Compositor austríac. Estudià contrapunt amb A.von Zemlinsky, i les seves obres són molt influïdes per Brahms i per Wagner. Les seves primeres composicions, Die verklärte Nacht ('La nit transfigurada', 1899) i els Gurrelieder (1901) desorientaren el públic i la crítica. Amb Pelléas et Mélisande (1902) inicià l'escriptura tonal, que s'intensificà en la Simfonia de cambra (1906) i en el Segon Quartet de corda (1908). Juntament amb els seus deixebles A.Berg i A.Webern formà l'anomenada escola de Viena. Des del 1908 fins al 1913 escriví una sèrie d'obres expressionistes on renuncià a la tonalitat com a principi constructiu. Les més notables són: Das Buch der hängenden Gärten ('Llibre dels jardins penjants', 1908) per a cant i piano, Tres fragments per a piano (1909), Cinc peces per a orquestra (1909), el monodrama Die Erwartung ('L'espera', 1909), l'òpera Die glückliche Hand ('La mà feliç', 1909-13), Sis peces per a piano (1911), Herzgewächse ('Brots del cor', 1911) per a veu i tres instruments, i Pierrot Lunaire (1912) per a veu i cinc instruments. La recerca d'una sistematització de la tonalitat durà set anys. El 1923 presentà al món la tècnica de compondre amb dotze tons o mètode dodecatònic, tècnica que aplicà durant el primer període amb gran rigor, car volia demostrar que el mètode servia com a principi ordenador. Destaquen les Variacions, opus 31 (1926-28), l'òpera bufa Von heute auf morgen ('D'avui a demà', 1929), l'obra per a piano opus 33 a i b (1928, 1931) i Moses und Aron ('Moisès i Aaró', 1930-32). La peça per a piano opus 33 b i una tercera part de Moses und Aron foren escrites a Barcelona durant l'estada que hi féu per motius de salut (1931-32). Abans d'exiliar-se definitivament als EUA (1933) tornà a Berlín i residí una temporada a París. Jueu de naixement, i convertit posteriorment al catolicisme, el 1933 tornà al judaisme com a gest de solidaritat amb les víctimes del nazisme. Ja en terres americanes, escriví Variacions opus 43 (1943), A Survivor from Warsav ('Un supervivent de Varsòvia', 1947), etc; les darreres composicions foren vocals, amb texts religiosos: De profundis (1950) i Salms moderns (1951). Escriví obres didàctiques molt importants. És el músic que més ha influït en la transformació del llenguatge musical del s XX. Schönberg fou també un pintor notable. La seva producció d'olis, aquarel·les i dibuixos, majoritàriament dels volts del 1910, s'inscriu dins l'expressionisme i el simbolisme.