Organització política fundada a Madrid l'any 1879 per nuclis marxistes expulsats de la Federació Regional Espanyola de la . El seu portaveu fou El (1886). El I Congrés tingué lloc a Barcelona (1888), pocs dies després de la constitució, també a Barcelona, de la , sindicat d'inspiració socialista. El nou partit s'implantà en els medis obrers de Madrid, el País Basc i Astúries. L'any 1895 foren elegits els primers regidors socialistes i, al cap de deu anys, hi havia socialistes a 50 ajuntaments, entre els quals el de Madrid. El primer diputat socialista, fou elegit l'any 1910, gràcies a una aliança electoral amb els republicans. El partit, sota el lideratge de Pablo Iglesias durant tot el primer quart del s. XX, donà suport a les reivindicacions obreres i acomplí una àmplia tasca d'educació popular. Participà en l'Assemblea de Parlamentaris i posà en marxa la vaga general del 1917. Com a reacció contra les posicions reformistes cap a les quals derivava el partit i com a resultat de la negativa a ratificar una inicial adhesió a la Tercera Internacional, els nuclis més radicals s'escindiren (1921) i crearen el . Aprofità la tolerància de què gaudí durant la Dictadura per a implantar-se al camp andalús. Participà en el comitè revolucionari (1930), en el govern provisional de la República (1931) i en el govern Azaña (1931-33). La tendència més esquerrana de s'imposà a la moderada de i el partit s'inclinà cap a l'esquerra, impulsà la unitat d'acció amb anarcosindicalistes i comunistes i participà en la revolució del 1934. Durant la Guerra Civil de 1936-39 F.Largo Caballero i J.Negrín presidiren sengles governs de coalició. A l'exili, s'imposà la línia moderada d' i, a partir del 1950, . A partir del congrés de Tolosa (1972), la direcció recaigué en militants de l'interior, i els partidaris de Llopis s'escindiren. Felipe fou elegit secretari general (1974). Deixant de banda el sector "històric" escindit el 1972, que el 1982 esdevingué Partido Socialista (PS) i després Partido de Acción Socialista (PASOC), el PSOE "renovat", estructurat federalment i agermanat amb la UGT, es configurà pel juny del 1977, amb 118 diputats, 47 senadors i el 28% dels vots, com la segona força estatal, posició en què fou ratificat pels electors el 1979, amb 121 diputats i 63 senadors. En endavant, la voluntat de la direcció — amb González secundat per , Enrique Múgica, etc.— d'afirmar el governamentalisme del partit i el seu caràcter d'alternativa a UCD imposaren una evolució socialdemòcrata que no impedí l'entesa municipal amb el PCE (1979) ni la pervivència, dins el PSOE, d'una ala esquerrana; d'altra banda, la fragilitat del sistema democràtic obligà a l'establiment de grans acords amb el govern sobre temes d'estat, acords que erosionaren momentàniament la força socialista al País Basc i Catalunya. En darrer terme, però, el desprestigi d'UCD i l'afany de canvi afavoriren el triomf electoral del 1982 —202 diputats—, que donà lloc al govern socialista presidit per Felipe González. L'accés del PSOE al poder en dotze comunitats autònomes i als principals municipis anà paral·lel a un canvi del partit de signe conservador: en el pla econòmic adoptà una política de caràcter liberal i, en l'autonòmic, la descentralització i els traspassos de competències sofriren una frenada. En política exterior, s'arrenglerà decididament al costat dels EUA i a favor de l'OTAN, i optà per la plena incorporació a les Comunitats Europees. En les eleccions del 1986 i el 1989, el PSOE conservà la majoria absoluta, bé que cada cop més migrada (de 184 a 176 diputats) a conseqüència de diverses mesures impopulars que provocaren mobilitzacions —entre les quals la vaga general del 1988, que acabà d'alienar-li el tradicional suport de la mateixa UGT—, però també de les acusacions de corrupció que implicaven dirigents del partit. En les primeres eleccions al Parlament Europeu (1989), el PSOE continuà al davant de les altres forces polítiques de l'estat (27 diputats). Al començament del 1991, el nomenament de com a vicepresident del govern en substitució d'Alfonso Guerra inicià una etapa de lluites internes entre els partidaris d'un socialisme més ortodox, dirigit pel mateix Guerra, i el corrent més pròxim a posicions liberals pel qual es decantava cada cop més González, etapa que hom donà per tancada el 1994 amb el nomenament de Ciprià Ciscar com a secretari d'organització del PSOE en substitució de Guerra (en el càrrec des del 1991). A mitjan 1992 el PSOE arribà al nivell més baix de popularitat. Molt pressionat per l'oposició del PP, González hagué de convocar eleccions anticipades al juny del 1993 i, bé que en sortí vencedor, aquest cop perdé la majoria absoluta (159 diputats). Per tal de poder governar en minoria, González féu un pacte de legislatura amb nacionalistes bascs (PNB) i catalans (CiU). Tanmateix, el manteniment de la pressió per part del PP i el descobriment de nous casos de corrupció (que comportaren, entre d'altres, la dimissió del vicepresident del govern Narcís Serra el 1995) accentuaren el desgast del PSOE, evident primer en les eleccions al Parlament Europeu del 1994 (22 escons), i més tard en les autonòmiques del 1995, on perdé en 5 de les 8 comunitats autònomes que governava des del 1991. Finalment, en les eleccions generals anticipades del març del 1996, el PSOE fou derrotat pel PP, i restà com a primera força de l'oposició al Congrés dels Diputats amb 141 escons. El 1997, succeí a F.González en la secretaria general del partit, el qual fou substituït el 1998 per , que dimití l'any següent. El 2000 fou elegit en el càrrec , que guanyà les eleccions generals del 2004, en les quals el PSOE tornà a ésser el grup majoritari al Congrés, i esdevingué nou president espanyol gràcies a un pacte amb ERC, IU i ICV-EUiA. La formació socialista passà dels 125 diputats obtinguts en les eleccions anteriors a 164. Ja altre cop en el poder, al juliol d’aquell mateix any el PSOE celebrà el seu 36è Congrés, que tornà a proclamar Zapatero secretari general del partit per una àmplia majoria. A la nova executiva federal s'incorporaren els socialistes catalans i . En el següent Congrés, celebrat al juliol de 2008 Rodríguez Zapatero fou confirmat com a secretari general al front d'una executiva que incloïa José Blanco com a vicesecretari, Leire Pajín com a secretària d'organització i que incorporà també . En les eleccions al Parlament Europeu del juny del 2004 fou la força més votada de l'Estat espanyol (25 diputats). El mes següent Josep Borrell fou designat president de la cambra, càrrec que abandonà el 2007. En les eleccions generals del nou de març del 2008 el PSOE consolidà la majoria relativa de la legislatura anterior (169 escons), gràcies, sobretot, a l'augment dels vots enregistrats a Catalunya. Als Països Catalans la implantació del PSOE fou lenta i especialment dèbil al Principat, on estigué representat per la . A les Illes aconseguí en el primer terç del s.XX d'exercir un domini majoritari sobre el moviment obrer mallorquí a través de la . Al País Valencià tingué un fort reducte a la zona d'Elx i Alacant, que posteriorment, durant la Segona República, s'estengué a una part de les regions de Xàtiva i València. Amb la democràcia, el integrà les diverses formacions socialistes existents al país. A Catalunya, després del franquisme es produí la unificació del socialisme, que acabà amb la creació del el 1978. Alternant amb el Partido Popular, ha controlat els governs de totes les comunitats autònomes llevat de Catalunya (fins el 2003) i el País Basc fins el 2009, que un pacte amb el PP espanyol permeté investir el socialista Patxi López lehendakari , el primer polític d'un partit d'àmbit espanyol en ocupar el càrrec. En l'àmbit europeu, és adscrit al Partit Socialista Europeu, i des de l'ingrés de l'Estat espanyol a les Comunitats Europees el 1986 (des del 1993 Unió Europea) ha obtingut successivament 28 (1987), 27 (1989), 22 (1994), 23 (1999), 24 (2004) i 21 (2009) escons.