Llei de Robert Peel, aprovada pel parlament britànic el 1844, amb la qual volia enfrontar-se a la sèrie de crisis periòdiques i, sobretot, a les freqüents fallides bancàries. Consistia, fonamentalment, en la reserva de l'emissió de bitllets a un sol banc i en la cobertura íntegra de les emissions per moneda metàl·lica o lingots, amb l'excepció d'una petita fracció (constant), representada a les caixes del banc per valors de l'estat. El sistema perdurà substancialment fins a la Primera Guerra Mundial, sotmès, però, des del primer moment, a un procés de desgast; així, el 1847, el Banc d'Anglaterra hagué de demanar al Tresor l'autorització de sobrepassar el volum legal de bitllets. El segon element de la Peel Act equival a l'anomenat currency principle de la Currency School, que afirma que el mitjà d'evitar les crisis consisteix a calcar la circulació del paper sobre el que "hauria estat" una circulació purament metàl·lica.