El creixement de la població italiana fou molt ràpid fins a la segona meitat dels anys vuitanta, car es duplicà amb escreix des de la unificació del país.

Romans a la Plaça d'Espanya, de Roma - Corel Professional Photos

L'any 1951, amb 47 515 537 h, ja s'havia duplicat. Entre el 1951 i el 1984 el creixement fou d'uns 10 milions d'habitants, ràpida expansió a causa del manteniment d'una taxa de natalitat relativament alta (18,8‰ el 1961, però 10,5‰ el 1984), juntament amb una mortalitat petita (9,4‰ i 9,4‰, respectivament). Durant aquests anys fou també notori el contrast entre els índexs de natalitat del nord, que difícilment superaven l'11‰, i els del sud, que se situaven prop del 20‰. D'altra banda, l'emigració a l'exterior, que s'allargà fins els anys setanta (hom estima que des del 1861, i durant gairebé un segle, el nombre d'italians emigrats, fins a la Segona Guerra Mundial als EUA i després a França, Suïssa, l'Alemanya Federal i la Gran Bretanya, fou d'uns 29 milions), restà a la població importants contingents i introduí modificacions en la piràmide d'edats, en afectar especialment els grups d'edats joves i fèrtils. En aquest context, fou també característic a l'interior el flux migratori continuat de les regions meridionals vers el nord, el qual assolí la màxima intensitat entre els anys cinquanta i els setanta. Aquest model demogràfic començà a modificar-se a la segona meitat dels anys vuitanta, per adoptar, en molts aspectes, uns trets oposats: la natalitat disminuí progressivament i se situà entorn del 9‰, amb la particularitat que aquests índexs han tendit a estendre's al sud del país i han esdevingut, per tant, típics de totes les regions, amb poques diferències: així, el 1997, el Tirol del Sud tenia una natalitat del 10,9‰, la Llombardia del 9,1‰ i el Piemont del 7,7‰, mentre que a la Campània era del 12,2‰ (el més alt d'Itàlia), a Sicília de l'11‰ i a Sardenya del 8,3‰. La mortalitat, per contra, ha restat invariable, i àdhuc ha augmentat lleugerament (9,8‰) a conseqüència de l'envelliment de la població, tot i que l'esperança de vida és una de les més altes del món (75 anys per als homes i 80 per a les dones el 1996). El canvi de comportament demogràfic ha tingut una clara incidència en el creixement vegetatiu de la població, que en un primer moment s'ha estancat (0,2‰ el 1991) i posteriorment s'ha invertit lleugerament (-0,6‰ el 1997). Per últim, el flux migratori (especialment a l'estranger, però també l'intern) pràcticament s'ha aturat. D'altra banda, la immigració procedent dels països africans, asiàtics i de l'Europa oriental és força reduïda si hom la compara amb la de la majoria dels altres estats grans de la UE. Cal destacar, no obstant això, la massiva immigració d'albanesos que es produí els primers anys noranta. El poblament és bastant homogeni, a excepció dels territoris muntanyosos. Així, per exemple, la regió del Piemont, que inclou el centre industrial de Torí, té una densitat de 169 h/km² (1998), inferior a la mitjana estatal (191 h/km²), mentre que la de Sicília assoleix els 198 h/km² i la Campània els 426 h/km². Fora de les regions muntanyoses, com la Vall d'Aosta, el Tirol del Sud, l'Úmbria, Molise, Basilicata i Sardenya, la resta de regions superen la densitat de 100 h/km². Una altra característica particular és la importància del medi urbà (que el 1997 comprenia el 67% de la població), caracteritzat no pas per l'existència de grans aglomeracions o àrees urbanes dependents d'un centre (a excepció de Roma, Milà o Nàpols, les úniques ciutats que el 1996 superaven el milió d'habitants) ni per la centralització a l'estil de Londres o París, sinó per l'existència d'una xarxa independent de ciutats mitjanes amb vitalitat pròpia: hi ha una quarantena de ciutats de més de 100 000 h, en les quals viu el 24% de la població (uns 14 milions); uns 18 milions (31%) viuen en ciutats entre 20 000 i 100 000 h, i uns 6 milions (10%) en ciutats entre 10 000 i 20 000 h. El medi rural italià presenta dos patrons diferents amb relació a la grandària i a la dispersió de les poblacions. Al N i centre, on domina la petita propietat de la terra, les poblacions són de reduïdes dimensions i disperses: aquest és el cas del Piemont, la Toscana i els Abruços. En canvi, al S, on predomina el latifundi, les poblacions són més grans i els petits pobles només es localitzen a les àrees muntanyoses.