Abadia benedictina del municipi del Port de la Selva (Alt Empordà), situada al vessant est de la serra de Rodes, dominant la badia del Port de la Selva.

L'antiga abadia benedictina de Sant Pere de Rodes, a la serra de Rodes - J. Mariné

Fou un important focus de pietat per a la comarca empordanesa, en especial amb els seus jubileus, els anys que Santa Creu de Maig s'esqueia en divendres, i la seva església monumental és un compendi d'art i d'interès arqueològic. Malgrat això, el seu origen és fosc: l'any 878 era una petita cel·la monàstica discutida entre els monestirs de Banyoles, Sant Policarp de Rasès i la seu de Girona. Prevalgué el domini de Banyoles, però obtingué la independència el 944 per un privilegi de Lluís d'Ultramar, recaptat pel noble Tassi, que sotmeté també el monestir a la Santa Seu. Tassi (926-979) i el seu fill Hildesind (947-991), que fou el primer abat, donaren l'empenta definitiva a la casa i la convertiren en un gran monestir: ells començaren la reedificació de l'església, que no es consagrà fins el 1022, a causa de la penúria econòmica ocasionada per les depredacions dels comtes d'Empúries i de Besalú. Superada aquesta primera crisi, el monestir conegué un període florent al llarg dels s. XI i XII, que li permeté d'ampliar i gairebé renovar del tot la seva església. El resultat fou el discutit temple actual, de tres naus, la central amb volta de canó i de gran altura, contrarestada per estretes naus laterals amb voltes de quart de cercle. Les naus són separades per massissos pilars, reforçats per columnes adossades, sobre un alt basament, amb capitells ornats d'entrellaçaments i formes vegetals que recullen els arcs torals. L'església té un transsepte amb dues absidioles molt aprofundides i un gran absis central amb girola amb pilars alternats per columnes geminades. Aquest singular temple, precedit d'un atri i amb una portada avui gairebé del tot perduda del Mestre de Cabestany, és un dels més impressionants del romànic català; respon bàsicament a una concepció i execució del s. XII i és, per tant, una renovació del temple que fou consagrat el 1022. El monestir, compost inicialment de dotze monjos, havia arribat el 1215 a 25 comunitaris. Entrà tot seguit a la Congregació Claustral Tarraconense i es mantingué amb força vitalitat fins a la fi del s. XIV. Es fortificà al llarg dels s. XIII i XIV i fou una talaia contra la pirateria. A partir del 1447 fou regit per abats comendataris i començà una clara decadència, agreujada per diverses espoliacions, que començaren el 1654, època en què el monestir fou abandonat durant sis anys, i les guerres amb França foren objecte de noves violències i depredacions el 1675 i el 1693, quan el duc de Noailles s'emportà la famosa Bíblia de Rodes, ara conservada a la Bibliothèque Nationale de París. El s. XVIII fou de plena decadència de la vida religiosa; ja el 1726 fou saquejat el monestir, i de nou la casa fou robada per contrabandistes i foren morts alguns servents el 1731; des d'aquest moment els monjos habitaven en cases particulars com a canonges, s'havien repartit els béns i la comunitat s'intitulava capítol. El 1793 la Revolució Francesa obligà a evacuar la casa, i la comunitat es traslladà a Vila-sacra (1798), on començà l'edificació d'un monestir, que no es conclogué per haver passat a residir la comunitat a Figueres el 1809. El monestir fou depredat a partir del 1835, i no començà l'obra de rehabilitació fins el 1928, que fou declarat monument nacional, i fins el 1935, que la Generalitat hi manà les primeres obres de consolidació. Aquestes s'han reprès posteriorment, sobretot a partir del 1973.