« Pàgina de resultats

Gran Enciclopèdia Catalana

Verdú

Un aspecte de la vila de Verdú (Urgell)
© Fototeca.cat
Població: 1.025 h
[2009]
Extensió: 36 km2
Coordenades UTM: 3454 x 46085 y
Municipi de l’Urgell.

Situació i presentació

Estès al S de Tàrrega, limita amb la comarca de la Segarra, amb la qual es relaciona històricament malgrat la seva inclusió en l’Urgell en la divisió territorial del 1936. El municipi termeneja al N amb les terres de Tàrrega i Vilagrassa, a l’E amb Granyena de Segarra i Montornès de Segarra, ambdós pertanyents a la comarca de la Segarra; al S limita amb Guimerà, Ciutadilla, Nalec i Sant Martí de Riucorb, i a l’W amb Preixana.

Verdú té una forma arrodonida i al sector NE és drenat pel Cercavins, procedent de Montornès de Segarra, on s’ajunta amb el seu afluent el torrent de Vilagrasseta, procedent de Granyena de Segarra, abans d’entrar al veí terme de Tàrrega. Llevat d’aquesta petita zona de la conca de Cercavins, la resta de les aigües del terme desguassen a la conca del Riu Corb.

El municipi comprèn la vila de Verdú com a únic nucli de població. De les antigues quadres de Montornès i de les Valernes, i del castell de Racots, només en resta el nom per a designar partides del terme. L’antiga quadra de Montornès és al NE del terme, a la dreta del Cercavins i al límit amb Granyena de Segarra i el Mas de Bondia; al segle XVIII ja consta com a lloc rònec i despoblat. La quadra i el castell de les Valernes eren al SW del terme, al límit amb Preixana, Sant Martí de Riucorb, Rocafort i Nalec. El lloc és esmentat des del 1273, però en un capbreu de l’abadessa Francina de Guimerà de Vallbona de les Monges del 1483 ja consta com a despoblat i enderrocat. No hi ha cap rastre del castell de Racots; tan sols és el nom d’una partida a migdia del terme.

El principal eix de comunicació és la carretera C-14, de Salou a Adrall (Alt Urgell), que travessa el terme en direcció S-N. Aquesta carretera canalitza el trànsit d’Andorra i de les terres occitanes vers la costa de Tarragona; en surt un ramal que porta a la vila de Verdú i continua vers Montornès de Segarra. També travessa el terme la carretera local de Tàrrega a Sant Martí de Maldà, que enllaça amb la de Verdú a Montornès a través de l’anomenada de les Espines, que en direcció W-E travessa la comarcal i s’uneix al ramal esmentat. Molts camins veïnals uneixen directament Verdú amb poblacions veïnes, xarxa motivada per l’atracció de les fires celebrades tradicionalment a Verdú.

El topònim de Verdú ha estat un dels més estudiats per filòlegs i arqueòlegs. En principi, hom creia que procedia del mot celtaVirodunum, equivalent a fortalesa, portat per gent de França uns 700 anys aC, de manera semblant a Besalú o Salardú. Aquesta teoria era avalada per Moll i Coromines, Bosch i Gimpera i Pericot, entre d’altres. Posterioment, Moreu-Rey i Coll i Alentorn el deriven d’un trasllat d’Occitània a la Catalunya Nova durant el segle XI, quan aquestes terres, amb la col·laboració de senyors d’enllà dels Pirineus, passaren a formar part dels comtats catalans.

Tornar a dalt

La població i l'economia

El fogatge de 1365-70 donava per a la vila de Verdú 175 focs (unes 800 persones), i l’evolució demogràfica moderna fou de signe molt positiu fins al segle XX. La població (verdunins overdurencs) passà de 603 h el 1718 a 1 300 el 1787 i continuà augmentant fins assolir un màxim el 1887 amb 2 185 h. Es mantingué relativament estable fins a l’inici del segle XX i des d’aleshores s’inicià una davallada (1 844 h el 1900, 1 827 el 1920, 1 735 el 1936, 1 551 el 1950 i 1 212 el 1970). A partir d’aquest moment disminuí de manera més accelerada. L’any 1981 hi havia 954 h, que augmentaren a 960 el 1981 i 1 067 el 2001. Des d’aleshores la població s’estabilitzà, de nou, entorn els 1 072 h (2005).

Els serveis i la indústria dels terrissaires són importants en l’economia del municipi. El paisatge agrari es caracteritza per un total predomini del secà. Els principals conreus són els cerealícoles (ordi, blat), la vinya, l’ametller i l’olivera. Pel que fa a la vinya, aquesta es troba en expansió constant i és una important font d’ingressos. Hi ha alguns claps de bosc on predominen els pins, les alzines, els garrics i els matolls.

La Cooperativa Agrícola Sant Pere Claver (1911) recull el producte de les veremes i també té un molí d’oli; part del producte recollit s’adreça, però, a cellers particulars i, a més, és abundant el raïm destinat a l’elavoració de cava, que es porta directament a Raimat o a Sant Sadurní d’Anoia. Pel que fa a la ramaderia, destaca la cria de bestiar porcí, boví, oví i de conills.

La tradicional activitat dels cantirers, tan arrelada a la vila i que li ha donat merescuda fama pels càntirs o sellons negres d’aigua fresca, té encara avui més projecció per tal com els tallers que s’hi dediquen han eixamplat la producció a d’altres objectes de ceràmica ornamental, amb noves tècniques. Des de l’època romana s’havia treballat el fang (s’han localitzat dues teuleries d’aquesta època), però l’específica fabricació de càntirs és documentada des dels segles XIII i XIV, quan hi havia dos forns de cantirers dins el clos de les muralles. La plenitud tingué lloc a partir del segle XV i arribà a la dècada de 1920. Fou important la confraria dels cantirers sota l’advocació de sant Hipòlit (els confrares s’ajudaven en cas de malaltia, ensenyaven l’ofici als orfes de pare, vetllaven malalts i controlaven els preus de les peces); la festa del sant constituïa un conjunt d’actes populars i religiosos avui totalment oblidats. El darrer cap de setmana d’abril se celebra Firacantir, exposició i mostra de càntirs elaborats a la vila.

Tornar a dalt

La vila de Verdú

Morfologia urbana

Torre mestra del castell de Verdú
© CIC-Moià
La vila de Verdú (434 m) es troba a l’esquerra del Cercavins, presidida pel gran castell de Verdú, origen del nucli urbà i l’edifici més característic i important de la població, que complí amb una funció defensiva els primers temps de la conquesta i esdevingué després residència per als abats pobletans quan sojornaven a la vila. L’entrada principal, defensada per barbacana, mostra les armes de l’abat Porta (1502-26). A l’interior s’obre el pati d’armes, d’on arrenca l’escala que porta a la galeria solana feta per l’abat Guimerà (1564-83) i la planta noble superior; servint de suport a les escales hi ha la gran torre mestra, de forma cilíndrica, de 25 m d’alçada, del segle XI, amb una masmorra a l’interior. La casa-palau té tres plantes. A la superior hi ha la gran sala, magnífic exemplar del gòtic civil català per a recepcions, dita sala de l’abat Copons (1316-48). La planta del mig, amb arcs apuntats i obertures d’espitlleres, servia per a finalitats agrícoles i a la planta inferior hi havia el celler. Hi ha altres dependències, com l’olier del segle XII, amb grans piques o trulls de pedra, i els habitatges dels abats Porta, Payo Coello (1480-98) i Ferran de Lerín (1531-45). Aquest castell passà a la desamortització per moltes vicissituds i s’anà degradant; el Patronat de Sant Pere Claver, després d’haver-hi creat unes escoles catòliques graduades (1911) i un sindicat agrícola amb caixa d’estalvis (1913), comprà el 1916 una gran part del castell, que salvà de la ruïna (hi establí les oficines i el molí d’oli i destinà la part noble a biblioteca i sala d’esbarjo i reunions culturals, creant alhora l’obra postescolar Joventut Social de Sant Pere Claver, el 1929, precursora de la Federació de Joves Cristians de Catalunya). El sindicat, actualment cooperativa agrícola, ateses les vicissituds econòmiques que reportava la conservació d’un edifici tan gran i havent bandejat tota activitat cultural, decidí, amb aprovació dels socis, desprendre's del castell i l’any 1980 el posà a la venda. L’ajuntament el comprà el 1988 i el 1990 s’iniciaren les obres de restauració. El castell és avui la seu de la secretaria general de les Corals de les Terres de Lleida.

La casa de la vila és un edifici notable, restaurat modernament: a l’antiga presó local s’ha instal·lat la biblioteca municipal i els soterranis s’han habilitat per a sala d’exposicions i conferències. Per aquesta obra i per les millores realitzades en carrers i places i en els sectors que resten de les muralles, la vila de Verdú l’any 1970 va aconseguir de ser distingida amb el títol de “la vila més bonica” de la província de Lleida.

Al segle XIV, l’església parroquial de Santa Maria de Verdú motivà un litigi entre el monestir de Poblet, senyor de la vila, i la mesa episcopal de Vic. El litigi fou guanyat per aquesta darrera el 1330, fet que comportà que el bisbe de Vic fos el titular de la parròquia de Verdú amb la condició que havia de residir dos mesos a la vila. L’església s’alça al centre de la vila i és una obra de transició del romànic al gòtic, iniciada al segle XIII. Inicialment tenia una sola nau, però s’anà engrandint fins a tres naus, cada una de les quals té un estil propi de l’època, però forma un conjunt harmònic. Es destaca la porta romànica, dins l’estil de l’escola dita lleidatana. Té una sèrie d’arquivoltes decorades amb motius geomètrics, columnes i capitells ornamentats amb figures humanes, animals lluitant i motius vegetals. Al fris de la dreta es representa el sacrifici d’Isaac i l’escena popular de fer ballar l’ós i al de l’esquerra un colom, un orant i l’Agnus Dei. De l’època gòtica es conserva, a més de la part de l’estructura i els finestrals, una magnífica rosassa.

A l’interior de la parròquia es venera el Sant Crist, imatge del final del segle XIII o començament del XIV, d’una gran devoció a la vila. L’altar major antic era presidit per un bon retaule del pintor lleidatà Jaume Ferrer (II) (1434-35), ara conservat al Museu Episcopal de Vic. La imatge de Santa Maria que presideix l’altar és de pedra policromada i fou esculpida pels mateixos anys per Andreu Pi. Té molt d’interès l’altar de la Puríssima, conegut també amb el nom de l’Arbre de Gesé: és obra del gran escultor barroc Agustí Pujol II (1626), amb la Verge representada damunt la dinastia de David en forma d’arbre genealògic, el tronc del qual arrenca del cor de David dorment. Altres peces que cal destacar són la imatge de sant Flavià, patró de la vila, i la de la Mare de Déu del Roser (segle XVI), reposada recentment amb les ceràmiques que representen els misteris del Rosari.

La vila conserva tres creus de terme del gòtic florit: una a l’entrada de la població, una segona de molt deteriorada i la que, provinent del portal de Guimerà, es troba ara al cementiri.

A ponent de la vila, a l’entreforc dels vells camins de Bellpuig i d’Anglesola, es troba l’ermita de Sant Miquel, alçada segons la tradició popular, com un ex-vot de la noble família Cervera a la segona meitat del segle XIV. Espaiosa, és d’una sola nau sostinguda per tres arcades gòtiques amb escuts de Poblet en llurs capitells. En esclatar la guerra de 1936-39 fou saquejada i quedà abandonada. El Consell Comarcal de l’Urgell restaurà l’ermita i, junt amb la monumental escultura de Sant Miquel, obra de l’escultor Cinto Casanovas, fou inaugurada pel setembre del 1991.

Tornar a dalt

La cultura i el folklore

La vida cultural i social de la vila és dinamitzada per diverses entitats i associacions. Cal destacar el Casal de Verdú i un local on es troben diversos tipus de càntirs de manufactura local i una representació de ceràmica popular d’altres poblacions de l’estat. El Casal dels Prim ha estat restaurat per un particular i s’hi han exposat col·leccions de pintura. Una sala de l’església parroquial és ocupada per l’Arxiu, que exhibeix un fons patrimonial d’objectes de culte del segle XV al segle XIX. Entre les peces d’orfebreria religiosa destaquen dues creus gòtiques. L’arxiu conté documentació del segle XIII fins el segle XX. El 2004 s’inaugurà el Museu de Joguets i Autòmats. La vila té una arrelada tradició teatral, representada per l’Agrupació Artística Teatral, continuadora d’altres grups com el que ja abans del 1885 era anomenat els Còmics. En l’àmbit musical cal dir que hi ha una tradició que arrenca ja des del segle XVII, quan el municipi contractava un mestre per a fer classes de música; la centenària Societat Coral l’Harmonia Verdunina n'és una mostra.

La festa major d’hivern de Verdú se celebra el darrer diumenge de gener, en honor de Sant Flavià. També es fa festa major el 9 de setembre, festivitat de Sant Pere Claver, fill de la vila. La vigília de la celebració es fa una processó de torxes i l’endemà ofici solemne concelebrat. Per Pasqua es menja la mona al voltant d’una foguera i es canten les caramelles acompanyades de vistoses carrosses. El primer de maig es fa un aplec a la font de Santa Magdalena, al N del cap municipal. El darrer cap de setmana d’abril se celebra la Festa del Càntir. Des de l’any 1990, el 12 d’octubre se celebra a Verdú la festa de la Verema i del Vi, que mostra als assistents com s’obtenia antigament el most. La collita del raïm i la seva pitjada a la plaça major són objecte de festa. Així mateix, els carrers es guarneixen amb motius que fan referència al vi. Des del 1997 hom hi celebra la Festa del Silló i Fira de la Ceràmica.

Tornar a dalt

La història

Després de la conquesta d’aquestes terres per Ramon Berenguer I vers el 1056, el primer document on s’esmenta el castell i el terme de Verdú és del 1081, segons el qual Arnau Company i la seva muller Guilla, que afirmen que els pares d’Arnau l’havien obtingut nou anys abans per aprisió, el cedeixen a Guillem Bernat i la seva muller Beatriu, probablement emparentats amb la família Anglesola, ja que uns quants anys més tard n'és senyor Berenguer Arnau d’Anglesola, el fundador de la baronia de Bellpuig (1139), el qual donà per dot a la seva filla Berenguera, en el seu matrimoni amb Guillem de Cervera (1164), la vila, el castell, el terme i homes i dones de Verdú.

Berenguera, que havia professat en quedar vídua al monestir de Vallbona de les Monges, concedí als habitants de Verdú que habitaven en masos isolats i al petit nucli del Vilar, situat al marge dret del torrent de Cercavins, a ponent de la vila actual, una carta de població, el 1184, a fi que edifiquessin llurs cases al pla del Castell amb la condició que encerclessin el nou nucli amb muralles defensades per torres i fossats, i alhora els perdonava els drets d’eixorquia i el lluïsme. Aquest important document de carta de població fou signat per part dels habitants de la vila per Arnau de Verdú, Guillem de Montoliu (capellà), Pere Josa (batlle) i Arnau Fer-rer. Un segle després ja eren construïdes les muralles, amb les torres i els portals, i hi havia un centenar de cases al voltant del castell i de l’església.

Guillem (IV) de Cervera, fill de Berenguera, conseller reial i senyor també de Juneda i Castelldans, empenyorà el 1203 el feu de Verdú al monestir de Poblet per a sufragar les despeses de la quarta croada a Terra Santa, i el 1227 (en no poder alçar l’empenyorament) vengué el castell i la vila de Verdú amb els seus termes i pertinences al monestir.

Ja sota el domini de Poblet, es construí l’església romànica de Santa Maria sobre la primitiva capella del castell (dedicada a Sant Nicolau). La població anà creixent a bon ritme i obtingué saborosos privilegis mercès a la influència pobletana. Encerclada dins les muralles, gaudí d’un règim d’autogovern amb representació de tots els estaments socials que en ocasions s’enfrontà al batlle delegat de Poblet. Entre els privilegis que més profit donaren a la vila destaquem el de les fires de tota mena d’animals que Pere III concedí el 1378 i que havien d’esdevenir de les més importants del país. Un segle i mig abans el rei Jaume I havia posat sota la seva protecció (1222) la vila i els seus homes. El 1370 la vila tenia dret a les fires i al mercat setmanal. El 1388 el monestir de Poblet adquirí definitivament el mer i mixt imperi sobre la vila, que mantingué fins a l’abolició de les senyories.

En la guerra contra Joan I la vila i, sobretot, el castell sofriren durament la resistència que oposaren a les forces reials (1462); sota els murs de Verdú aquestes foren derrotades, però després del bombardeig de l’artilleria reial els defensors verdunins decidiren d’abandonar la vila abans de lliurar-se.

Al mateix segle XV la vila havia ultrapassat el primer cercle de muralles a causa de la prosperitat que li donaren les fires i al segle XVI calgué bastir un nou cercle que eixamplà la població vers migdia i que tornà a ultrapassar amb el creixement del segle XVIII. Les fires atreien gent de tota la meitat septentrional d’Espanya i del migdia de França. Els firaires anomenaven els carrers pels serveis que prestaven als visitants, i així el carrer de la Muralla era dit el Firal, el de l’Arquebisbe Terés el de la Cansalada, el de l’Aurora el dels Gitanos, el Major el de Cuiros i Pells, i fins els estables de les cases prenien el nom dels ramblers que les omplien. S'hi giraven milers de caps de bestiar de tota mena: s’iniciava amb el mular, cavallí i d’ases i someres el 15 d’abril i continuava el boví; arribaven entretant grans ramats de bestiar de llana que envaïen els termes veïns de Verdú. A les dotze de la nit del dia 26 d’abril brandava la Campana Grossa anunciant l’entrada de ramats al terme de Verdú i tots els camins de la vila restaven plens dels ramats per començar la fira el dia 27 (per això els camins rurals eren murats en tot el seu recorregut). Resta només el record d’aquestes grandioses fires en les arnelles i les estaques clavades a les façanes del carrer del Firal, i també als abeuradors a l’entrada de la vila.

Tornar a dalt