Folklorista, de formació autodidàctica. Des del 1915 fins a la seva mort desplegà una intensa activitat en l'estudi i la replega de material folklòric català. L'any 1940 fou nome nat conservador del Museu d'Indústries i Arts Populars del Poble Espanyol (Montjuïc) i responsable de la Secció de Gravats Populars, a l'Arxiu Històric Municipal de Barcelona. La UNESCO li encarregà de preparar el corpus bibliogràfic del folklore català, en especial sobre rondallística. De la seva abundant bibliografia cal destacar Les cent millors cançons populars (1949), Les diades populars catalanes (1932-49), Les cent millors rondalles populars (1953), Refranyer català comentat (1951) i les voluminoses obres Costumari Català (1950-56) i Folklore de Catalunya, en tres volums: Rondallística,Cançoner i Costums i creences.