Territori situat dins l'estat de Sèrbia.
La capital és
Priština. Situada entre Montenegro, Macedònia i Albània, forma part dels Alps Dinàrics i comprèn les valls de Kosovo i de Metohija. La població, majoritàriament albanesa (més del 70%), viu bàsicament de l'agricultura (cereals i vinya), la mineria (cromita, plom i zinc) i d'una escassa indústria. Conquerit pels otomans, que hi guanyaren les batalles de Kosovo Polje (1389) i Kosovo (1448), la primera contra els serbis i la segona contra una coalició cristiana encapçalada per Hongria, després de la primera guerra balcànica (1912) passà a Sèrbia i, el 1918, al regne dels serbis, croats i eslovens (des del 1929 Iugoslàvia). Regió autònoma dins la desapareguda República Socialista Federada de Sèrbia, el 1981 hi començà un ampli moviment secessionista respecte a Sèrbia, arran del qual tingué lloc un important èxode de serbis i montenegrins. Arran de l'assassinat de quatre soldats federals (setembre del 1987), esclataren nous disturbis, seguits de repressions, fets que decidiren les autoritats polítiques federals a separar del càrrec Fadilj Hodza, cap polític de Kosovo. Mentrestant, els aldarulls polítics del 1988 donaren lloc a una nova onada de refuguats serbis i montenegrins cap a Sèrbia. Una manifestació de 100 000 persones a Priština, en què reclamaven la reposició en els càrrecs dels dirigents albanesos destituïts per haver desobeït les consignes del partit, fou seguida per una manifestació a Belgrad d'un milió de serbis que es queixaven de la discriminació de què eren víctimes els serbis de Kosovo. El 1990 el govern serbi hi suprimí l'autonomia. Els escassos resultats de les gestions d'Ibrahim Rugova, líder de la Lliga Democràtica de Kosovo, per a trobar una sortida pacífica al conflicte i la creixent agressivitat mostrada pel president iugoslau Slobodan Milosević envers els drets nacionals, històricament reconeguts pel mariscal Tito, augmentaren la influència de l'Exèrcit d'Alliberament de Kosovo (UÇK) entre els albanokosovars. La reivindicació d'un estat independent es reforçà entre una població que veia com la seva llengua i la seva cultura eren progressivament separades de l'educació oficial, i les seves institucions i la seva representativitat eren anul·lades. A la tardor del 1997 començaren les primeres revoltes d'estudiants i al principi del 1998 la milícia de la UÇK començà a reclutar gent, i a mitjan 1998 ja tenia prou força per a significar un greu perill per a Belgrad, que inicià un atac fulminant contra Drenica, bastió de la UÇK. El ressò mundial de les atrocitats comeses per la policia sèrbia a Drenica impulsà la comunitat internacional a intervenir-hi exigint contactes entre Milošević i Rugova (maig del 1998). No obstant això, ni la UÇK admetia el criteri de Rugova, al qual s'havia negat la representativitat, ni Belgrad tenia voluntat de negociació efectiva mentre no es fes desaparèixer la UÇK. Així, les tropes i la policia sèrbia continuaren avançant, fent fora la UÇK d'allà on s'havia fet forta i provocant a la vegada l'èxode de centenars de milers d'albanokosovars que fugien de la neteja ètnica decretada per les autoritats sèrbies. Els intents d'intercedir per part de la comunitat internacional, tant de la Unió Europea com de l'OTAN, fracassaren davant l'escassa voluntat negociadora d'ambdues parts. En aquest context, el 23 de març de 1999, Javier Solana, secretari general de l'OTAN, ordenà bombardejar Iugoslàvia. Els bombardeigs, que duraren onze setmanes, no aconseguiren intimidar en cap moment Milošević, que, per contra, intensificà l'operació de neteja ètnica. Centenars de milers de desplaçats i uns 10 000 morts foren el balanç de l'operació de resposta als bombardeigs, que no conclogué fins que el 4 de juny Milošević acceptà les condicions del Grup dels Vuit. Arran d'això, Kosovo fou ocupat per cascs blaus de la KFOR, la missió de l'ONU a la zona, i s'inicià així un altre gran èxode: el dels serbis que fugien de les represàlies dels albanesos. Els anys 1999, 2000 i 2001 foren de constants enfrontaments entre una comunitat i l'altra, cosa que feia preveure que el conflicte no es pacificaria ràpidament i que l'administració de l'ONU sobre la zona podria continuar encara molt de temps. D'altra banda, l'any 2001 el conflicte ètnic s'estengué al sud de Sèrbia i a Macedònia, i un contingent significatiu de les armes i dels combatents albanokosovars s'incorporaren a la guerrilla albanesa de Macedònia, l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (que mantenia, en albanès, les sigles UÇK, les mateixes que la guerrilla kosovar). Al novembre del 2001, la Lliga Democràtica de Kosovo guanyà en les eleccions i el seu líder, Ibrahim Rugova, fou investit president al març de l’any següent, després de llargues negociacions amb l’antiga milícia de Hashim Thaçi, ara convertida en Partit Democràtic de Kosovo. Bajram Rexhepi fou designat primer ministre. Tot i que a l’octubre tingueren lloc contactes entre representants albanesos i serbis, el 2004 hi tornà a haver greus enfrontaments entre ambdues comunitats. En les eleccions del desembre, Rugova fou confirmat en el càrrec, tot i que aquest cop els serbis (molts dels quals havien fugit per evitar les represàlies albaneses) boicotejaren la consulta. El nou primer ministre, Ramush Haradinaj (del Partit Democràtic), dimití al març del 2005, acusat de crims de guerra pel Tribunal Penal Internacional, i fou substituït per Bajram Kosumi. Al juny del 2005 es reprengueren les converses entre serbis albanesos i la UNMIK (missió de les Nacions Unides a Kosovo) per intentar superar el bloqueig sobre l’estatut final del territori. Al novembre, la reafirmació kosovar en la independència donà lloc a noves tensions. Al gener del 2006 morí Rugova, que fou substituït en el càrrec per Fatmir Sejdur. El mes següent s'iniciaren converses directes entre representants de les comunitats sèrbia i albanesa sobre l'estatut definitiu del territori. A les posicions absolutament antagòniques d'ambdues parts, s'hi afegiren les reticències de la comunitat internacional envers la independència incondicional (que, a la llarga, molt probablement significaria també l’annexió a Albània). Molt especialment, avalant la posició dels serbokosovars i de Sèrbia (que a l'octubre del 2006 aprovà una reforma constitucional que declarava Kosovo part inalienable del seu territori), l'oposició rotunda de Rússia a la secessió tingué una influència decisiva en el bloqueig, com es posà de manifest en les negociacions iniciades al febrer del 2006 a instàncies de les Nacions Unides, després de les quals, al juliol del 2007, la proposta d'una independència tutelada per forces de l'ONU hagué de ser retirada malgrat rebre el suport de la UE i els EUA. A banda del conflicte polític, la situació de Kosovo ha continuat crítica també a causa de l’economia, amb una taxa d'atur propera al 50%. Al llarg del 2006 les tensions internes en el partit governant desembocaren en la dimissió del primer ministre Kosumi al març, la seva substitució per Agim Çeku i, finalment, en la derrota de la Lliga Democràtica de Kosovo pel Partit Democràtic en les eleccions del novembre del 2007. El líder d'aquest partit, Hashim Thaçi, esdevingué primer ministre i, sota el seu mandat el 17 de febrer de 2008 el parlament aprovà per unanimitat una declaració per la qual Kosovo passava a ser un estat independent. La declaració fou rebutjada per Sèrbia i per Rússia, que no reconegueren el nou estat, mentre que els EUA s'hi mostraren en principi favorables, així com els tres estats més grans de la UE (Alemanya, França i la Gran Bretanya), mentre que altres estats de l'organització, entre els quals Espanya, Xipre, Grècia i Romania hi expressaren fortes reticències. Per la seva banda, el reconeixement a les Nacions Unides havia de superar la posició contrària de Rússia (membre permanent del Consell de Seguretat). Al març, la comunitat sèrbia protagonitzà greus enfrontaments contra les forces de l'OTAN i de l'ONU en el curs d'una manifestació contra la independència a Mitrovica. Tot i l'augment de la tensió i que la postura de Rússia i de Sèrbia no varià, el 15 de juny entrà en vigor una constitució (aprovada prèviament pel parlament kosovar) amb poders d'estat, tot i que les forces de l'ordre i la justícia continuaren sota administració internacional. Com a resposta, poques hores després la comunitat sèrbia anuncià la creació d'un parlament paral·lel a Mitrovica. Al juliol, el Fons Monetari Internacional fou el primer organisme internacional en reconèixer Kosovo com a entitat independent de Sèrbia, i acceptà el seu ingrés com a membre de ple dret al juny del 2009.
