Comarca del Principat de Catalunya, a la regió de Lleida.

Vista del nucli antic de la ciutat de Cervera, cap de comarca de la Segarra - Arxiu Fototeca.cat

Cap de comarca, Cervera. Hom designa amb el nom de Segarra les terres que formen l'altiplà central de Catalunya, és a dir, l'extens planell que es troba situat entre els darrers contraforts de muntanyam prepirinenc i les serres limitadores de la Depressió Central vers migjorn, per la qual cosa constitueix una ampla i llarga faixa d'intercomunicació entre les terres que estan acarades a la Mediterrània i les que van davallant cap al Segre i la fossa de l'Ebre. Es presenta amb una configuració molt desigual i la delimitació ha ocasionat diversos parers i opinions contraposades; la comarca actual inclou només el vessant de l'altiplà inclinat cap a l'Urgell i la depressió del Segre. Situat com a terme mitjà a 400 m, ateny 830 m a Sant Pere Sasserra, 781 a Vilalta, 791 a Bellmunt, 834 a Montfred i 828 a Suró. La formació geològica correspon gairebé totalment a l'Oligocè; compresa en la fossa que s'estén entre els Pirineus i la Serralada Prelitoral, era ocupada pel llac interior de Catalunya, on desguassaven les torrenteres de les altituds riberenques aportant en llurs corrents materials en dissolució; el treball sedimentari de les aigües ofereix un aspecte simple i quiet. En buidar-se part del Terciari a causa dels moviments del Miocè aparegué el relleu del fondal, reposant amb gruix considerable sobre les roques primàries. Les fileres de serrats a la vora de les allargassades valls, amb els flancs suaus i arrodonits per l'acció dels agents atmosfèrics, propis de les contrades centrals, tenen caràcter diferent dels tossals i turons aïllats i sense contacte amb els planells del fons lacustre i es formaren pels aixecaments del muntanyam perifèric i les falles i enfonsades per filtracions de les aigües. La natura de les roques és la pròpia de llur període de formació; calcàries i margues roges i blavoses, per efecte dels òxids de ferro i magnesi, alternen amb argiles, molasses i bancs de guix, margues calcàries i gredoses de colors grocs i moradencs, a causa dels silicats, i calcària argilosa on es troben els fòssils de l'època (mol·luscs, algun vertebrat mamífer, rèptils i abundantíssims vegetals arborescents, la majoria en estat de motlle). Es troben considerables jaciments de margues calcàries grises, resultat de sedimentació de terrenys pantanosos, a la vall del riu d'Ondara, Ivorra i altres punts, els quals són explotats en regular escala per a l'obtenció de ciment natural. Hi ha guix en moltes localitats, gairebé sempre en cristalls de sulfat sòdic, però no és aprofitat per la seva aquositat excessiva. La pedra calcària de qualitat és abundantíssima, generalment extreta en blocs de matèria compacta, molt fina i de bon treballar; en algunes pedreres, com a les de Pomar i Sant Ramon de Portell, la pedra surt ja tallada. Són també abundoses les argiles roges per a la fabricació d'obra cuita. La vegetació ubèrrima dels terrenys anteriors a la formació del llac terciari, afavorida per un clima càlid i humit, fou l'origen dels lignits que en capes més o menys profundes es troben pertot arreu, sobretot a Granyena; els estrats són horitzontals i uniformes, donant idea d'una sedimentació tranquil·la. La comarca pertany a la conca hidrogràfica del Segre; a les fonts del Bordell, d'Ondara i del Bullidor, de la clotada de Civit, on vessen les aigües dels vessants de les serres de Talavera, de Montargull, de Bellmunt i de Montfred, neix el modest riu d'Ondara, que, corrent vers l'W, passa per Pallerols, Sant Antolí i Vilanova, els Hostalets, Sant Pere dels Arquells, Vergós, Cervera, la Curullada, Fonolleres, la Móra, i entra a l'Urgell pel Talladell després d'uns 26 km de curs. Part de les aigües del terme de Freixenet de Segarra i les dels termes d'Estaràs, Sant Ramon de Portell, les Oluges, la Prenyanosa, Sant Guim de la Plana, Guissona i Torrefeta i gran part dels de les Pallargues, Florejacs i l'Aranyó van a parar al Sió, la coberta originària del qual, estesa fins més enllà d'Agramunt, dóna nom a una subcomarca, la ribera de Sió, d'alguna singularitat. Les aigües d'aquest riu neixen de l'abundosa deu de Gàver (el torrent de Freixenet s'hi ajunta sota Montfalcó Murallat). Les aigües dels termes d'Ivorra, Torà, Biosca i Sanaüja i part del de Florejacs van al Llobregós. Deixant de banda els cursos fluvials esmentats i algun altre torrent migrat, la comarca no és pas abundant d'aigües. En temporades de secada persistent arriben a mancar gairebé del tot en alguns pobles si s'eixuguen els aljubs i les basses on hom recull l'aigua de pluja. Aquesta no sobrepassa els 500 mm anuals en alguns llocs (Cervera, 505 mm; Guissona, 507), característica pròpia de la Catalunya continental. L'elevació del país i la manca de muntanyes properes fan que la Segarra sigui influïda pels factors climàtics més diversos. El fred és bastant intens i arriba fins a -8° i -10°C, i encara més, amb perjudici alguns anys per a les oliveres. En la mateixa estació, però, hom frueix de dies assolellats i clars amb temperatures gairebé primaverals. A la tardor i els mesos de desembre i gener puja la boira de l'Urgell, humida i espessa, que s'arrapa pels comellars, encara que sovint no ateny als punts més alts: quan es remou, es produeixen les gebrades, amb forts descensos de temperatura. D'uns quants anys ençà les boires han minvat d'una manera notòria. Les nevades són de poca intensitat. L'estiu és generalment benigne i de curta duració, amb màximes de 32° a 36°C (de dia; les nits sempre són fresques). La primavera es distingeix gairebé cada any pels freds tardans que sobrevenen a l'abril després de dies d'elevades temperatures i causen perjudicis considerables als ametllers. Sense cap muralla muntanyosa que els destorbi el pas, els vents senyoregen per la Segarra; hi són dominants el de ponent, dit vent serè, fort i sec, i la humida marinada, en direcció contrària, que a l'estiu fa de refrigerador; el vent pallarès, de nord-oest, també humit i desagradable, i el segarró, de nord-est, sec i molt fred, no són tan freqüents. No gaire sovint a l'hivern davalla dels Pirineus o dels rasos de Peguera la freda i impetuosa tramuntana, que escombra el cel de núvols, i també puja del cantó de les muntanyes de Prades la gèlida morella. La velocitat màxima del vent oscil·la entre 30 i 45 km/h.