Regió de l'Àsia occidental situada a l'oest del riu Jordà. Part integrant de Palestina, el 1948 fou ocupada per Jordània, que en proclamà l'annexió el 1950. Després de la guerra dels sis dies (1967), fou ocupada per Israel, que li donà l'estatus de territori administrat, integrat per les províncies de Judea i Samaria. Per tal de tenir unes fronteres segures, l'estat d'Israel construí en aquest territori nombrosos assentaments (60 000 colons israelians el 1985). L'ocupació israeliana s'encarà amb una notable oposició de palestins, que culminà amb la intifada (1987). Arran de la signatura dels acords de pau entre Israel i l'OAP (1993), que preveien l'establiment d'un autogovern palestí als territoris ocupats (més limitat a Cisjordània que no pas a Gaza i a Jericó), la revolta palestina fou, en principi, abandonada i Israel aturà els assentaments a Cisjordània. No obstant això, la negativa dels colons jueus i dels grups radicals palestins a acceptar l'acord en dificultà l'aplicació. Arran de la segona intifada hi esdevingueren habituals les represàlies israelianes després dels atemptats de terroristes palestins a Israel i contra els colons dels assentaments. Entre el març i el maig del 2003, l’exèrcit Israelià assetjà el quarter general de l’ANP a Ramal·lah, per considerar Yasser Arafat un instigador dels atemptats suïcides. Per tal d’evitar-ne la infiltració a Israel des de Cisjordània, al juny del 2002 el govern israelià començà la construcció d’un mur de 640 km al llarg de la frontera. Obviant la qüestió de la seguretat, el mur fou criticat pels palestins, que hi veien un intent de marginació del territori i d’ofegar-lo econòmicament, crítiques que també assumí part de l’opinió pública internacional, entre les quals l’ONU, que instà sense èxit el govern israelià a aturar-ne la construcció. D’altra banda, el 2004 el Tribunal Suprem d’Israel obligà a modificar-ne el traçat en alguns punts perquè encerclava alguns assentaments a l’interior de Cisjordània. L’aprovació de la retirada unilateral de Gaza (octubre del 2004), que comportava la demolició dels assentaments fent-ne un territori sota control íntegre palestí, suscità l’interrogant sobre les intencions del govern israelià a Cisjordània, atès que, en principi, només acceptà de demolir una vintena dels prop de 120 assentaments on vivia una població d’uns 240 000 colons, als quals cal afegir uns 160 000 a Jerusalem Est. Malgrat la pressió en contra dels EUA, que exigien la congelació de la construcció de nous assentaments, el 2005 el primer ministre israelià Ariel Sharon anuncià l’edificació de nous habitatges a Jerusalem Est, cosa que desencadenà les protestes de l’Autoritat Nacional Palestina, que considerava la ciutat la seva capital.