Historiador, poeta, novel·lista i dramaturg romàntic, germà d'Andreu.

Antoni de Bofarull i de Brocà - Fototeca.cat

Dirigí el periòdic satíric El Hongo (1841), féu crítica teatral en El Sol, i publicà articles sobre Catalunya i la Corona d'Aragó en Diario de Barcelona. Amb el pseudònim de Lo Coblejador de Montcada i amb llenguatge gairebé sempre arcaïtzant, publicà diverses poesies plenes d'erudició històrica. Escriví també alguns drames històrics, com Roger de Flor (1845). Decidit animador del moviment anomenat Renaixença, des del Diario de Barcelona demanà (1854) la restauració dels Jocs Florals, dels quals el 1859 fou un dels set primers mantenidors, així com el 1883 i el 1884, i president el 1865; hi obtingué nombrosos premis. El 1858 havia publicat Los trobadors nous, recull de poesies romàntiques d'autors de l'època. Amb la finalitat d'impulsar la narrativa catalana escriví L'orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant (1862), primera novel·la romàntica en català, i les narracions Costums que es perden i records que fugen. Reus 1826-1840 (1880), riques en observacions personals. Membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1852), n'ordenà i n'inventarià l'arxiu de la biblioteca, fou membre corresponent de l'Academia de la Historia de Madrid, i setze anys arxiver de l'Arxiu de la Corona d'Aragó (1852-68). Entre els seus treballs d'historiador destaquen la Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña (1876-78) —escrita com a reacció erudita contra la Historia de Cataluña (1863), romàntica, de Víctor Balaguer— i la Historia crítica de la guerra de la Independencia en Cataluña (1886-87), així com l'edició traduïda al castellà d'algunes cròniques: Historia del rey de Aragón don Jaime I el Conquistador (1848), Crónica del rey de Aragón, Pedro IV el Ceremonioso (1850) i la Crónica catalana de Ramón Muntaner (1860), a la qual acompanyava el text original. Cal destacar també la Gramática de la lengua catalana (1867), escrita en col·laboració amb Adolf Blanch i Cortada.