Partit constituït a Barcelona el 1978 per fusió dels preexistents , i .

Emblema històric del Partit dels Socialistes de Catalunya - Fototeca.cat

Federat al PSOE i estretament vinculat amb la UGT catalana, han estat primer secretari (fins el 1983), (1983-96) i (1996 - 2000). Des de l'any 2000 ocupa el càrrec . La presidència del partit ha recaigut en Joan Reventós i Carner (1983-96), Raimon Obiols (1996-2000), (2000-2007). En són, a més, destacats dirigents Ernest Lluch (assassinat per ETA el 2000), Lluís Armet, Isidre Molas, Jaume Sobrequés, Narcís Serra, Jordi Solé i Tura, Josep Borrell, Joaquim Nadal, Antoni Castells, Carme Chacón, Celestí Corbacho, Manuela de Madre, Antoni Castells, Miquel Iceta, Ernest Maragall, Montserrat Tura i Josep Zaragoza. Fins els anys noranta el seu òrgan de premsa fou L'Opinió Socialista. El partit hagué d'integrar una multiplicitat de tendències i des de bon començament restà sotmès a la tensió permanent entre la voluntat d'afirmar la sobirania del partit i el seu caràcter federalista, i la supeditació als imperatius de la política espanyola, marcada pel PSOE, però també es beneficià de la projecció estatal d'aquest, fruit de la qual és la seva condició de primera força de Catalunya pel nombre de diputats, però no sempre pel de senadors, obtinguts en les eleccions generals, bé que al senat sovint s'ha presentat en coalició amb altres partits d'esquerra i amb independents (17 diputats i 9 senadors el 1979, 25 i 9 el 1982, 22 i 9 el 1986, 20 i 7 el 1989, 18 i 8 el 1993, 19 i 10 el 1996, 17 i 9 el 2000, 20 i 10 el 2004 i 25 i 12 el 2008). Amb cinc ministres (E.Lluch, N.Serra, J.Majó, J.Borrell i J.Solé Tura) i un vicepresident (N.Serra entre 1991-96) en el govern socialista de l'estat (1982-96), es disputa amb CiU el primer lloc als ajuntaments de Catalunya, on des de les eleccions municipals del 1979 ha ocupat ininterrompudament les alcaldies de Girona (J.Nadal i, des del 2003, Anna Pagans), Barcelona (N.Serra fins el 1982, el qual fou succeït per P.Maragall fins el 1997, que passà a Joan Clos i el 2006 a Jordi Hereu) i la majoria de les ciutats del cinturó industrial de Barcelona. En canvi, tant l'assentiment als dictats del PSOE com la tradicional abstenció d'amplis sectors procedents de la immigració dels anys seixanta li han valgut successives derrotes en les eleccions al Parlament català, on liderà fins el 2003 l'oposició al govern Pujol amb 33 escons (1980), 41 (1984), 42 (1988), 40 (1992) i 34 (1995). El 1999, la coalició amb la plataforma Ciutadans pel Canvi i IC-V (aquesta darrera només a les províncies de Lleida, Girona i Tarragona) li proporcionà 52 escons, encara tres per sota CiU, malgrat haver obtingut el nombre de vots més alt. En les eleccions del novembre del 2003, la coalició PSC-Ciutadans pel Canvi conservà encara la posició de força més votada, però obtingué 42 escons, quatre menys que CiU. No obstant això, un acord dels partits d'esquerra possibilità la formació d'un govern de coalició amb Esquerra Republicana i Inciativa per Catalunya-Verds, encapçalat per Pasqual Maragall, el qual el desembre esdevingué president de la Generalitat de Catalunya. Al juliol de 2004, Pasqual Maragall fou reelegit president i Josep Montilla primer secretari. Miquel Iceta, reforçat com a home fort del partit, ocupà els càrrecs de viceprimer secretari i portaveu del partit i del grup parlamentari. Manuela de Madre fou designada vicepresidenta de la formació i Josep Zaragoza es consolidà en la secretaria d’organització. En les eleccions al Parlament de Catalunya del novembre de 2006 perdé la condició de força més votada i assolí 37 escons, però un nou acord amb Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya-Verds possibilità la reedició del govern de coalició, ara encapçalat per Josep Montilla, que el mateix mes fou investit president del govern de la Generalitat. Al juny de 2007, les dissensions entre Maragall, el PSC i el PSOE forçaren la dimissió de Maragall de la presidència, càrrec que restà vacant fins al Congrés del juliol de 2008, en què en fou designat . De Madre, Zaragoza i i Iceta, per la seva banda, foren confirmats en els seus càrrecs, i es consolidaren com el nucli dir de l'equip de Josep Montilla, reelegit com a primer secretari.