Nom amb què és coneguda la rendició de Barcelona, esdevinguda l'11 de setembre de 1714, després del setge de catorze mesos de durada a què fou sotmesa per l'exèrcit de Felip V de Castella, a la fi de la .

Commemoració de l'Onze de Setembre de 1936 al Fossar de les Moreres. Al centre, sobre la tarima, Lluís Companys (esquerra) i Joan Casanovas (dreta) - Fototeca.cat

El setge fou iniciat a les ordres del duc de Pòpuli, substituït per James FitzJames, duc de Berwick, pel juliol del 1714. Aquest començà una sèrie d'atacs als baluards de la ciutat que minaren lentament la solidesa de les seves defenses, febrilment reparades i cada cop més precàriament controlades per les forces catalanes, a les ordres del conseller en cap, Rafael Casanova, ferit en el darrer assalt dels borbònics. La ciutat hagué de capitular, fet que significà, en paraules de Salvador Sanpere i Miquel, "la fi de la nació catalana", l'abolició de les constitucions del Principat (de manera semblant com ja ho havien estat les dels regnes de València i d'Aragó i ho serien les de Mallorca) i el sotmetiment de Catalunya als esquemes rígidament centralistes i autoritaris de la monarquia de Felip V amb la implantació del . El nom d'Onze de Setembre ha restat com a símbol de la desfeta catalana que culminà el procés de decadència iniciat des de la unió del regne catalanoaragonès a Castella. Des de la fi del s. XIX la diada fou commemorada a Barcelona amb ofrenes florals al monument de Rafael Casanova (a la cruïlla de la Ronda de Sant Pere amb el carrer d'Alí Bei), i amb manifestacions que sovint foren reprimides per les autoritats governatives durant els anys de la monarquia, i totalment prohibides després de la guerra civil de 1936-39, amb la retirada del monument, bé que el seu emplaçament continuà essent escenari de concentracions il·legals en commemoració d'aquesta data. El 1976 fou novament permesa la celebració pública del fet en un míting amb més de cent mil assistents a Sant Boi de Llobregat, on és enterrat Rafael Casanova. A partir d'aquí, i un cop reposat el monument al patrici a la seva ubicació tradicional, la commemoració unitària de la Diada Nacional de Catalunya retornà a Barcelona, on aplegà, el 1977, un milió de ciutadans en una de les manifestacions més grans de la postguerra europea, i xifres menors, però molt importants els anys successius; des del 1980, el Parlament català declarà festiva la data de l'11 de setembre, que ha perdut una part del seu contingut reivindicatiu. Paral·lelament, a comptar del 1977, les organitzacions i grups adscrits a l' o al nacionalisme radical han establert el costum de concentrar-se i celebrar un acte polític, el matí de la Diada, a l'entorn del .