Estat de l'Europa mediterrània format per dues unitats naturals ben definides: d'una banda, el sector peninsular (on hi ha dos estats independents: San Marino i el Vaticà), juntament amb les illes de Sardenya i Sicília, i de l'altra, el sector continental limitat per la cadena dels Alps, que de NW a NE li fan de frontera amb França, Suïssa, Àustria, Eslovènia i Croàcia; la capital és Roma.

El sector septentrional, o Itàlia continental, és format pels Alps i la plana del riu Po. Aquesta última s'estén, amb una amplada d'uns 200 km i una llargària d'uns 350, des dels Alps fins a l'Adriàtica i constitueix una depressió d'origen tectònic que ha estat progressivament reblerta per materials diversos provinents de la gran serralada alpina: morènics al sector més alt i al·luvials al sector més baix de la plana; aquests últims han provocat la sobreelevació dels llits fluvials, cosa que explica les freqüents inundacions en aquesta part de la plana. Els Alps, que dominen l'oest i el nord de la plana, completen el sector continental d'Itàlia, i més que una barrera són el pas d'unió d'Itàlia amb Europa i tenen un paper d'una gran importància en l'economia italiana. Els Alps occidentals italians són els menys desenvolupats, perquè manquen d'una zona prealpina, i, així, els massissos s'aixequen directament sobre la plana, tallats pels rius afluents de la capçalera del Po, i formen unes valls estretes i profundes. L'única vall important, on s'ha originat una vida autònoma, és la Vall d'Aosta. Els Alps centrals guanyen en amplada, i és on també hi ha els cims més enlairats, treballats per l'erosió glacial (Montblanc, Monte Rosa, Bernina, Gran Paradiso). A la zona de contacte entre la muntanya i la plana és on es concentra la vida econòmica. A l'est de la Valtellina, els Alps orientals, sector més ample i més massís, són vorejats pels Prealps calcaris, que ofereixen una morfologia característica: són les Dolomites, que presenten potents massissos amb cims escarpats i que cauen brutalment sobre la plana. Al peu dels Alps hi ha el sector dels grans llacs, retinguts per les acumulacions morèniques; els uns, encaixats en la zona prealpina, com els de Como, Iseo i Orta, i els altres en la zona de contacte entre la muntanya i la plana, com el Major i el Garda. És la regió més activa i urbanitzada dels Alps italians. La península d'Itàlia és dominada, de la Ligúria a Calàbria, per la serralada dels Apenins, de la qual és la dorsal; l'illa de Sicília n'és una prolongació. Els Apenins Lígurs formen el sector nord de la serralada, i, bé que poc alts —rarament els cims assoleixen els 2 000 m—, presenten formes abruptes i separen la Itàlia continental de la costa de la mar Lígur. Els Apenins Centrals o Toscans són els més elevats, i són dominats per la gran massa calcària dels Abruços, amb el Gran Sasso (2 914 m). Els Apenins Meridionals, formats per una sèrie de massissos cristal·lins, calcaris i volcànics, són els més heterogenis, i la seva altitud no supera els 2 500 m (Vesuvi, Sila, Aspromonte). Els vessants oriental i occidental de la serralada apenínica presenten un paisatge diferent, oposat i variat. El vessant adriàtic ofereix al nord els glacis de les Marques, modelat per suaus turons, i al sud la plataforma calcària de la Pulla; el vessant tirrènic és format per l'alternança de conques i turons originats per la fragmentació de la serralada i la presència del vulcanisme recent. Les planes litorals són en ambdós vessants d'un desenvolupament escàs. Les illes de Sardenya i de Sicília repeteixen, de fet, els trets de la península, i així tant els massissos sicilians com els sards deixen poc lloc a les planes.