Estat de l'Europa septentrional que ocupa el territori comprès entre els golfs de Finlàndia i Riga; a l'est limita amb Rússia, al sud amb Letònia i a l'oest i al nord amb la mar Bàltica; la capital és Tallinn.

A Estònia pertanyen nombroses illes, les més importants de les quals són la Saaremaa i la Hiiumaa, de l'arxipèlag Moonsund. La part septentrional és una plana amb una gran quantitat d'aiguamolls que es projecta bruscament cap al golf de Finlàndia; la costa és molt retallada. Més cap al sud el terreny s'aixeca i els sòls són més fèrtils. Les formes de relleu són formades per l'acumulació d'al·luvions o l'arrasament de la terra. Els paisatges geomorfològics principals són carenes de morenes amb còdols erràtics, peneplans, depressions pantanoses i milers de llacs grans i petits. La latitud mitjana, el predomini de la massa d'aire polar i la influència de l'Àrtic determinen el clima. El rigor de l'hivern hi és atenuat pels vents humits de la Bàltica; l'estiu és moderadament temperat. El canvi de ciclons i anticiclons hi fa molt poc estable el temps. Els sòls són rics en calç, però també hi ha sòls en aiguamoll i sòls de podzol. Estònia és situada a la zona de bosc, on les coníferes es relacionen amb els boscs mixts. Els llacs més grans són el Peipus (estonià, Peipsi) i el Vōrts, que tenen sortida al golf de Finlàndia pel Narva, un dels principals rius junt amb el Pärnu, l'Ēmajon i el Pōltsamaa. Els llindars i els ràpids dificulten la navegació pels rius curts i cabalosos, però n'augmenten la importància energètica.