Les fonts directes del text bíblic són els manuscrits, que han arribat a través de papirs i pergamins. Les fonts indirectes són les antigues versions i les citacions patrístiques. Respecte als manuscrits de l'Antic Testament, cal distingir primerament els de l'Antic Testament hebreu. La compilació de variants de De Rossi registra més de 1 300 manuscrits, nombre que ha anat augmentant a causa de noves descobertes, principalment gràcies a les de la Guenizà del Caire. Els manuscrits més antics de l'Antic Testament hebreu no remunten més enllà del s IX dC. La comparació d'aquestes fonts directes té relativament poc valor per a la crítica textual i donen un text que coincideix substancialment amb el masorètic . D'aquí la importància que tenen els manuscrits de la mar Morta, descoberts el 1947, entre els quals figura un manuscrit complet d'Isaïes, probablement del s II aC. La transmissió de l'Antic Testament grec coincideix sovint amb la del Nou Testament grec. La ciència bíblica coneix més de 1 500 manuscrits de l'Antic Testament grec. Els principals són: Codex Vaticanus (s IV dC), Codex Sinaiticus (s IV), Codex Alexandrinus (s V), Codex Ephraemi rescriptus (segle V), etc. Els manuscrits del Nou Testament grec superen en antiguitat i en nombre les més famoses obres literàries de l'antiguitat clàssica. Hi ha uns 4 250 manuscrits del Nou Testament. Tots els manuscrits grecs citats abans per a l'Antic Testament contenen també tot el Nou Testament o una part. A ells cal afegir, principalment, el Codex Bezae Cantabrigensis (s VI) i el Codex Claromontanus (s VI). Són també importantíssims alguns papirs descoberts aquests últims anys. El més antic és el P 52, escrit a Egipte vers el 130 dC, que conté un fragment de l'evangeli de Joan. Més important per a la història del Nou Testament és el P 66, anomenat Bodmer II, de cap a l'any 175 dC. El total de còpies manuscrites del Nou Testament presenta un nombre impressionant de variants, unes tres-centes mil, bé que gairebé sempre es redueixen a detalls sense importància. Un papir que mereix un esment especial és el descobert pel professor Ramon Roca i Puig, de Barcelona. Es tracta del P 67, Papyrus Barcinonensis I (segle II dC). És el manuscrit més antic de l'evangeli de Mateu, del qual conté fragments: 3, 9.15; 5, 20-22.25-28.
Les versions antigues de la Bíblia són importants per al seu estudi. La més digna d'ésser tinguda en compte és la dita dels Setanta, començada el s III aC i acabada l'any 150 aC. Era emprada a les sinagogues com a Bíblia oficial del judaisme hel·lenístic. Els escriptors cristians del Nou Testament acostumen a citar l'Antic Testament segons aquesta versió. Després de la destrucció de Jerusalem, en aguditzar-se l'oposició entre judaisme i cristianisme, els jueus deixaren la versió dels Setanta; hi hagué tres versions gregues més, que, en part, la substituïren entre els jueus de la diàspora: Àquila (s II), molt utilitzada entre els jueus de l'Imperi Romà, Teodosi (s II), que és una mena de revisió de la dels Setanta, i Símmac (s II), versió molt més lliure que les anteriors (d'aquestes tres versions solament es conserven fragments). També hi ha versions en arameu. Totes aquestes versions començaren per l'explicació oral del text, i en ésser fixades les explicacions per escrit han rebut el nom de targum, o sigui, traducció; però, més que no pas traduccions, són paràfrasis. Els targums més importants són: Pentateuc d'Onkelos i Jonatan-ben-Uzziel sobre els profetes, ambdós de Babilònia i del s I dC. El Neofiti I, targum del Pentateuc, descobert pel professor de la Universitat de Barcelona A. Díez Macho, el 1956, és del s II dC. La versió siríaca més important és la Pešità (ss II-IV dC). Cal esmentar també el Diatessaron de Tacià (s II dC), que ofereix en llengua siríaca el text dels quatre evangelis. El copte posseeix una sèrie de versions basades en els Setanta, en els seus diferents dialectes bohàiric, faiúmic i sahídic, entre els ss IV i V dC. El llatí en donà moltes versions. Tota la resta de les versions prejeronimianes són denominades vetus latina. La defectuosa transmissió de text i la creixent diversitat de variants mogué el papa Damas I a encarregar a Jeroni una revisió del text del Nou Testament, primer, i de l'Antic Testament, després. El resultat fou la Vulgata (ss IV-V dC).
Quant a les edicions, cal esmentar primerament les poliglotes: la Bíblia Poliglota Complutense (1514-17), del cardenal Francisco Jiménez de Cisneros; la poliglota d'Anvers (1569-73), de Benito Arias Montano; la poliglota de París (1629-45), de Morin; la poliglota de Londres (1654-57), de Brian Walton; la tot just començada (1970) Biblia Polyglotta Matritensis. A partir del 1929 el text hebreu ha rebut quatre importants edicions crítiques de la coneguda Biblia Hebraica de Kittel. Les edicions crítiques dels Setanta són més nombroses: les de R. Holmes-J. Parsons (Oxford, 1798-1827), d'A.E. Brocke-N. MacLean-H. Thackeray (Cambridge, des del 1906), d'A. Rahlfs (Stuttgart, 1935) i la no acabada de J. Ziegler, que continua treballant-hi. Han d'ésser esmentades com a principals edicions crítiques del Nou Testament la de C. Tischendorf, Editio octva critica maior (Leipzig, 1869-72), la de H. von Soden (Berlín-Göttingen, 1902-1913), E. Nestle (Stuttgart, 1960, en la 24ena edició) i la d'A. Merk-Lyonnet (Roma, 1956, en la setena edició).
L'actual divisió de la Bíblia en capítols és deguda a S. Langton, que el 1214 la introduí a la Vulgata. La divisió dels capítols en versets fou obra de Sante Pagnini (1527) per a l'Antic Testament; per al Nou Testament hom segueix el sistema de R. Stefano (1551). Els jueus han acceptat aquestes divisions.