Regió de l'extrem NE de França, que comprèn els departaments de l'Alt Rin i del Baix Rin. És la part occidental de la fossa renana formada pels moviments tectònics que han separat els Vosges de la Selva Negra i és emplenada per sediments acumulats durant l'Oligocè, que en alguns llocs arriben als 2 000 m de profunditat. És una plana allargada (de 20 a 30 km d'ample per 150 km de llarg) d'uns 200 m d'altitud mitjana, que des d'antic ha servit de pas entre el N i el s. d'Europa. Hi ha tres grans tipus de paisatge: les muntanyes vosgianes, la plana i els turons subvosgians. El vessant alsacià dels Vosges comprèn un massís de gres al N i un de cristal·lí al S, més elevat i tallat en valls profundes, que acaba en unes falles esglaonades. La plana, recorreguda pel Rin, és coberta de dipòsits eòlics que li permeten una pròspera agricultura; boscs de pins, roures i faigs blancs cobreixen els sòls al·luvials menys fèrtils, formats durant el Quaternari i que una lleugera erosió ha transformat en terrasses. Al s. el Rin ha format una regió de turons baixos: el Sundgau. Protegida de les influències oceàniques pels Vosges, el clima és continental. El paisatge agrícola és molt dividit, a causa del sistema de petites explotacions familiars (generalment de 5 o 6 ha). La policultura intensiva dels cereals (blat, moresc) és tradicional i d'alta qualitat i rendiment; l'ordi i el llúpol alimenten la indústria cervesera i el llúpol representa les 3/4 parts de la producció francesa; també s'hi fa tabac. Als turons subvosgians del S, la vinya produeix vins blancs secs molt anomenats, i arbres fruiters (cirerers, pomeres i pruneres). La indústria, de tradició antiga, ocupa dues cinquenes parts de la població activa. Les indústries petita i mitjana —tèxtil (cotó, filatura, llana, estampats), alimentària (cervesa, conserves), química (colorants)— augmentaren a Estrasburg, però en general retrocedeixen davant les construccions mecàniques i elèctriques. Prop de Mülhausen hi ha l'únic jaciment de potassa de França. Hi ha dues refineries (Reischtett i Herrlisheim), diverses centrals elèctriques als llacs de Vosges i al Canal d'Alsàcia i una central nuclear a Fessenheim. La densitat rural és gran, i l'hàbitat, concentrat. La xarxa urbana gira a l'entorn d'Estrasburg al N i de Mülhausen al S. És freqüent l'emigració a Alemanya. Però el que dóna unitat a Alsàcia és la població, que conserva vives les tradicions, la religió (catòlica o protestant) i parla un dialecte germànic, variant de l'alamànic i dit alsacià.
La gran majoria dels alsacians són de llengua materna germànica (parlars alamànics en general i altalemanys inferiors occidentals a l'extrem septentrional). La llengua de cultura d'aquests parlars és l'alemany literari, el qual, però, no és conegut activament més que per la generació que assolí l'ensenyament de l'època anterior al 1918. La resta de la població el coneix passivament a través de l'ús escrit. En l'ensenyament, l'alemany té un lloc oficialment reconegut en les classes terminals del cicle primari. Tot això, afegit a l'ensenyament i ús general del francès, fa que el 80% de la població sigui trilingüe (dialecte, alemany i francès).
Conquerit per Cèsar (58 aC), aquest país, poblat aleshores pels celtes mediomàtrics, fou inclòs dins els límits administratius de la província romana de Germània Superior. Quan es disgregà l'imperi, Alsàcia fou incorporada al regne d'Austràsia i esdevingué un dels nuclis principals del ducat d'Alamània (s. VI). Suprimit aquest, una part seva constituí el ducat d'Alsàcia. Els seus ducs regnaren fins el 731, quan Carles Martell el suprimí i nomenà dos comtes (dits landgravis a partir del 1186) que governaren sota la sobirania del rei, un a l'Alta Alsàcia (Sundgau) i l'altre a la Baixa Alsàcia (Nordgau). Dissolt l'Imperi Carolingi, Alsàcia fou una part constitutiva de Lotaríngia (843), i posteriorment de Germània (870). Malgrat l'esmicolament feudal, conegué des del s. XII una forta prosperitat econòmica i cultural. L'Alta Alsàcia fou regida des del 1186 pels Habsburg. La Baixa Alsàcia fou governada per diferents famílies fins el 1358, que fou venuda als bisbes d'Estrasburg. Fou un dels centres de l'humanisme, així com de la Reforma i la Contrareforma als s. XVI i XVII. L'any 1648, Lluís XIV annexionà els dominis alsacians de la casa d'Habsburg, i obtingué certs drets jurisdiccionals sobre les 10 ciutats imperials d'Alsàcia; el tractat de Nimega (1679) i el de Rijswijk confirmaren la sobirania francesa sobre la regió, completada per l'adqui sició d'Estrasburg el 1681. Contra la voluntat dels propis habitants, França es veié obligada a cedir Alsàcia, tret de Belfort, a l'imperi alemany novament constituït (1871) . Motiu de la rivalitat francoalemanya durant molts segles, Alsàcia, tot i participar activament a la vida política francesa, on els seus dos departaments de l'Alt Rin i el Baix Rin han estat un suport indispensable de les majories centristes i catòliques —i darrerament gaullistes— al parlament francès, s'esforça també a esdevenir símbol de la reconciliació europea amb el Consell d'Europa, que té la seu a Estrasburg des del 1948.