Polític.

Jordi Pujol i Soley (1996) - Fototeca.cat

Es llicencià en medicina a Barcelona i milità en el moviment universitari, pròxim a la clandestina Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya. Dirigent de la confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia, entrà al Grup Torras i Bages i fou un dels fundadors i capdavanter del grup parapolític (Catòlics Catalans) (1954). El 1960, després dels , fou detingut i torturat. Acusat d'ésser el cervell de la campanya popular contra Luis de Galinsoga, director de La Vanguardia, que havia insultat els catalans, i d'haver escrit un full imprès contra el general Franco, fou condemnat a set anys per un tribunal militar . En passà dos i mig a la presó de Saragossa i un de confinat a Girona. La seva condemna desencadenà una àmplia campanya, dins i fora del país, i el seu nom fou exhibit com un símbol. Tornà a la política amb el lema de "fer país", i aconseguí arreu l'adhesió de persones i de grups. Conseller delegat dels laboratoris farmacològics Martí Cuatrecasas, fundà Banca Catalana (1962), de la qual fou nomenat conseller delegat i vicepresident executiu. Dirigí la campanya per exigir el nomenament de bisbes catalans (1966). Fou el principal accionista d'El Correo Catalán (1970-77) i de Destino (1975-78), publicacions a les quals donà un accent catalanista. Ultra diversos mecenatges privats, creà l'Editorial Lavínia. Abandonà les activitats i els càrrecs empresarials i fundà , de la qual és el líder indiscutible; n'ocupà la secretaria general del 1976 al 1989, any que en fou elegit president. Diputat a les Corts Espanyoles (1977 i 1979), hi encapçalà la "minoria catalana" i, en 1977-80, fou conseller polític de la Generalitat provisional. El 1980 encapçalà les llistes de al Parlament de Catalunya, el qual l'elegí president de la Generalitat. Fou reelegit per majoria absoluta el 1984, el 1988 i el 1992, i amb majoria relativa el 1995 i el 1999, legislatures en les quals presidí un govern en minoria. El 2003, finalitzat el setè mandat, cedí a la candidatura a la presidència de la Generalitat. Amb les eleccions catalanes del 2003, abandonà definitivament la primera línia política i es tancaren els 23 anys del seu govern ininterromput a Catalunya. Després del pacte tripartit i del consegüent pas de CiU a l’oposició, una conferència nacional de CiU segellà al novembre del 2004 la seva conversió en federació. Pujol es retirà aleshores a un honorífic càrrec de president fundador de CiU, i Mas fou nomenat president, Josep Antoni Duran i Lleida, secretari general, i Xavier Trias, secretari general adjunt. Des del càrrec de president, Pujol desenvolupà des del 1980 una política de recuperació de les institucions catalanes i de consolidació de l'autogovern català en el marc de l'Estat espanyol, posició que sovint li valgué confrontacions amb els governs de Madrid. El 1993 fou el principal artífex, personalment i a través dels diputats de CiU a les Corts espanyoles, del pacte de legislatura que donà estabilitat al govern minoritari del PSOE, amb el qual obtingué un avanç substancial de l'autogovern català, i també de les pròpies propostes en els aspectes econòmic i autonòmic per al conjunt de l'estat. Aquest suport, que es repetí el 1996 amb el govern minoritari del Partit Popular, no estigué exempt de tensions en les qüestions més de fons referides al reconeixement de Catalunya i a la concepció d'Espanya. A partir del 1999, la pressió centralitzadora del PP (ara amb majoria absoluta) i, simultàniament, el suport d'aquest partit a CiU al Parlament català erosionaren considerablement el govern presidit per ell. El 1984 fou implicat en la querella judicial contra els directius de Banca Catalana (1982); el ple de l'audiència territorial de Barcelona, que actuà en funcions del tribunal superior de justícia de Catalunya, decidí el 1986 desestimar la petició del seu processament. Un capítol molt important de la seva actuació fou la projecció exterior de Catalunya en un sentit accentuadament europeista. En l'àmbit institucional de la Unió Europea, aquesta política cristal·litzà el 1991 en la signatura de les bases per a la creació de l'Euroregió, formada pel Llenguadoc-Rosselló, el Migdia-Pirineus i Catalunya, i en l'elecció a la vicepresidència (1989-92) i a la presidència (1992-96) a l'Assemblea de les Regions d'Europa. Des de la seva retirada, Pujol ha centrat la seva activitat pública en el Centre d’Estudis Jordi Pujol, que creà l’any 2005, dedicat a promoure el debat polític i la reflexió ciutadana i a difondre el seu pensament, que també exposa a través d'una intensa activitat com a conferenciant i autor d'articles a la premsa i de llibres. Ha sintetitzat la seva visió política en els llibres Construir Catalunya (1955) —text que circulà clandestinament—, Una política per Catalunya (1976), La immigració, problema i esperança de Catalunya (1976) i Des dels turons a l'altra banda del riu (1979). Posteriorment ha publicat reculls de discursos, articles i conferències, entre els quals Tot compromís comporta risc (1997), Passió per Catalunya (1999), Sobre Europa (i altres coses) (2004) i Una reflexió necessària (2007). Ha publicat dos volums de memòries: Memòries (1930-1980) (2007) i Memòries. Temps de construir (1980-1993) (2009). El 2007 fou guardonat, juntament amb el també expresident de la Generalitat Pasqual Maragall, amb la medalla d'or de la Generalitat de Catalunya.