Comunitat autònoma de l'Estats espanyol, a la zna septentrional de la Meseta i de la regió històrica de Castella; comprèn les províncies d'Àvila, Burgos, Lleó, Palència, Salamanca, Segòvia, Sòria, Valladolid i Zamora; la capital és Valladolid.

La forma dominant del relleu és constituïda per planes molt extenses i elevades, sense gairebé accidents topogràfics i en els vorells de les quals apareixen sistemes orogràfics de desigual importància. Essencialment, Castella i Lleó ocupa els sediments miocènics que fossilitzen el sòcol, nucli fonamental de la península Ibèrica, al qual s'anaren adossant les restants unitats geològiques. Cap al N i cap al S el relleu es fa més abrupte, si bé continua formant part d'una mateixa unitat geològica. En efecte, la Meseta septentrional és constituïda pel primitiu sòcol paleozoic que al començament del Secundari havia ja estat totalment arrasat per un potent cicle erosiu. En produir-se les pressions del plegament alpí, el sòcol, perduda ja la seva plasticitat, es trencava per múltiples punts, entre ells pel centre (Sistema Central) i pel N i el NE (serralada Cantàbrica, monts de Lleó). En alguns llocs s'originaren depressions extenses i poc profundes, reblertes per sediments miocènics de caràcter continental: argiles, cobertes a vegades per bancs de calcàries al centre, argiles i arenisques a l'E i arenes rogenques al S, mentre que a l'W el sòcol aflora, mostrant les característiques dels peneplans. Així, les províncies castellanes són domini de sediments recents (argiles, sorres i calcàries), mentre que les lleoneses, a l'W, es caracteritzen per afloraments de pissarres, quarcites i granit. La xarxa hidrogràfica del Duero determina la formació d'un relleu d'erosió diferencial. El Duero i els seus afluents s'encaixen en travessar les calcàries pontianes, i més tard obren valls de fons pla amb parets escarpades. Els interfluvis resten intactes (páramos) amb horitzontalitat regular. Al N de Lleó destaca el vessant meridional de la serralada Cantàbrica, amb altituds que superen els 2 000 m (Peña Ubiña, Peña Vieja, Peña Prieta), mentre que al NW s'estenen els monts de Lleó, part integrant del massís Galaic, formats a base de pissarres, quarcites i calcàries silúriques i devonianes. El límit oriental de Castella-la Manxa és format per la Serralada Ibèrica, on sorgeixen fragments del Paleozoic elevats a gran altura (massís de la Demanda). Al N, el plegament alpí assoleix més importància, i es crea un relleu enèrgic amb una estructura en sentit W-E. El clima és una conseqüència directa de l'elevada altitud mitjana de la Meseta i de la presència de la sèrie de relleus que actuen de barrera davant els vents marítims. Hom pot parlar d'un clima mediterrani amb fort component de continentalitat. Els estius són càlids però no rigorosos, per bé que en raó de la continentalitat les oscil·lacions diürnes són molt acusades. La pluviositat és escassa, encara que superi els 1 500 mm anuals a les comarques més occidentals dels monts de Lleó o de la serralada Cantàbrica, mentre que és inferior als 400 mm al centre de la conca del Duero i encara menor al SE de la regió.