Estudis. Formació filològica i primers treballs lingüístics

Estudià la carrera d'enginyer industrial, i ocupà una càtedra de química a l'escola d'enginyers de Bilbao, on residí durant deu anys (1902-11). Amb tot, de molt jovenet encara, s'afermà en ell la decisió de dedicar-se a l'estudi del català i a la difusió de la correcció de la llengua. Això explica les seves obres primerenques: Ensayo de gramática del catalán moderno (1891) i Contribució a la gramàtica de la llengua catalana (1898), que redactà amb un criteri molt independent respecte a les gramàtiques existents.

Pompeu Fabra i Poch - Fototeca.cat

Formà part de , on promogué (1890-91) una campanya memorable per a la reforma ortogràfica, amb i , que publicaren el seu Sil·labari català (1904) i un Tractat d'ortografia catalana (1904), i tingué una participació destacada en el (1906). Autodidacte, els anys que passà a Bilbao pogué dedicar-se intensament a l'estudi de les obres dels grans romanistes del moment, que arribà a conèixer a la perfecció: en fou fruit la Gramática de la lengua catalana (1912), la més sòlida des d'un punt de vista lingüístic.

Fabra a l’Institut d’Estudis Catalans. La normalització del català

Cridat per , es traslladà a Barcelona, on fou nomenat professor a la càtedra de català creada per la diputació de Barcelona i membre de la novella secció filològica (1911) de l', de la qual més tard fou president (com ho fou també de l'Institut intermitentment de 1921 a 1931); tingué a càrrec seu, encara, la direcció de les oficines lexicogràfiques del mateix Institut.

Primera etapa: la reforma ortogràfica

Aquest promulgà les (1913), que, bé que sense el seu nom, eren principalment obra d'ell i contenien la part essencial de l'ortografia defensada pel grup de L'Avenç (dins l'editorial del qual publicà les seves traduccions de La intrusa, de , i d'Espectres, d') i que serviren per a la formació d'un Diccionari ortogràfic redactat sota la seva direcció (1917).

Segona etapa: la gramàtica Catalana

L’any 1918 Fabra publicà, per encàrrec de l'Institut, que l'adoptà com a oficial, la Gramàtica catalana, de la qual han estat fetes set edicions. Contenia les parts obligades, sobretot de morfologia, que eren sovint objecte de controvèrsia i que Fabra resolgué amb esperit obert. Establertes l'ortografia i la gramàtica, es preocupà de l'escola: calia divulgar, a diversos nivells, la doctrina gramatical sancionada. Ell mateix redactà el conegut Curs mitjà de gramàtica catalana, publicat per l' (1918), amb cinc edicions, que l'any 1968 fou reeditada i ampliada per sota el títol d'Introducció a la gramàtica catalana. Mentrestant, s'anaven assolint resultats òptims de la seva obra, que eren, ultra l'establiment de les regles gramaticals, la depuració de la llengua, la determinació d'un estil científic i la disponibilitat indefinida: una multiplicitat d'estils dins una sola llengua, ordenada amb lògica. Ho anà obtenint mitjançant articles, conferències, discursos (en part recollits dins El català literari, 1932), la seva relació personal amb els escriptors o bé les Converses filològiques, que apareixien al diari , aplegades després en la (1954-56) i en les quals palesava tant la seva capacitat de diàleg com el caràcter en progrés que tenia l'ordenació de la llengua catalana. En general, partia del català actual, bé que no deixava de tenir en compte la llengua antiga, els escriptors moderns ni les solucions de les altres llengües romàniques.

Tercera etapa: el Diccionari general de la llengua catalana

Concebut com el canemàs del futur diccionari de l'Institut, al , publicat el 1932, hi era recollit, amb tot, el vocabulari indispensable per a l'home del seu temps. Per dur a terme tota aquesta obra, Fabra renuncià a altres comeses (per exemple: de lingüística) per a les quals posseïa una preparació excel·lent; en són mostra alguns estudis, com el de les es tòniques del català (1906) o el dels mots àtons en barceloní (1913), dins una línia d'investigació que hagué d'abandonar davant la importància i la urgència de l'endegament i la depuració de la llengua.

Activitat docent i projecció pública

Els resultats de la seva obra transcendiren aviat: en el decurs del decenni 1920-30 gaudia ja d'un alt i just prestigi científic, sempre creixent, que el dugué a ésser nomenat catedràtic de la directament (1932), sense passar pel camí, fins aleshores obligat, de les oposicions a càtedra. Poc temps després, en esdevenir autònoma la Universitat, en fou president del patronat universitari (1933), i, per raó del seu càrrec, sofrí empresonament (1934). Ensems, esdevingué un home molt popular al país i, entre el 1931 i el 1936, fou objecte de molts i reiterats homenatges.

Exili i obra pòstuma

El 1939 s'exilià, i residí a París, Montpeller i Prada (Conflent). Malgrat tot, continuà treballant, sobretot en una nova Gramàtica catalana, que veié la llum, ja pòstuma, el 1956, en edició a cura de . La universitat de Tolosa (Llenguadoc) el nomenà doctor honoris causa, i la , president honorari. Presidí, també, els jocs florals de Montpeller (1946). Hom publicà a l'Argentina la Miscel·lània Fabra (1943), preparada durant la guerra civil a Barcelona i que no pogué arribar a imprimir-s'hi. Amb motiu del centenari de la seva naixença, els Estudis Romànics li dedicaren dos volums, en forma de miscel·lània d'estudis (1968), i arreu foren organitzats actes adients a l'anomenat any Fabra (1968): conferències, discursos, sessions acadèmiques, números de revistes, etc, que contribuïren a enaltir l'obra d'aquell qui per tots ha estat considerat com l'ordenador de la llengua catalana moderna. El 2008 la , el i l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) n'iniciaren la publicació de l'obra completa..