Abast, origen i derivacions de la denominació
Constitueix la part territorialment més extensa de l'anomenat Principat de Catalunya i inclou el nucli originari de tot el conjunt de terres de parla i cultura catalanes, els Països Catalans, dels quals és també el més extens.El primer nucli territorial al qual hom aplicà després el nom de Catalunya es constituí a la fi del s. X com a conjunt de comtats de l'imperi franc al voltant del de Barcelona (). A mitjan s. XI, el nucli format pels territoris dels comtes d'Urgell, Besalú, Cerdanya i Barcelona, anomenat pels països cristians veïns
regne de Barcelona, rebé per primer cop el nom de
Catalunya. La primera referència documental es troba en el jurament fet pels homes de Carcassona a Ramon Berenguer III de Barcelona (1107 o 1112), copiat al
Liber feudorum maior, en el qual figuren un
Geral de Cataluign i també un
Raimundi Catalan i dos
Arnal Catalan. Al és utilitzat el nom de
catalanenses enfront de
gots (referit als occitans) i Ramon Berenguer III és anomenat
catalanicus heros, rector catalanicus, dux catalanensis, i és esmentat el nom de
Catalania. Des de mitjan s. XII (el 1149
Cataloniae és equiparat en un document a Aragó i a Provença), l'ús, tant del gentilici com del corònim, es generalitzà al propi país i als regnes cristians pròxims. Els primers temps el nom de
Catalunya es vinculà al territori dominat pel comte de Barcelona, aproximadament el que seria anomenat , però al s. XIII el nom de
Catalunya ja fou emprat per a designar la totalitat del territori comprès entre el Cinca, la marca de Tortosa i l'estany de Salses, enfront del
regne d'Aragó (). Malgrat que després de la conquesta del regne de València l'absència d'ordenament jurídic afavorí l'extensió del nom al nou territori (hi ha referències d'aquest us en Ramon Muntaner i Vicent Ferrer), al llarg del s. XIV el pes de les estructures estatals originà la diversificació en la designació, especialment des que els juristes aplicaren als comtats centrats en el de Barcelona el nom de
Principat de Catalunya (esmentat en la convocatòria de les corts de Perpinyà del 1350). La persistència, però, del gentilici
català aplicat a tots aquells qui parlaven la llengua catalana féu que la denominació de
Catalunya en el sentit ampli persistís, especialment a l'estranger, fins ben entrat el s. XVI. La denominació restrictiva de
Principat de Catalunya (sovint simplement
Principat) es mantingué plenament fins al s. XIX; el moviment catalanista, però, utilitzà preferentment el nom de
Catalunya. En plantejar-se la reivindicació col·lectiva al conjunt de territoris de llengua catalana, hom intentà de tornar a estendre el nom de
Catalunya a aquest conjunt, però, per tal d'evitar l'ambigüitat, hom proposà el de
Catalunya gran. Els territoris annexats per França el 1659 que formaren la província francesa del Rosselló han estat designats sovint
Catalunya francesa i, en oposició, hom ha designat
Catalunya espanyola la resta del Principat i, més recentment, des de la Península, com a
Catalunya del Nord. De manera similar, les comarques catalanes administrativament aragoneses conegudes actualment com a
Franja de Ponent han rebut també el nom de
Catalunya aragonesa, i les Balears, el de
Catalunya insular, noms que no han fet fortuna. Els equívocs i les susceptibilitats feren que a partir de la dècada de 1960-70 es generalitzés la denominació de , emprada esporàdicament ja des del començament del s. XX, per a denotar el conjunt enfront de les particulars de
Principat, País Valencià i
Balears. Quant a l'origen del nom, que ha donat lloc a diverses hipòtesis a partir de la baixa edat mitjana, al començament del s. XV apareix ja la llegenda d', capità procedent de França (o bé cavaller senyor del castell de ), que hauria donat nom al país. La llegenda es difongué àmpliament ja al mateix s. XV fins a arribar a Víctor Balaguer (contradit per Antoni de Bofarull) i a ésser glossada per Verdaguer. Les teories científiques s'inicien amb la de Jeroni Pau (1491) i Francesc Calça el 1588, que relaciona directament el nom de
Catalunya i de
català amb els
Campi Catalaunici i els
catalauni, tribu cèltica que habitava al voltant de Châlons-sur-Marne (
Catalaunum), a Xampanya, teoria represa el 1944 per Giuliano Bonfante i que, malgrat les dificultats històriques, podria tenir algún suport documental. Paul Aebischer ha defensat la derivació a partir de
Montecatanus (forma llatina de
Montcada, muntanya i castell pròxims a Barcelona) a través de l'adjectiu
montecatananus o
montecatalanus, hipòtesi lingüísticament problemàtica. L'antiga teoria, recollida ja per Ocampo i Zurita i també per Andreu Bosc, que l'abundància de castells donà lloc al gentilici
castellani (que hauria passat a
castlans i després a
catalans) tampoc no té una explicació lingüística convincent. Una altra hipòtesi, anunciada per Schopf el 1919 i defensada per Joan Coromines, fa derivar el gentilici
catelani (forma que tingué antigament gran difusió) d'una metàtesi de
lacetani (
gr: λακετανοi,
laketanoí), tribu ibèrica que habitava al rerepaís de Barcelona; el nom hauria estat introduït, per transmissió erudita, per designar els catalans, i de
catelani hauria derivat
Catalònia (sota el model de
Bascònia). Joan Vernet identifica com a primer testimoni possible del nom de
Catalunya l'historiador i geògraf musulmà Al-'Udrī (1002 — ~1085), el qual en la seva obra
Tarsi al-akhbār esmenta la localitat de
Talunya o
Taluniya, localitzable vers Montsó, que, prefixada amb
ca- (contracció de
cala-, 'castell', freqüent en la toponímia àrab), podria haver donat
Catalunya.
