Poeta, narrador i dramaturg.

Agustí Bartha - Fototeca.cat

Visqué en la seva infantesa a diverses barriades obreres de Barcelona i a Sabadell. Féu els primers estudis a l'Escola Montessori del Guinardó. El 1934 guanyà un concurs de contes socials i el 1936 esdevingué col·laborador regular a la revista Meridià; col·laborà també a la revista Amic. Publicà el llibre de contes L'oasi perdut (1937) i l'any següent el seu primer llibre de poesia, Cant corporal . El febrer de 1938 marxà al front republicà d'Aragó. Després de la derrota de la República, Bartra passà a França, on fou internat al camp de concentració d'Argelers (Rosselló) i Agde (Llenguadoc). A l'agost de 1939, l'autoritzaren a traslladar-se al castell de Roissy, on hi trobà, entre d'altres, els escriptors catalans Joan Oliver, Mercé Rodoreda i Pere Calders; allà conegué , que esdevindria la seva companya i de la qual ha tingut dos fills. Pel gener de 1940, els Bartra s'en anaren a la Repúbica Dominicana, on visqueren durant un any. Hi traduí al castellà uns poemes seus i en féu el llibre El árbol de fuego (1940). El 1941, es traslladaren a Cuba, on visqueren prop de sis mesos i començà a escriure la novel·la Xabola , que guanyà, el 1942, el premi Fastenrath a l'exili. Al mes d'agost, els Bartra s'embarquen cap a Mèxic, on retrobaren Pere Calders, i Bartra treballà am ell al Estudio Llama, dedicat al dibuix comercial. El 1942, Bartra publicà Oda a Catalunya, des dels tròpics , amb traduccions a l'anglès i al castellà, també publicà el mateix any L'estel sobre el mur , un recull de narracions. Mes endavant aparegueren Màrsias i Adila (1948) i Rèquiem (1948). Màrsias i Adila representa una de les epopeies catalanes modernes més importants: en resposta a la història individual i col·lectiva, basteix una actitud moral que assoleix dimensions universals i que, més tard, prossegueix en Quetzalcòatl , publicada únicament en versió castellana (1960). L'obra del gran mite mexicà, Quetzalcòatl, començada en català i després directament en castellà, li valgué un ampli reconeixement pels joves escriptors mexicans. En aquesta obra es reflecteix el que siggnificà Mèxic per l'escriptor: no hi ha ruptures de cap mena ni en el pla temàtic, ni en el tractament dels mites, ni en la seva concepció de l'home, ni tan sols en els aspectes formals, sinó la incorporació d'elements nous i específics que enriqueixen la seva obra global (Esperanza Martínez Palau, 1989). Fou un dels fundadors de la revista Lletres (1944-48), de la qual aparegueren deu números. El mateix 1948 li fou concedida una beca de la Fundació Guggenheim per anar als Estats Units, on la família Bartra s'instal·là successivament a Nova York, Newton (Nova Jersey) i Bayville (Long Island) fins al novembre de 1950, en que tornà a Mèxic. Durant l'estada als Estats Units, Bartra traduí poesia nord-americana al català, i publicà Odisseu (1953), Oda Atlàntica (1951) i Una antologia de la lírica nord-americana (1951). El 1954 publicà a Barcelona una antologia poètica (per primera vegada des de la guerra) i el 1955, hi edità la versió castellana d'Odisseu . El 1956 es publicà la versió francesa, a París, de Màrsias i Adila ; el 1957 s'estrenà a Mèxic la versió castellana de l'obra teatral Cora y la magrana , i el 1958 es publicà la traducció de Xabola , amb el títol de Cristo de 200.000 brazos , amb un notable èxit de crítica. Féu altres estades als Estats Units (1961 i 1963). Continuà publicant a Mèxic: Deméter (1961); Ecce homo (1964, apareguda en català el 1968) en la qual l'aventura personal és matèria elegíaca, i a través d'ella explica l'home que lluita contra allò que pot negar-lo, amb recursos formals poc freqüents en la literatura catalana; La Luz en el yunque (1965); El teatro de cristal (1966) i la novel·la La luna muere con agua (1968, versió catalana publicada el 1969). També es va publicar el singular llibre d'Anna Murià Crònica de la vida d'Agustí Bartra (1967). Rebé el premi Ciutat de Terrasa (1969) per l'obra Doso ; aquest fet accelerà la decisió de tornar a Catalunya. Ja instal·lat a Barcelona el 1970, desplegà una gran activitat amb l'edició de les seves obres anteriors i l'escriptura de nous llibres: Poemes de retorn (1971), Rapsòdia de Garí (1972), Els himnes (1973), premi Carles Riba 1972, Rapsòdia d'Arnau (1974), Rapsòdia d'Ahab (1976), L'home auroral (1977), El gos geomètric (1979), Sobre poesia (1981), Haikús d'Arinsal (1982), etc. En teatre destacà, entre altres, La noia del girasol (1982), premi Santiago Rusiñol, 1981. Durant aquest temps féu diversos viatges: a Anglaterra (1970), a Mèxic (1974, 1976, 1979), als Estats Units (1976-1980), i a Holanda (1978), on fou invitat com a poeta estel·lar en homenatge a la literatura catalana.