Territori del NW d'Àfrica, corresponent a la part occidental del Sàhara, amb façana atlàntica. El territori és format per un peneplà de materials cristal·lins i paleozoics, recobert al N per sediments mesozoics (calcàries) i cap al litoral per sediments terciaris i quaternaris. Clima càlid i molt sec. No hi ha rius, sinó solament uadis. Vegetació molt escassa (estepa). Població nòmada, en general. L'economia es basa en la ramaderia de cabres, ovelles i camells. També la pesca té importància, a causa de la riquesa piscícola de les aigües litorals. Els recursos minerals són extraordinaris, en particular els fosfats (Bu Craa) i el ferro. Entre els pocs nuclis urbans es destaquen Al-A'yun, Smara i Dakhula (antiga Villa Cisneros). Sembla que els primers habitants foren pobles de raça negra, els quals foren foragitats cap al s. (golf de Guinea i Àfrica central) a causa de l'avenç dels berbers nord-africans als s. VIII i IX. Entre les nombroses tribus en què aquests s'organitzaren, la que assolí un poder polític més considerable fou la dels lamtunes, del grup sanhaja, que a la primera meitat del s. XI inicià un procés d'expansió que donà lloc a l'imperi almoràvit. Després de caure aquest sota l'impuls dels masmudes la zona fou controlada (bé que només teòricament, atesos els escassos nuclis de població i el nomadisme imperant) pels sadites del Marroc en llur penetració cap al domini de les rutes comercials centreafricanes. Al mateix temps, coincidint amb la política colonial europea, la monarquia portuguesa, pel tractat de Cintra (1509), reconegué a Castella el dret a establir una base a les costes saharianes davant les illes Canàries, però la colonització no cristal·litzà. A mitjan s. XIX fou renovat l'interès espanyol per la zona, i diversos comissaris visitaren el Sàhara occidental sense resultats pràctics. El temor a una colonització anglesa féu que en 1884-85 una expedició espanyola organitzada per la Societat Espanyola d'Africanistes i Colonistes prengués possessió del territori i fundés dues bases pesqueres, una de les quals fou Villa Cisneros. Atacada aquesta pels tuaregs, una expedició de càstig manada per José Chacón reconstruí la població i restablí la Compañía Mercantil Hispano-Africana. El 1886 fou explorat l'interior del país, i el 1900 foren fixades les fronteres pels governs espanyol i francès. Aquests límits excloïen la zona d'Adrar Temar i les salines d'Yjil. El 1958 el Sàhara esdevingué província espanyola. A pressió dels països africans l'ONU demanà el 1965 a Espanya la seva retirada del Sàhara, però el 1968 foren descoberts els jaciments de fosfats de Bu Craa. Des del 1970 Algèria, el Marroc i Mauritània exigiren a Madrid la descolonització del Sàhara. Durant el 1975 la pressió annexionista marroquina augmentà, malgrat que l'ONU, el tribunal internacional de l'Haia i Algèria demanaren un plebiscit d'autodeterminació. El 14 de novembre de 1975 el govern espanyol es retirà del territori, que fou repartit entre el Marroc i Mauritània, a través de l'acord de Madrid. Però la població autòctona, els sahrauís, encapçalada pel Polisario (organització d'alliberament nacional sahrauí fundada el 1973) proclamà la República Àrab Sahrauí Democràtica i, amb el suport libi i algerià, inicià la lluita contra els dos nous estats ocupants. L'any 1979 Mauritània renuncià els seus territoris, que foren ocupats pel Marroc. Aquest estat, per la seva part, construí un mur al voltant de la regió més desenvolupada econòmicament —Bu Craa— per protegir-se dels atacs del Polisario, que controlava diverses zones del territori sahrauí i administra els camps de refugiats establerts a la regió algeriana de Tindouf. Malgrat que la República Àrab Sahrauí Democràtica fos reconeguda per més de setanta països, el Marroc ha rebutjat sempre tot el que pugui qüestionar la sobirania que creu tenir sobre el territori sahrauí, i per tant maldà per evitar la proposta del Consell de Seguretat de l'ONU, del juliol del 1990, de fer un referèndum que permetés als naturals del país de decidir llur destí. Aquesta consulta hauria de celebrar-se el 1992, amb la condició prèvia que les activitats militars de tots dos bàndols haguessin cessat el 6 de setembre de 1991. En assabentar-se de la proposta, el Polisario decidí unilateralment la suspensió de les activitats bèl·liques; en canvi, pocs dies abans de la data prevista Hassan II donà l'ordre de llançar una ofensiva militar per espaordir la població sahrauí. Un altre entrebanc és el de l'establiment d'un cens electoral fiable el qual, d'acord amb l'establert durant el domini espanyol, probablement afavoriria la independència. L'entrada d'un gran nombre de marroquins esperonada pel seu govern i la sortida de part de la població sahrauí cap a territori algerià han dificultat sempre la confecció del cens. A partir del 1992, una treva possibilità l'inici del procés de pau impulsat per l'ONU. Però el Marroc vulnerà sistemàticament tots els acords internacionals i, en un clar intent de perdre temps, bloquejà l'elaboració del cens. L'ONU, davant la paràlisi del procés, retirà el seu equip civil el 1996 i recomanà als bàndols que establissin converses bilaterals. Davant aquesta situació, que hom qualificà de 'ni pau, ni guerra', alguns sectors del Front Polisario propugnaren la tornada a les armes. Al final del 1996 s'establiren converses bilaterals entre el monarca alauita i els líders del Front. El setembre de 1997, se signà a Houston (Estats Units) un acord pel qual el Front Polisario i el Marroc renovaven la seva confiança en el procés que havia de desembocar en un referèndum d'autodeterminació organitzat per l'ONU. Tanmateix, aquesta votació, prevista per al desembre del 1998, no s'arribà a celebrar, perquè els continus desacords en l'elaboració del cens l'ajornaren indefinidament. La mort del rei Hassan II, i la destitució del seu ministre de l'interior, Dris Basri, al final del 1999 per part del nou rei Mohàmmed VI, suposà una nova esperança per als sahrauís en veure desaparèixer els majors responsables de l'immobilisme en la resolució del conflicte. Tot i així, no es produïren canvis en la posició del govern del Marroc, que continuà bloquejant l'organització del referèndum fins que, a la meitat del 2000, descartà definitivament aquesta possibilitat i realitzà una oferta d'autonomia per al Sàhara Occidental encara sense concretar. Amb el rerefons de la qüestió irresolta de la determinació del cens electoral, l’enviat especial de les Nacions Unides James Baker presentà al juny del 2001 l’anomenat Acord Marc, pel qual es concedia una àmplia autonomia al Sàhara Occidental i, després d’un període transitori de quatre anys, s’estipulava la celebració d’un referèndum d’autodeterminació amb dret de vot per als residents marroquins de més d’un any d’antiguitat. El Polisario i el Marroc rebutjaren aquest pla que, al juliol del 2003, fou modificat establint un període transitori de cinc anys, després del qual tindria lloc la celebració del referèndum. El Marroc tornà a rebutjar el pla, ja que aquest estat no accepta el dret d'autodeteminació dels sahrauís. Baker dimití al juny del 2004 i fou substituït pel peruà Álvaro de Soto. L'agost del 2005 el Polisario alliberà els darrers presoners marroquins que encara retenia, i al mes de setembre la república de Sud-Àfrica reconegué la República Àrab Sahrauí Democràtica. A l'octubre, el Consell de Seguretat de l'ONU aprovà prorrogar durant sis mesos la missió al Sàhara Occidental (MINURSO). Al febrer del 2006 es produïren greus inundacions a Tinduf (a l’oest d’Algèria), on més de 12 000 famílies es quedaren sense sostre. Al territori segueix desplegada la MINURSO (Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental) des del 1991, i els intents d’arribar a un acord entre el Front Polisario i el govern marroquí han continuat bloquejats. Al març del 2006, el rei Mohàmmed VI del Marroc visità el Sàhara Occidental i exposà el seu pla d’autonomia per al Sàhara, pla que fou rebutjat de ple pel Front Polisario. Posteriorment, anuncià l’alliberament de tres-cents presos, trenta dels quals independentistes. Després d’Álvaro de Soto han estat representants del secretari general de l’ONU Francesco Bastagli (2005) i Julian Harston (2007). Al final del 2008, el secretari general de l’ONU, Ban Ki-Moon, nomenà el diplomàtic nord-americà Christopher Ross enviat personal per al Sàhara Occidental, en substitució de l’holandès Peter Van Walsum. L’elecció d’aquest candidat féu pensar en una més gran voluntat dels Estats Units per a resoldre el conflicte. Al febrer del 2009, Ross féu una gira pel Magrib i deixà constància del desacord existent entre totes les parts implicades en el conflicte.