Compositor alemany.

Christoph Willibald Gluck - Fototeca.cat

Fou cantor de l'església; serví el príncep Lobkowitz a Viena, i el 1737 el príncep Melzi el dugué a Milà, on estudià amb Sammartini. Atret per l'òpera, assolí renom amb Artaserse (1741), Demofoonte (1742) i Ipermestra (1744). Invitat a anar a Londres, hi donà concerts i estrenà La caduta dei giganti (1746). Visità Dresden, Praga, Hamburg i Copenhaguen. El 1750 s'establí a Viena i es casà amb Marianne Pergin. Introduït a la cort de Maria Teresa d'Àustria, fou kapellmeister del teatre imperial. Hi estrenà òperes còmiques d'estil francès, com L'ivrogne corrigé (1760), Le cadi dupé (1761), el ballet Don Juan (1761) i l'òpera seriosa Telemacco (1765). Animat pel poeta i llibretista Raniero di Calzabigi a reformar l'òpera, evitant els excessos vocals que dificultaven la comprensió del text i adequant-la alhora a les teories del neoclassicisme incipient, el 1762 estrenà a Viena , el 1767 Alceste i el 1770 Paride ed Elena, també amb text de Calzabigi. La fredor de l'acolliment l'induí a anar a París, on assolí d'estrenar Iphigénie en Aulide (1774) i una nova versió de l'Orfeo (Orphée). L'èxit no fou general i els seus adversaris defensaren la música italiana, representada per Niccolò Piccinni. Les lluites de gluckistes i piccinistes donaren lloc a extenses polèmiques en les quals ambdós compositors, però, refusaren d'atacar-se. El 1776 presentà Alceste a París i Armida a Viena, i el 1779 estrenà a París Iphigénie en Tauride. El poc èxit d'Eccho et Narcisse (1779) el féu decidir a retirar-se a Viena com a kapellmeister de Josep II. Influí Cherubini i Spontini i els autors de la grand opéra francesa.