« Pàgina de resultats

Gran Enciclopèdia Catalana

escala

Escala de replans sobre volta catalana
© Fototeca.cat
[escala (es), stairs, scale, range, (en)]
fsubstantiu femeníconstrconstrucció i arquitarquitectura
Pla inclinat que serveix per a passar d’un nivell a un altre mitjançant la descomposició de la distància vertical en esglaons adaptats a la mida d’una passa.

Com que no és aconsellable que les escales tinguin més de 10 esglaons, si el desnivell que han de salvar és més gran hom les subdivideix en sèries d’esglaons seguits (anomenades rams o trams), entre les quals hi ha intercalat un replà. L’escala més freqüent a Catalunya és la construïda amb voltes a la catalana. Aquestes voltes són formades per tres gruixos de rajola i cadascun dels trams té forma de closca d’ou perquè, a més de la curvatura pròpia de la volta (amb les arrencades a nivells diferents), l’aresta corresponent a l’ull de l’escala és més alta que la corresponent a la paret que li fa costat. Generalment cada volta descansa per un extrem en una paret (que s’introdueix en una regata que prèviament hom hi ha fet), i per l’altre, en l’aresta de la volta immediata. D’altres vegades les corbes corresponents a dues voltes seguides s’uneixen formant una petxina en el racó, i aleshores hom pot dir que tots els trams formen una sola volta que s’ha desplegat en sentit vertical. Atès que les noves tècniques permeten unes altres solucions, la construcció d’aquestes escales és cada vegada menys emprada, i actualment són fetes sobretot amb lloses de formigó armat inclinades, sobre les quals hom disposa els esglaons. Hom també construeix escales de fusta, sobretot amb fins ornamentals, bé que abans eren molt més freqüents a causa de llur simplicitat, o també de ferro, quan cal que siguin incombustibles o bé perquè la forma que hom pot donar al ferro en facilita la construcció. La barana pot ésser muntada sobre l’esglaó o bé sobre l’entornpeu. Un cas especial d’escala és la de cargol, amb esglaons en forma de trapezi la base petita dels quals s’insereix en un pilar que forma el suport de l’escala. En aquestes escales el pilar central serveix alhora de passamà, on s’agafa el qui hi transita. Una variant de l’escala de cargol és l’escalahelicoide, en la qual el pilar central es converteix en un helicoide deixant un ull d’escala circular.
escala imperial de la Llotja barcelonina, obra de Soler i Faneca
© Fototeca.cat
Aquestes escales són de construcció més difícil, especialment quan el diàmetre de l’helicoide és gran, i per això no són gaire freqüents. Hi ha, a més, uns altres tipus d’escala, com les de gat i les de vaixell. Les de gat, fetes de ferro, van clavades a la paret i són totalment verticals; per a pujar-hi cal agafar-se amb les mans als travessers. Les de vaixell, també fixes, són molt dretes però van proveïdes de baranes per a agafar-s’hi.
Tornar a dalt

L'escala com a element d'estils arquitectònics diversos

L’ús de l’escala fou freqüent a l’arquitectura egípcia i en el món grec i romà, on la seva funcionalitat, llevat d’algun cas aïllat (altar de Pèrgam), era pràctica. El mateix caràcter utilitari tingué a l’edat mitjana, durant la qual l’escala de cargol fou molt usada en els campanars. En el Renaixement adquirí importància com a punt d’articulació espacial d’un edifici. A més de l’escala rectilínia, d’un sol eix (Biblioteca Laurenziana de Miquel Àngel; escala reial de Bernini, al Vaticà, etc), hom empra el tipus de rampes divergents que, després de girar 180°, es troben novament (Escala Daurada de Diego de Siloé, Burgos). En el manierisme i en el barroc, fou introduïda l’escala imperial, el ram central de la qual és seguit, després d’un replà, per dos altres en direcció inversa (El Escorial, Palau de Würzburg, Palau Reial de Madrid). En l’arquitectura actual, després del Modernisme, on era un pretext decoratiu dels interiors, l’escala torna a tenir una funcionalitat pràctica (escala de cargol de Gropius, a l’exposició de Colònia, escales d’elements prefabricats d’Alvar Aalto, etc).

Tornar a dalt

L'escala en l'arquitectura dels Països Catalans

Són molt propis del gòtic català els patis amb escala descoberta (Palau de la Generalitat de Barcelona, de Marc Safont). La barroca del Palau Dalmases de Barcelona, amb columnes salomòniques, és inserida en la paret del pati. Al s XVIII són notables la imperial de la Llotja neoclàssica barcelonina, obra de Soler i Faneca, i les de diversos palaus balears, com l’originalíssima de Can Marquès, a Palma, amb dos trams convergents en un de sol que puja pel damunt de l’àmbit del pati. A la segona meitat del s XIX, es generalitzà l’ús d’escales monumentals en les torres i les cases de la burgesia de la Restauració. El Modernisme alliberà la construcció d’escales de les formes convencionals (Parc Güell, d’Antoni Gaudí) (escalinata).

Tornar a dalt