencià. Des del final del 1803 fins al començament del 1805 assolà el país una epidèmia de febre groga. A tots aquests factors s’afegiren les guerres exteriors: la guerra contra la Convenció francesa (1793-95) i les dues guerres contra Anglaterra (1796-1802 i 1804-08). Especialment les darreres trastornaren profundament l’economia valenciana, sobretot aquells sectors que recolzaven en el comerç exterior (producció de vi, indústries de la seda i de la llana). El bandolerisme, abaltit durant tot el segle, reviscolà i anuncià la que hauria d’ésser la seva edat daurada en la centúria següent. En aquest context de crisi tingueren lloc diversos avalots populars, d’origen fonamentalment alimentari. El primer, cronològicament, fou la revolta popular contra els francesos que tingué lloc a la ciutat de València el 1793: el primer motí es produí el 27 de febrer i foren assaltades les botigues dels francesos del carrer Nou i adjacents; el dia 24 de març es reproduí un aldarull similar, en què tingueren una participació destacada els llauradors de l’Horta. Malgrat el seu contingut xenòfob, la revolta fou moguda per un evident malestar social d’origen alimentari. Molt diferent fou l’avalot contra l’arquebisbe Francisco Fabián y Fuero, el 1794, en el qual tingueren un paper destacat el capità general duc de la Roca i la facció valenciana del capítol catedralici, enemiga del prelat castellà. El motiu directe del motí fou l’expulsió de les mestres valencianes que tenien càrrec de la Casa Ensenyança, que fundà l’arquebisbe Mayoral, les quals havien d’ésser substituïdes per unes monges ursulines franceses emigrades. Fabián y Fuero hagué de fugir de València el 1794. Molt més greu fou l’avalot contra les milícies provincials del mes d’agost del 1801. Aquestes milícies, contràries als vells privilegis forals, havien estat reglamentades per reial ordre el 1798, però fins el 1801 no s’avançà gaire en llur formació. Eren tremendament impopulars, i l’encarregat d’organitzar-les, l’intendent corregidor Jorge Palacios de Urdániz, es convertí en el blanc de les ires populars. El motí, larvat des de dies anteriors, en què hi hagué enfrontaments entre la milícia i el poble i caigueren alguns morts, esclatà obertament el 16 d’agost. La revolta fou alhora rural i urbana: un nombrós grup de llauradors armats assetjà la ciutat, que tancà les portes, mentre a dintre tenia lloc l’avalot del poble ciutadà. La noblesa local gestionà a Madrid la revocació de la reial ordre, cosa que aconseguí. Però seguí el motí contra les milícies la revolta camperola del mes de setembre. Els pagesos de més de quaranta pobles del PaísValencià s’aixecaren violentament demanant la supressió de les càrregues feudals, sota la direcció d’un personatge imaginari —Pep de l’Horta—, que feia de cap de la revolta camperola. Aquesta es liquidà amb sis execucions i nombroses penes de presó i desterrament. Al començament d’octubre tot era ja tranquil.

Tornar a dalt

La fi de l’Antic Règim

Com arreu de la monarquia espanyola, la guerra del Francès marcà l’inici de l’esfondrament de l’Antic Règim. A la ciutat de València, la constitució de la Junta fou conseqüència dels esdeveniments del 23 de maig de 1808. En arribar a la ciutat la notícia de les abdicacions de Baiona, el poble s’avalotà, exigint a les suspectes autoritats de l’Antic Règim la declaració de la guerra a França. El motí popular fou aprofitat per algunes minories revolucionàries, que saberen informar-lo d’un contingut polític. En aquesta activitat sobresortí Vicent Bertran de Lis, destacat activista polític durant tot el regnat de Ferran VII. Durant aquests primers moments de la revolta, els ànims sobreexcitats del poble moguts pel demagògic canonge Calvo, abocaren a l’esgarrifosa matança de francesos del 6 de juny. Fets similars tingueren lloc a Castelló de la Plana, a Sogorb i a Aiora. La ciutat de València fou assetjada per l’exèrcit del mariscal francès Moncey el 28 de juny de 1808, però aquest l’abandonà el mateix dia a causa de la decidida defensa que trobà. Al cap d’uns quants anys però, el gener de 1812, València capitulà davant el mariscal Suchet, que arribà a dominar gairebé tot el regne amb l’excepció d’Alacant i les comarques més meridionals. Suchet intentà de governar amb la col·laboració dels senyors territorials valencians, cosa que donà al conflicte un cert caire de guerra agrària antifeudal. Efectivament, els diputats valencians a les corts de Cadis foren els qui més activament defensaren el decret d’abolició de les senyories, empesos per una pressió popular antisenyorial que al país era molt viva. Aquesta mateixa circumstància donà a la guerrilla una gran força. En abandonar València les tropes franceses el 5 de juliol de 1813, la ciutat i tot el país visqueren encara un any d’eufòria liberal, caracteritzada principalment per la resistència general dels pobles al pagament dels drets senyorials. Tot allò acabà, un cop retornat FerranVII a la Península, amb el retorn a l’absolutisme. El capità general de València, Francisco Javier Elío, fou un dels personatges més destacats que incitaren el monarca a recuperar el seu poder absolut, i a València se signà el decret del 4 de maig de 1814 que el restablia. Durant la primera etapa absolutista del regnat de FerranVII els liberals valencians tramaren diverses conspiracions. Vicent Bertran de Lis i els seus germans, enquadrats en les societats secretes, primer de francmaçons i posteriorment de comuners, foren els dirigents més destacats. Una primera conspiració, dirigida per Manuel Bertran de Lis, tenia com a objecte l’assassinat del general Elío. L’intent es portà a terme el 17 de gener de 1817, però fracassà i quatre dels conjurats foren presos i executats (entre ells Rafael Armengol, àlies el Vidrier). Manuel Bertran i altres companys fugiren del país i prepararen des de l’exterior noves operacions que mai no s’executaren. La conspiració més important fou, però, l’organitzada per Vicent Bertran i dirigida pel coronel Joaquim Vidal. Els compromesos, entre els quals es trobava Fèlix Bertran de Lis, fill de Vicent, foren delatats i molts presos pel general Elío el 2 de gener de 1819; el dia 20 en foren afusellats tretze. El triomf del pronunciament dit de Riego, en bona part finançat per Vicent Bertran, determinà el restabliment del règim constitucional. La jura de la constitució per FerranVII fou publicada a València el 10 de març de 1820. El general Elío fou deposat, i fou proclamat capità general Ildefonso Díez de Ribera, comte d’Almodóvar. El període del Trienni Constitucional es caracteritzà per les lluites entre les dues faccions, moderats i exaltats, en què s’escindí el liberalisme. Aquestes, a València atenyeren una notable virulència a causa de la permanència del general Elío pres a la Ciutadella, el procés del qual s’allargà extraordinàriament. Finalment fou executat el 4 de setembre de 1822. En aquesta data ja havien pres cos les partides reialistes en tot el país, però especialment en les comarques meridionals i en les septentrionals. En les primeres destacà la del famós bandoler Jaume Alfonso àlies el Barbut, però les partides reialistes assoliren major importància a les comarques del N. En aquestes destacaren els caps de partida Ramon Xambó i Josep Miralles àlies el Serrador, juntament amb molts d’altres que després lluitarien en els exèrcits carlins. Organitzades finalment sota la direcció d’un oficial reialista retirat, Rafael Sempere, i juntament amb les tropes franceses manades pel comte de Molitor, les tropes reialistes entraren a València el 13 de juny de 1823. Altres ciutats del regne, però, com Alacant, trigarien encara mesos a caure. La segona reacció absolutista fou més dura que la primera, i la repressió fou molt forta. Els líders liberals més destacats hagueren de cercar refugi en l’emigració. Un dels aspectes més importants d’aquesta reacció fou la creació de la Junta de la Fe per l’arquebisbe Simón López el 1824. Aquest tribunal substancià la darrera causa per heretgia que enregistra la història de l’Estat espanyol, contra el mestre d’escola Gaietà Ripoll, que fou executat el 31 de juliol de 1826. Els liberals exiliats organitzaren nombrosos aixecaments, però amb poc èxit. Felip Benici Navarro intervingué en l’operació de Valdés sobre Tarifa, i els germans Bertran de Lis conspiraren activament a Londres i a París. En la nit del 18 al 19 de febrer de 1826 es produí el desembarcament dirigit pels germans Fernández Bazán en les platges de Guardamar de Segura. Tots els seus homes foren capturats pels Voluntaris Reialistes de la comarca, i gran part d’ells afusellats a Alacant. Els darrers anys del regnat de FerranVII experimentaren una certa activitat dels grups reialistes i apostòlics. Aquests ja havien actuat el 1826 en connexió amb la revolta catalana dels Malcontents, i l’octubre de 1832 hi hagué un primer aixecament carlí, pràcticament anecdòtic, que fracassà.

Tornar a dalt

Del 1833 al 1939

La primera guerra Carlina s’inicià (1833) amb l’aparició de partides favorables al Pretendent, a les comarques centrals i septentrionals i, especialment, amb la presa de Morella per Rafael Ram de Viu, baró d’Herbers. Recuperada la ciutat pels isabelins, començà la guerra de partides, estesa progressivament a tot el territori valencià, bé que sols als Ports i a l’Alt i Baix Maestrat aconseguiren els carlins (a partir del 1835) crear fronts estables i organitzar places fortificades des d’on davallar a les comarques del pla i cap al S.
el PaísValencià Acte en favor de l’Estatut al Teatre de Xàtiva (1933)
© Fototeca.cat
El capitost principal, Ramon Cabrera, aconseguí (1837) d’arribar a les portes de València, que no pogué expugnar. La guerra acabà (sense haver reconegut Cabrera el conveni de Bergara, 1839) amb el pas del seu exèrcit al Principat i, després, a França (1840). A les ciutats, mentrestant, el liberalisme enfortí les seves posicions, bé que es produïren intents de radicalització pels sectors extrems i lluites entre les faccions. El fet més important, en aquest sentit, es produí a València (1835) sota les reivindicacions de retorn al dret de portes de 1808, abolició dels drets senyorials, possibilitat de pagar els delmes en metàl·lic, a més de supressió de tots els convents i càstig dels desafectes polítics. Es creà una Junta Auxiliar i Consultiva que s’adherí a les propostes d’Aragó i del Principat de crear una Junta Central dels antics territoris de la corona catalanoaragonesa, que no fou portada a terme. El 1836 hi hagué la proclamació de la constitució del 1812 i, el 1838, nombroses execucions de carlins i es constituí una Junta de Represàlies. Acabada la guerra, els progressistes valencians (amb una Junta Revolucionària instal·lada a Alzira) col·laboraren d’una manera important al triomf de Baldomero Espartero, que establí una regència després de la renúncia de Maria Cristina, ocorreguda durant la seva estada a València. A l’esquerra s’anaren formant nuclis republicans, sovint en contacte amb les societats secretes (especialment, els carbonaris, amb el club La Barraca, de València).
el PaísValencià Festí del capitost Ramon Cabrera i dels generals carlins a Burjassot (1837), durant la primera guerra Carlina
© Fototeca.cat
L’intent moderat (1841) de Diego de León provocà la creació d’una Junta de Vigilància i Seguretat, presidida per Manuel Bertran de Lis (amb elements moderats, com Vicent Boix i d’altres més radicals com Tomàs Cervera i Francesc Usera). Els anys 1842 i 1843 hi hagué intents de secundar les revoltes del Principat; el darrer (amb creació d’una Junta de salvació de què formaven part Pere Sabater i V.Boix) influí en la caiguda del regent i la proclamació de la majoritat d’Isabel II. A Alacant tingué lloc encara (1845) un aixecament progressista, dirigit pel coronel Pantaleó Boné, que fou sufocat pel capità general Federico Roncali després d’haver mantingut setge sobre la ciutat. A les comarques muntanyoses septentrionals hi hagué rebrots de partides carlines connectades amb la guerra dels Matiners (1846-48) que, tanmateix, no s’estengué a la resta del País. El 1856 (València) i el 1867 (Castelló) tingueren lloc nous aixecaments revolucionaris, sense èxit; el darrer, com el de 1864 (València), tenia el caràcter de temptativa progressista sota la direcció de Prim. La revolució de setembre del 1868 tingué un gran ressò al PaísValencià; després d’aixecaments frustrats a Alacant i Alcoi, es formaren partides a les comarques centrals i meridionals. A València es formà una junta revolucionària presidida per Josep Peris i Valero, la qual abolí l’impost de consums, ordenà la demolició d’algunes esglésies, decretà l’expulsió dels jesuïtes i prengué altres mesures. Cal destacar en aquesta revolució un notable augment dels contingents republicans, comandats per González i Germà, J.A.Guerrero i Ludenya, Josep Maria Orense, Cervera i Josep Cristòfor Sorní. L’èxit de la revolució comportà alguns moviments carlins (la partida principal, la de Galindo, fou derrotada a Catí) i, havent el govern desarmat les milícies de Voluntaris de la Llibertat i suspès les garanties constitucionals (1869), hi hagué a València una insurrecció republicana que fou derrotada per Rafael Primo de Rivera, que sotmeté la ciutat a un violent bombardeig. Durant el regnat d’Amadeu I (1871-73) hi hagué novament intents de formar partides carlines (derrotades a Portaceli i Oriola; la de Pasqual Cucala aconseguí mantenir-se més temps, al Maestrat) i fou proclamada la república federal en pobles de les valls de Sagunt i de la Ribera Baixa. Proclamada la república (1873) tingué lloc un ampli moviment cantonalista que triomfà transitòriament a Alcoi, València, Alacant i Castelló. El més radical fou el primer, que tingué un caràcter clarament social, a què contribuí el fet que a la ciutat residís la Comissió Federal Internacionalista i que dels quasi 9 000 obrers alcoians més de 2 000 fossin afiliats a l’AIT. La repressió contra els cantons fou duríssima. De nou fou bombardejada València. El mateix any s’alçaren partides carlines (dirigides per Santes, Cucala i Vallès) que durant tota la tercera guerra Carlina (1872-76) aconseguiren nombrosos èxits momentanis.

Sobre els pressupòsits estructurals del XVIII i malgrat els efectes de la guerra del Francès i de les guerres carlines, el PaísValencià arribà a mitjan s. XIX sense que s’hagués interromput l’evolució econòmica que duia a la industrialització. Demografia puixant, coneixement de les novetats tècniques (la primera màquina de vapor, per al filat de la seda, fou, potser, la que s’instal·là a Patraix el 1837), creació d’una xarxa ferroviària prou densa (entre el 1852 i, més o menys, el 1868) i constitució d’una sèrie d’entitats financeres importants, no foren elements suficients per a precipitar la industrialització valenciana que, en aquell període, quedà reduïda a alguns nuclis aïllats —València, Sagunt, Elx, Ontinyent, Xàtiva i, sobretot, Alcoi— enmig d’un món agrari que, de més a més, absorbia els capitals procedents de la mateixa agricultura, de l’estalvi de les classes mitjanes i professionals de les ciutats i dels negocis d’exportació de productes agrícoles. Aquests capitals serviren per a consolidar importants mutacions en l’àmbit agrari (extensió dels conreus, introducció de nous i implantació de novetats tècniques en el cultiu), malgrat les dificultats que l’agricultura trobà (crisi de l’arròs, del vi, de la canyamel i del cànem, en moments i per causes diverses). Les lleis desamortitzadores de Mendizábal (1837-41) donaren lloc a una nova classe dominant valenciana, mentre que l’anterior dissolució del règim senyorial per mitjà de les lleis desvinculadores (1836) havia afavorit l’emigració de capitals a Madrid, ja que les grans famílies nobiliàries (comtes de Parcent i d’Aranda, ducs d’Híxar, de Vilafermosa i de Medinaceli, etc.) eren absentistes i residien a la cort. La nova classe dominant col·laborà amb la petita burgesia i el proletariat agrícola i industrial en els diversos intents d’instauració d’un règim liberal i democràtic. Alguns dels seus membres destacats ocuparen, fins i tot, llocs importants en aquestes accions. Tanmateix, girà progressivament a la dreta, davant els avanços del proletariat i la radicalització de la petita burgesia, que vingueren a coincidir amb una època de depressió econòmica i el pas del negoci d’exportació i el tràfic de divises a mans d’agents estrangers. Així, aquesta classe participà activament en l’abolició de la república i la restauració de la dinastia borbònica (1874), el primer acte de la qual es produí prop de Sagunt i fou protagonitzat pel general Martínez de Campos. En aquest període s’anà estenent el republicanisme entre la petita burgesia i el proletariat. El 1872, les federacions locals més importants, al PaísValencià, de la Primera Internacional eren a Alcoi (2 000 federats), València (de 1 600 a 2 000) i Cocentaina (300). La col·laboració entre petita burgesia republicana i proletaris de l’AIT es trencà, ja, durant els fets d’Alcoi (1873). Malgrat les seves derrotes militars, el carlisme continuà tenint a determinades comarques centrals i septentrionals del país una notable influència política entre les masses rurals.

El regnat d’Alfons XII (1874-88); representà un enfortiment per a les classes que l’havien provocat, però no sense sotracs. Els anys finals del decenni de 1870 significaren una agudització de les tensions socials en el camp, a causa d’una autèntica crisi de subsistències motivada pels freds persistents i d’una llarga secada fins el 1879. Això provocà importants agitacions camperoles a l’Horta (1878-79) en què els llauradors es negaren a pagar els arrendaments i hi hagué forts enfrontaments amb la força pública. Foren deportats a Maó gairebé un centenar de pagesos i hom establí (1879) la guàrdia civil per a la custòdia dels camps, d’acord amb les peticions d’importants entitats de propietaris (Societat Econòmica d’Amics del País, Junta Provincial d’Agricultura, Indústria i Comerç, Lliga de Propietaris, Societat Valenciana d’Agricultura, etc.). Paral·lelament s’inicià el restabliment de les comunitats de frares suprimides i se celebrà (1883) a València una gran Exposició Regional. La regència de Maria Cristina (1885-1902) fou l’escenari del deteriorament creixent del marc de la monarquia restaurada, accentuat per les pèrdues colonials i, al PaísValencià, també, per la crisi agrària. Hi hagué vagues, manifestacions i motins a diverses poblacions, per motius econòmics i polítics. L’escissió del partit conservador dirigida per Francisco Silvela (1897) tingué una gran repercussió gràcies, en gran part, a l’adhesió a aquest de Teodor Llorente i Olivares. El 1898, davant la guerra contra els Estats Units, es produïren greus desordres antigovernamentals, promoguts per carlins i per republicans. A les muntanyes del Carrascar (Alcoi) s’alçà (1900) una petita partida carlista, coetàniament a un fet semblant al Principat, però aviat fou dissolta. Políticament, l’episodi més important d’aquesta etapa fou l’ascens del republicanisme, que aviat se centrà entorn de la figura de Vicent Blasco i Ibáñez. En les eleccions del 1891, els republicans aconseguiren escons parlamentaris a les circumscripcions de València i Castelló de la Plana. En les del 1893, a València, copaven per primera vegada les tres actes vinculades al municipi. L’escissió del partit Federal (1896) abocà, al PaísValencià, a la desaparició gairebé total de l’ortodòxia pimargalliana en benefici del grup de Blasco, que tenia en el diari El Pueblo (1894-1939) un portaveu eficaç. El blasquisme, circumscrit a l’àrea de la província de València, mai no tingué una posició doctrinal permanent ni gaire definida. Tanmateix, aconseguí de polaritzar entorn d’alguns pocs temes d’agitació un gran sector de la petita burgesia i del proletariat de l’àrea, enfront del carlisme, del conservadorisme, del liberalisme i, en un cert sentit, contra els grups obrers. El blasquisme s’hagué d’enfrontar, també, amb altres grups republicans, com la Concentració Republicana, dirigida per Josep Maria Escuder, amb el suport d'El Mercantil Valenciano. A les comarques meridionals tingué gran influència Josep Maria Esquerdo (1842-1912), progressista. A les septentrionals, a més dels nuclis tradicionalment carlins, fou important el conservadorisme, sobre un sistema de cacics molt eficaç. El socialisme tingué una especial vitalitat al S del País. Al primer congrés del Partit Socialista Obrer Espanyol (Barcelona 1888) assistiren representacions de València, Xàtiva i Castelló de la Plana. A Alacant fou creat un centre obrer el 1890. Els espardenyers d’Elx fundaren l’Agrupació Socialista el 1892.

Econòmicament, el decenni 1890-1900 fou marcat per l’auge de l’exportació de la taronja, que substituí en el comerç exterior el vi. En la campanya 1850-51 (la primera coneguda), hom exportà 6 800 tones de taronges; en la de 1900-01, 155 000. Els vinicultors, davant les dificultats d’exportació crearen sindicats (1899: Xiva, Requena, Sagunt, Carlet, Albaida, etc.) i tractaren, durant els primers anys del segle, d’aconseguir exempció d’imposts. Hi hagué petits brots de fil·loxera (a la Marina, 1904; a Xiva, 1905). El 1900 (juny-juliol), nuclis de comerciants mantingueren a València un moviment de resistència al pagament d’imposts, que no assolí la importància del Tancament de Caixes de Barcelona, el mateix any. Així, el regnat d’Alfons XIII s’inicià, al PaísValencià, en una situació d’inseguretat per al mateix sistema polític de la Restauració. El blasquisme continuà la seva ascensió, malgrat les escissions (la més important fou la dirigida per Rodrigo Soriano, en 1903, que aconseguí crear un grup en alguna mesura rival del de Blasco). Fins el 1911, les eleccions municipals i de diputats eren favorables als republicans, a València. El 1905 es produí una vaga general important, a la capital, promoguda pels obrers portuaris. El 1906, hi hagué gran agitació entorn de problemes aranzelaris, protagonitzada per la Federació Agrària de Llevant, antiproteccionista. Les protestes contra la guerra del Marroc (1909) tingueren força especialment a Alcoi i València, amb manifestacions multitudinàries que foren reprimides per la força pública. La Setmana Tràgica de Barcelona donà lloc a moviments d’agitació. Els republicans organitzaren manifestacions (1910) demanant la llibertat dels empresonats. La dreta organitzà, el mateix any, una gran quantitat de mítings de propaganda contra led escoles laiques (València, Gandia, Xàtiva, Benifaió, Vila-real, Albaida, etc.). Hi hagué també mítings (juliol de 1911) contra l’expansionisme al Marroc, a càrrec de Pablo Iglesias i de Rodrigo Soriano. Tanmateix, el fet més important d’aquests primers anys del segle fou la vaga general revolucionària del setembre del 1911, que se centrà a Cullera, Sueca i, en menor mesura, Alzira, i a altres poblacions. A València, foren clausurades la casa del poble (fundada el 1903) i l’Escola Moderna. A Cullera, les masses atacaren el jutjat i mataren tres funcionaris. El nombre d’empresonats fou molt elevat. Hi hagué denúncies (organitzades pels blasquistes) contra les possibles tortures infligides a certs acusats. En el judici es decidiren set penes de mort que serien anul·lades per indult. Entre les causes dels fets hi havia el problema del Marroc, contra el qual lluitaven cenetistes i republicans, i també la crisi arrossaire, complicada aquell any per una collita catastròfica. De tota manera, l’efecte immediat dels fets fou l’enfortiment dels partits monàrquics en les eleccions successives i, d’altra banda, el plantejament de la lluita social en un nou terreny. La Confederació Nacional del Treball (creada el mateix 1911, a Barcelona), fou suspesa pel govern. El 1913 es fundà (a Còrdova) la Federació Nacional de Treballadors del Camp, que tingué molts afiliats al PaísValencià (el 1919 ingressà a la CNT).

Un nou factor aparegut aquells anys fou el valencianisme polític. L’efecte més transcendental de l’escàs suport social atès per la Renaixença fou la despolitització —provocada pels seus dirigents— del valencianisme. Només Carmel Navarro i Llombart (1848-93) —republicà federal amb intermitències culturalistes— arribà a tenir idea de les potencialitats del moviment, si bé no creà cap organització política que les aprofités. Malgrat això hom el considera precursor del valencianisme polític. Teodor Llorente i Olivares (1836-1911), el personatge més influent del moviment, dirigí molts anys (fins el 1904) les juntes provincials del partit conservador i fou, simplement, un peó de la política centralista. El primer teòric fou Faustí Barberà i Martí que en De regionalisme i valentinicultura (1911, discurs pronunciat el 1902) plantejà qüestions directament polítiques, reivindicatives de “l’alliberació autonòmica” del PaísValencià. Una escissió de Lo Rat-Penat, València Nova (1904), formada per menestralia i petita burgesia (on figuraven alguns deixebles de Llombart, Andrés Cabrelles, Puig i Torralva), fou, malgrat la seva escassa coherència doctrinal, la primera entitat que plantejà posicions de nacionalisme valencià, extremades per la Joventut Regionalista Valenciana i, després, per la Joventut Valencianista (1908). En polèmica amb el blasquisme i amb l’enemistat tàcita dels partits de la Restauració (entre els quals, el conservador, amb Llorente) aquests nuclis celebraren (1907) una Assemblea Regionalista Valenciana com a preparació d’una Solidaritat que, malgrat l’adhesió del carlisme, no aconseguí res. Tampoc no reeixí l’intent de certs sectors burgesos de crear —com a plataforma per a obtenir concessions estatals— una Mancomunitat, ni el d’altres sectors (1914), del blasquisme al carlisme, en el mateix sentit. L’intent de la burgesia de “valencianitzar-se” tingué una certa projecció en la celebració de l’Exposició Regional (1909) convertida després en Nacional (1910), que no passà d’ésser un fracàs relatiu.

Les conseqüències socioeconòmiques de la Primera Guerra Mundial (1914-18) foren greus per al país, que experimentà una forta depressió, en perdre possibilitats exportadores. Hi hagué vagues contra l’encariment de la vida i una gran assemblea (1916), a València, de propietaris agrícoles que veien perduts els seus mercats. La polarització social dugué als greus conflictes del 1917 que afectaren Godelleta, Xiva, Xest, Bunyol, Utiel, Villena, Xàtiva, Llíria, Alzira i altres localitats, i que foren especialment greus a València. L’agitació fou també intensa a les comarques de la Ribera, l’any 1919, entre els segadors de l’arròs. Paral·lelament, s’havia anat produint l’abandonament pel proletariat de les il·lusions democràtiques (sostingudes sobretot pel republicanisme) i la seva incorporació a corrents purament obrers, especialment l’anarcosindicalista. La CNT cresqué extraordinàriament (1918-21) al PaísValencià (més de 100 000 afiliats), i dirigí nombrosos enfrontaments socials. L’augment de les vagues tingué el seu punt culminant el 1919. El mateix any es constituí a València la Confederació Regional de Llevant (CNT). Hi hagué també “accions directes” contra esquirols, confidents, etc. La més important fou la mort de Francesc Maestre i Laborde-Boix (1920), que havia estat governador de Barcelona i s’hi havia distingit en la repressió del sindicalisme. Al mateix temps, aparegueren noves posicions. Hilari Arlandis participà en el Tercer Congrés de la Internacional Comunista (1921) i, el mateix any, fundà a València, amb Julià Gorkin, el periòdic Acción Sindicalista, i influí en l’aparició de grups pròxims al comunisme. El mateix féu, a Alacant, Rafael Millà, que, com els anteriors, aprofità l’admiració de les masses proletàries per la revolució russa.

El valencianisme experimentà un creixement considerable presidit pel partit Unió Valencianista, fundat el 1918 i molt acostat a la Lliga, i que combaté asprament el blasquisme. Malgrat la seva escassa fortuna electoral, la Unió aconseguí d’atreure contingents d’una relativa importància. La seva Joventut Valencianista creà, entre el 1918 i el 1921, delegacions a Alcoi, Alacant, Ontinyent, Cocentaina i altres poblacions. El partit adquirí el diari La Correspondencia de Valencia i impulsà diverses activitats culturals. Més a l’esquerra, funcionà sota la direcció de Vicent Tomàs i Martí l’associació de Solitaris Nacionalistes (1920-23). La Unió sofrí una escissió decisiva (1923) per la seva actitud davant la instauració de la Dictadura.

Al PaísValencià, el pronunciament de Miguel Primo de Rivera fou rebut amb entusiasme pels sectors conservadors. L’inici de recuperació econòmica de la gran crisi de la postguerra mundial, d’una banda, i, de l’altra, la forta repressió política i social, feren descendir el moviment de vagues i reduïren les activitats del republicanisme i dels altres corrents d’opinió desfavorables al cop. Des de París, Blasco Ibáñez sortí del seu mutisme polític per a condemnar el pronunciament i la monarquia que el mantenia. Sindicalistes i republicans —a l’exili i a l’interior— participaren en les conspiracions contra la Dictadura, la més important de les quals fou la protagonitzada per l’exministre Sánchez Guerra (1929), que fracassà per la traïció dels militars compromesos de la guarnició de València, on es desenvolupà l’intent, i malgrat la col·laboració de republicans i sindicalistes. En la clandestinitat, fou fundada a València (1927) la Federació Anarquista Ibèrica. La Dictadura prohibí diverses activitats i institucions culturals valencianes (cursos de català a la universitat, Nostra Parla, Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, etc.). Un sector patronal havia creat (1923) Acció Valenciana, dins una línia de fidelitat al directori; en aquest marc es tractà, sense èxit, de crear una mancomunitat regional. Al final del 1930 es fundà l’Agrupació Valencianista Republicana, radical, amb una ala esquerra filosocialista.

La crisi econòmica mundial del 1929 repercutí gairebé immediatament en l’economia valenciana, a través del seu capítol més important, l’exportació de cítrics i d’arròs. Bé que el mateix 1929 el volum de les sortides d’aquests productes ja experimentà una minva considerable, el punt més baix fou, per a la taronja, el 1931; per a l’arròs, el 1933 (per influència dels nous conreus italians i de l’arribada de l’arròs colonial a França). A aquest problema s’afegí el retorn de nombrosos contingents d’emigrants.

Les eleccions municipals d’abril del 1931 foren, al PaísValencià, àmpliament favorables a la conjunció republicanosocialista: Castelló, Alacant, Dénia, Alzira, València, Elda, Novelda, Alcoi, Gandia i moltes altres localitats de menor importància s’expressaren en aquest sentit. El 14, comitès dels partits vencedors ocuparen els ajuntaments, les diputacions i altres entitats (la FUE es féu càrrec de la universitat). El mes següent, després d’uns incidents a Madrid contra la provocació monàrquica, es produí la crema o assalt d’edificis (convents, periòdics de la dreta, clubs, etc.) a València, Carlet, Alacant, etc. En les eleccions de diputats per a les corts constituents l’èxit fou per a l’Aliança d’Esquerres (PURA, PSOE, radicalsocialistes i independents). Immediatament es redactà un projecte d’estatut d’autonomia, a iniciativa de l’ajuntament de València (blasquista), el qual, malgrat les adhesions que rebé, no tingué èxit. Les dretes s’organitzaren majoritàriament en la Dreta Regional Valenciana. Pel gener del 1932, la revolta anarquista de l’alt Llobregat tingué repercussions importants a la Ribera Baixa i la Safor, amb la proclamació del comunisme llibertari, vaga general a València i proclamació de la república soviètica a Sollana. A Bunyol (maig) hi hagué un intent comunista d’apoderar-se de l’ajuntament. L’Agrupació Valencianista Republicana (octubre) organitzà una assemblea de partits per a elaborar un estatut d’autonomia (amb el boicot del blasquisme) i (pel novembre) una assemblea d’alcaldes per a consultar-los la qüestió. Es formà una comissió encarregada de la redacció del document i es féu gran propaganda del tema els mesos posteriors. La incapacitat de la República per a donar solució als problemes que tenia plantejats provocà un nou intent revolucionari, de caràcter anarquista, pel gener del 1933. Si bé els focus més importants foren Andalusia i el Principat, al PaísValencià hi hagué avalots a Bugarra, Simat de la Valldigna, Bétera, Pedralba i Riba-roja de Túria (amb crema de títols de propietat, proclamació del comunisme llibertari, etc.). Durant tot aquell any continuaren els mítings pro Estatut. Les eleccions del 1933 donaren el triomf a les dretes (tres grups provincials lligats a la CEDA; i republicans). A la província de València el grup més beneficiat fou el PURA.

Durant aquest primer període aparegueren nous grups polítics: Centre d’Actuació Valencianista (1931); Bloc Obrer i Camperol (1931, actiu a Castelló de la Plana, Borriol, Vinaròs, Santa Magdalena de Polpís, etc.); JONS (dirigides, a València, per Bartomeu Beneyto i Pérez, 1932-33; editava Patria Sindicalista) i, molt dèbil, Falange Española. El Partit Radical-Socialista (1930) tingué al PaísValencià una força considerable. Durant el Bienni Negre es mantingué l’agitació social, decreixent (amb un retorn a l’acció directa). Els fets d’Octubre de 1934, conseqüència de l’entrada de la CEDA en el govern de la República, tingueren escasses repercussions immediates (aldarulls a València i a l’Alcúdia). La participació de Sigfrid Blasco-Ibáñez en l’escàndol de l’estraperlo i l’actuació del seu partit, el PURA, lligat ara al lerrouxisme, feren que minvés la popularitat de l’antic blasquisme. El 1935 s’accentuà l’activitat de propaganda política (mítings multitudinaris de Gil Robles, Azaña, Lerroux, a València).

En les eleccions del febrer del 1936, el Front Popular aconseguí, al PaísValencià, sobre un cens electoral d’1 186 300 inscrits, dels quals votaren un 72% (854 800), 428 932 vots, mentre que la coalició de la dreta n'aconseguí 379 597 i els partits de centre 96 887. Els partits vencedors eren Izquierda Republicana, PSOE, Esquerra Valenciana, PCE i Unión Republicana, si bé havien col·laborat en la campanya nombrosos grups. La ruptura social i política es manifestà en atemptats i desordres. L’11 de juliol, a València, un grup de falangistes prengué l’emissora Unió Ràdio i transmeté una proclama. En produir-se l’aixecament militar de la dreta (18 de juliol) hom aconseguí de neutralitzar l’actitud dubitativa d’alguns oficials de l’exèrcit i foren creats comitès populars a totes les poblacions. Foren enviades columnes de voluntaris als fronts de Madrid i, sobretot, a Terol, per combatre els revoltats. Milicians valencians prengueren part en la presa de Formentera i d’Eivissa i en el desembarcament a Mallorca. Davant la situació de Madrid, assetjada, el govern de la república s’instal·là a València (novembre de 1936

octubre de 1937). Situat a la rereguarda, el PaísValencià col·laborà activament en l’esforç de guerra, acollí nombrosos refugiats de zones ocupades pels revoltats i sofrí bombardeigs aeris i marítims, sobretot a partir del 1937. Entre els aspectes més importants del període hi ha el de les col·lectivitzacions industrials i agràries dutes a terme per les centrals sindicals (CNT i UGT) a diverses localitats (Pedralba, Utiel, Alfara del Patriarca, Benaguasil, Sollana, Sueca, Cullera, Ontinyent, Alcoi, etc.) com a forma de crear mecanismes d’autogestió. El 1937 la CNT i l’Esquerra Valenciana redactaren dos projectes d’Estatut d’Autonomia per al PaísValencià; cap dels quals no arribà a implantar-se. El mateix any es creà el Centre d’Estudis Històrics del PaísValencià i l’Institut d’Estudis Valencians i se celebrà (amb reunions a Madrid, Barcelona i València) el Segon Congrés d’Intel·lectuals Antifeixistes, al qual assistí una delegació valenciana. El govern republicà autoritzà l’ensenyament del català als instituts de Castelló i de València. L’economia del període fou crítica, en bona part per la minva de les exportacions de productes agrícoles. Al febrer del 1939 s’instal·là una part del govern a Elda. Havent arribat les tropes enemigues a la Mediterrània (abril del 1938) i preses Vinaròs i Benicarló, la caiguda del país es verificà d’una manera gradual fins que els darrers dies de març del 1939 foren preses València i Alacant (on s’havien refugiat una gran quantitat de persones que tractaven de fugir de la repressió i que no ho aconseguiren).

Tornar a dalt

El franquisme

Acabada la guerra civil de 1936-39, els vencedors imposaren al PaísValencià una dura política repressiva (franquisme). Milers de vençuts foren tancats en presons (fins a 15 000 a la Model de València) i camps de concentració (Albatera, los Almendros, Sant Miquel dels Reis, Porticeli, etc.) i hom estima en unes 7 000 les execucions fins el 1948.
el PaísValencià La Sala de Corts del Palau de la Generalitat Valenciana
© Fototeca.cat
Entre els morts cal esmentar els diputats Isidre Escandell i Miquel Villalta i Gisbert, del PSOE, i Eliseu Gómez i Serrano i Joan exrector de la Universitat. El règim perseguí també sistemàticament els líders polítics i sindicals i milers de valencians s’exiliaren, sobretot a França, l’Amèrica Llatina i, també al nord d’Àfrica. Paral·lelament, els vencedors començaren a muntar el seu aparell polític; la Falange Española; poc nombrosa abans del 1936, cresqué considerablement. Del 1944 al 1947 hi hagué activitat guerrillera, especialment a les comarques interiors centrals i meridionals (el 1945 hom constituí l’anomenada Agrupación Guerrillera de Levante). El nou règim afavorí de seguida una certa integració del valencianisme dretà i folklòric, tradicionalment representat per Lo Rat-Penat, (que el mateix 1939 reprengué la celebració dels Jocs Florals), i àdhuc el 1939 hom commemorà el VII Centenari de la Conquesta de València per Jaume I (la República ja l’havia celebrat el 1938). Malgrat els entrebancs, nasqueren noves editorials en català: Torre (1943) i Lletres Valencianes (1945). El valencianisme no col·laboracionista, reduït a la semiclandestinitat, reféu els contactes amb els nuclis del Principat i de les Balears i pogué participar cada any en la redacció de l’anuari faller Pensat i Fet. El 1951, Carles Salvador i Gimeno inicià els cursos de llengua sota l’aixopluc de Lo Rat-Penat, presidit llavors pel valencianista de dreta Nicolau Primitiu Gómez i Serrano. Entre 1939-53 l’economia, perjudicada per l’autarquia del règim, estigué marcada pel mercat negre (l’estraperlo), les restriccions, la manca d’habitatges i d’aliments, l’escàs poder adquisitiu. A banda, diverses catàstrofes naturals castigaren el país durant aquest període. A partir del 1960 la indústria inicià un fort desenvolupament. L’agricultura, sobretot pel que fa a les exportacions, continuà essent un sector bàsic, malgrat haver passat durant el franquisme a un segon lloc. Al final dels anys cinquanta es produí el ressorgiment del moviment obrer, molt dominat pel clandestí PCE. Les Comissions Obreres foren creades a València als locals de Lo Rat-Penat el 1966. Paral·lelament es produí l’aparició de nous grups valencianistes, entorn del 1960, i un notable reviscolament cultural encapçalat per Joan Fuster i Manuel Sanchis i Guarner. Grups universitaris uniren la tasca política nacionalista amb la lluita contra el SEU, que ben aviat començà a ésser dirigida més directament pel PCE. En 1960-75 s’acomplí el procés d’industrialització del país. El creixement de les ciutats, el despoblament de les zones rurals, la transformació de conreus i la implantació de multinacionals acompanyaren tot aquest procés. A la mort de Franco (1975) existien dues plataformes de partits i sindicats: la Junta Democràtica i el Consell Democràtic del PaísValencià, que s’uniren el 1976 amb el nom de Taula de Forces Polítiques i Sindicals, i que, a través d’accions de tota mena, protagonitzaren l’etapa del canvi institucional, amb les reivindicacions bàsiques de llibertat, amnistia i estatut d’autonomia.
Tornar a dalt

L’etapa democràtica: el règim autonòmic

Aviat, però, començà una insidiosa campanya de caràcter populista i demagògic organitzada pels sectors afins a Alianza Popular i a la Unión de Centro Democrático, amb l’objectiu de desactivar tots els elements que poguessin suggerir qualsevol vinculació amb la resta dels Països Catalans, especialment amb Catalunya, pressions dirigides especialment contra la unitat lingüística i que condicionaren en un sentit restrictiu el règim preautonòmic (1978-82) i l’Estatut.

El 1978 fou fundada Acció Cultural del PaísValencià (ACPV), organització de caràcter cívic i cultural dirigida per Eliseu Climent i inspirada per Joan Fuster i Ortells, entitat que des d’aleshores ha aglutinat els esforços d’oposició al secessionisme lingüístic i cultural que des de bon principi (però especialment des de l’accés al poder del Partido Popular a la Generalitat l’any 1995) havia de marcar la vida política valenciana. Successivament, Josep Lluís Albiñana (1978-79), del PSOE, i Enric Monsonís (1979-82), de la UCD, ocuparen la presidència del Consell preautonòmic.

Pel juliol del 1982 entrà en vigor l'Estatut d'Autonomia del PaísValencià, pactat pels tres partits amb representació parlamentària (però votat en contra pel PCE al Congrés dels Diputats). Joan Lerma (PSPV) fou elegit president de la Generalitat, a l’agost del 1982, per les Corts Valencianes constituïdes provisionalment el mateix mes. En les posteriors eleccions autonòmiques del 1983, el 1987 i el 1991 el Partit Socialista del PaísValencià (amb Lerma a la presidència) es mantingué en el poder amb 51, 42 i 45 dels 89 escons, seguit de Coalición Popular (Partido Popular, PP, des del 1991) amb 32, 25 i 31 escons.

Es disputaren la tercera posició el Partit Comunista del PaísValencià (Esquerra Unida del PaísValencià des del 1987) amb 6, 2 i 3 escons; el Centro Democràtico i Social, que el 1987 obtingué 10 escons, i l’anticatalanista Unió Valenciana (UV), que des del 1987 obtingué 6 i 7 escons. El mandat de Lerma es caracteritzà per l’aquiescència a les directrius centrals del govern del PSOE i la inhibició davant les campanyes del secessionisme lingüístic de la dreta valenciana.

En les eleccions del 1995 els socialistes perderen el govern valencià (32 escons), que passà al Partido Popular (42 escons). La representació augmentada d’EU (10 escons), no bastà per a trencar l’hegemonia del PP, que formà una coalició de govern amb UV (5 escons) liderada pel popular Eduardo Zaplana. En les eleccions del 1999 el PP i Eduardo Zaplana obtingueren majoria absoluta (49 escons), mentre que els socialistes, sumits en una greu crisi interna, amb prou feines milloraren resultats (35) a costa d’EU, que baixà a 5 diputats.

En un context de bonança econòmica, Zaplana adoptà una política tendent a la privatització dels serveis públics i a la realització de grans obres públiques, com ara la Ciutat de les Arts i de les Ciències i Terra Mítica. En el tema lingüístic i cultural adoptà les tesis secessionistes i antiacadèmiques del seu primer soci de govern (dissolució de l’Institut d’Estudis Valencians i Investigació, derogació de l’homologació dels títols de català i valencià, eliminació d’autors catalans en els llibres de text, etc.), política que conduí a una situació de bloqueig a causa de l’enfrontament amb el món intel·lectual i universitari (intensificat, a més, per la creació de la Universitat d’Elx el 1996).

Zaplana intentà reconduir aquesta situació pactant amb el PSOE la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (1998) que, d’una manera implícita, evitava el secessionisme lingüístic. El 1997 entrà en servei l'Euromed, tren d’alta velocitat que uneix Barcelona amb Alacant. L’any 2002, al mes de juliol, Eduardo Zaplana deixà la presidència de la comunitat i fou substituït per José Luis Olivas. Les eleccions del 2003 donaren novament la victòria al candidat del PP, Francesc Camps, que tingué majoria absoluta (48 escons i el 46,9% dels vots) i fou investit nou president de la Generalitat. El PSOE obtingué 36 escons (35,7% de vots), i Entesa mantingué els seus cinc diputats.

El 28 d’abril de 2004, Camps substituí Zaplana com a president del PP valencià. Al maig del 2005 els dos partits majoritaris arribaren a un acord de reforma de l’estatut d’autonomia, el text del qual fou aprovat al juliol amb els vots a favor dels dos grans partits i amb el vot en contra d’EUPV. Aquesta formació, el Bloc Nacionalista (sense representació al parlament) i Acció Cultural del PaísValencià criticaren del nou text l’ambigüitat de la formulació estatutària de la llengua i el manteniment del llistó del 5% per a obtenir representació al parlament autònom. Al setembre, el projecte fou admès a tràmit al Congrés dels diputats, que l’aprovà al febrer del 2006. Al mes de març ho feren el Senat i les Corts Valencianes.

Tot i el teòric acord, la llengua continuà generant tensions i essent objecte d’instrumentalització: a l’abril del 2006 el Tribunal Superior de Justícia dictaminà, basant-se en criteris acadèmics, que el títols de coneixement de la llengua expedits per l’administració valenciana eren equivalents als que ho eren per les administracions catalana i balear, sentència que el govern valencià rebutjà. El 2006 començaren a emergir amb força diverses acusacions relatives a la política urbanística propiciada pel PP valencià, especialment amb relació a Terra Mítica (que havia fet suspensió de pagaments el 2004); al maig del 2007 el Parlament europeu denuncià abusos urbanístics i al juny la Comissió Europea criticà la nova llei d’urbanisme valenciana per considerar que el sistema d’adjudicació de contractes infringia la legislació europea.

Pel març del 2007 el govern valencià anuncià la intenció de clausurar els repetidors instal·lats per ACPV que permetien la recepció de les emissions de Televisió de Catalunya al PaísValencià al·legant dificultats tècniques amb la instal·lació de canals de la TDT. Aquest anunci generà una llarga controvèrsia política i judicial en la qual el govern català i el ministeri d’indústria intentaren negociar un acord de reciprocitat amb l’emissora pública valenciana Canal 9 i el valencià imposà una elevada sanció a ACPV per interferir en la clausura dels repetidors. Al llarg dels anys següents continuà el tancament gradual dels repetidors malgrat les accions en contra d’ACPV, que es veié sotmesa, a més, a multes de quantitats inassumibles. Com a resultat d’aquestes pressions, al febrer de 2011 ACPV apagà tots els repetidors, amb la qual cosa es posà fi a la recepció de Televisió de Catalunya al PaísValencià pels canals convencionals.

Pel maig de 2007 se celebraren noves eleccions a les Corts Valencianes, en les quals el Partit Popular s’imposà amb majoria absoluta al parlament després d’aconseguir 54 escons, seguit del Partit Socialista del PaísValencià amb 38 i Compromís pel PaísValencià (coalició composta pel BNV, Esquerra Unida i altres partits) amb 7. Francesc Camps fou novament investit president. Aquest mes, la commemoració del tercer centenari de la batalla d'Almansa visualitzà el desacord amb la política d’assimilació del govern valencià en una gran manifestació, a la qual no assistiren ni el PP ni el PSPV.

També en el terreny simbòlic tingué importància l’any 2006 la polèmica desfermada arran de la iniciativa de l’ajuntament de València de traslladar a una pedrera de Sagunt les restes de milers de cadàvers de represaliats pel franquisme. Les relacions del govern de Camps amb els altres governs de les comunitats autònomes dels Països Catalans seguiren la mateixa tònica que amb Zaplana: proximitat amb el govern balear (dominat fins al maig del 2007 també pel PP) i pràctica absència de relacions amb Catalunya, amb la qual rebutjà en general compartir iniciatives o projectes comuns com ara els de l’Euroregió, o l’Institut Ramon Llull. Una excepció a aquesta tònica fou la constitució del Patronat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, compartit també amb els governs d’Aragó i les Balears.

Malgrat el distanciament polític i ideològic, en el camp econòmic i empresarial hi hagué uns discrets avenços en la creació de vincles entre Catalunya i el PaísValencià, iniciats amb l’entrada en servei de l'Euromed i, especialment arran de la discussió sobre el disseny de la futura xarxa ferroviària de transport de mercaderies europea que des del govern espanyol, d’acord amb la secular concepció radial (l’any 2010 fou inaugurat el tren d'alta velocitat  Madrid-València, mentre que el tram Barcelona-València era lluny de completar-se) hom semblava voler obviar l’eix PaísValencià-Catalunya, cosa que propicià la creació d’un lobi empresarial per a reivindicar el Corredor Mediterrani front a les institucions de la Unió Europea.

Al maig del 2008, més de 300 alcaldes del PP signaren un acord per demanar un transvasament de l’Ebre cap al sud, al mateix temps que Camps defensava el Pla Hidrològic Nacional al Tribunal Constitucional. El 2009 esclatà un escàndol de conseqüències de gran abast quan el jutge Baltasar Garzón instruí una causa contra alts càrrecs de la Generalitat Valenciana. Les acusacions de delictes de desviament indegut de fons públics i finançament irregular del partit imputaven també el mateix president Camps en l’anomenat “cas Gürtel”, consistent en el suborn per part de diverses empreses, les quals obtingueren contractes de l’administració valenciana sense concurs previ en canvi de regals d’indumentària valorada en desenes de milers d’euros.

Els dos anys següents continuaren les investigacions i l’encerclament judicial. Tot i això, Camps i l’aparell regional del partit gaudiren del suport incondicional de la direcció estatal i, en les eleccions autonòmiques i municipals del maig de 2011, els resultats posaren de relleu un augment del suport al PP valencià, el qual, amb 55 escons (majoria absoluta) obtingué els millors resultats de la seva història a les Corts Valencianes. El cas diametralment oposat fou el del PSPV, que caigué fins els 33 escons. Per la seva banda, malgrat concórrer per separat en aquesta ocasió, les coalicions Compromís pel PaísValencià (integrada sobretot pel Bloc Nacionalista Valencià) i la que encapçalada Esquerra Unida del PaísValencià aconseguiren superar el llistó del 5%, amb sis i cinc diputats, respectivament.

Pocs dies després de ser investit, el nou govern valencià anuncià la promulgació d’un decret pel qual se suprimia el règim lingüístic que garantia l’existència de línies en valencià (bé que sotmeses a fortes restriccions) que havia de ser substituït per un sistema trilingüe (castellà-anglès-català), que teòricament havia de garantir el plurilingüisme. L’anunci desencadenà protestes irades dels sectors defensors del valencià, especialment Escola Valenciana

Al juliol de 2011 el Tribunal Superior de Justícia del PaísValencià anuncià l’encausament de Camps en relació a la trama del cas Gürtel, així com diversos alts càrrecs de la Generalitat, dos dels quals (el vicepresident i un cap del gabinet) dimitiren i reconeixeren la seva culpabilitat. Finalment, el dia vint Camps dimití la presidència de la Generalitat Valenciana, iniciativa que atribuí a pressions polítiques i a la voluntat de no perjudicar la imatge del PP de cara a les imminents eleccions generals. La direcció regional i estatal del partit acordaren designar com a substitut en el càrrec l’alcalde de Castelló, Albert Fabra, el qual també rellevà Camps al front del PP valencià.

El dia 25 de gener de 2012 un jurat popular absolgué Francesc Camps i l’antic dirigent del PP valencià Ricard Costa d’un delicte de suborn passius per cinc vots a favor i quatre en contra. Aquest veredicte donà lloc a una aspra controvèrsia.

Tornar a dalt

Taula de continguts


Mapa


Enllaços externs