Municipi del Matarranya, estès a banda i banda dels cursos baixos del Matarranya i del riu d'Algars, que travessen el terme de sud a nord poc abans de llur confluència a Nonasp.
Pertany administrativament a Aragó i al bisbat de Saragossa, però correspon a la zona de parla del català occidental. Gairebé la meitat del territori és ocupat per boscs de pins, garrigues i matolls. L'agricultura comprèn una zona de regadiu, al fons de les valls del Matarranya (séquies de la Noguera, de Mesulls i de Rovinat) i del riu d'Algars (séquies de les Planes i de les Hortes), amb 360 ha d'oliveres, 105 de cereals, 92 d'hortalisses i 52 de vinya, i una zona de secà, en la qual predominen també les oliveres (1 300 ha), seguides pels cereals (619 ha), els ametllers (609 ha) i la vinya (105 ha). La ramaderia (bestiar oví, porcí i cabrum) hi té importància, i hi ha avicultura i apicultura.
Hom explota jaciments de guix. La indústria adobera hi ha tingut un cert desenvolupament (adoberies i confecció de pilotes de futbol); hi té tradició la manufactura domèstica de teixits (llana i lli). La
vila (
favarols; 242 m alt), que agrupa tota la població del municipi, és al peu d'un relleu tabular terciari coronat per l'ermita de Santa Bàrbara i les ruïnes de l'antic
castell de Favara. La població fou colonitzada pels templers, passà a l'orde de Calatrava, que hi establí la
comanda de Favara, i, el 1428, al rei Joan de Navarra, que la cedí (1429) a Francesc d'Arinyó.
 |
|  | | Vista de conjunt de la vila de Favara de Matarranya - Fototeca.cat |
|
|
L'església parroquial (Sant Joan) és un edifici gòtic del s XVII, fortificat. Dins el terme hi ha el barri de l'
Estació de Favara, el despoblat de
Vallbona i el sepulcre de
Favara.
