Comarca del Principat, a la regió de Lleida.

Vista aèria de Lleida, capital del Segrià, amb la Seu en primer terme - Fototeca.cat

Cap de comarca, Lleida (112 199 h [2001]). El nucli central, que li ha donat nom, és el Segrià estricte, sector situat al nord de la ciutat de Lleida fins al terme d'Alguaire, entre la clamor de Noguerola i la Noguera Ribagorçana (entre aquests cursos d'aigua discorria, davallant de l'altiplà de Ratera, a Alguaire, la clamor de Segrià, documentada al s. XII). La comarca actual comprèn també el pla de Lleida, a banda i banda del Segre, amb els altiplans d'Almacelles i d'Alguaire i la serra Pedregosa fins al Sas d'Almenar, límit amb la Llitera i la conca del Cinca; el sector del baix Segre, a banda i banda del curs del riu fins a la seva desembocadura a l'Ebre; finalment, el sector de planes i terrasses que constitueixen ja una transició amb les comarques de les Garrigues i del Pla d'Urgell. Això no obstant, el Segrià forma un conjunt homogeni, coincident quasi exactament amb el territori de l'antic municipi de Lleida. Hi ha una simetria de relleu en relació amb les planes travessades pel Segre, el curs del qual forma recolzes i meandres entre turons paral·lels de poca alçària, plataformes situades entre 80-90 i 56-60 m, que segueixen la ribera aigua avall. L'activitat fluvial degué créixer, sobretot en funció de les glaciacions quaternàries, en diversos períodes en què el riu anà desgastant el terreny i enduent-se els materials arrencats, els quals donaren lloc a les característiques terrasses que segueixen les vores del Segre. Aquesta disposició ha donat fesomia a les hortes de la zona de Lleida, trencades per espones i ribatges que es prolonguen pels secans de les Garrigues. Els altiplans que separen les conques del Segre i del Cinca formen una llarga superfície plana que va del Coscollar (280 m) als Sassos i serra Pedregosa (380 m), d'on es domina la plana del Segrià i on el front oriental és vigorós i escarpat (el vessant de Tabac, la penya d'Alguaire i la serra d'Almenar). A l'altura de Vilanova d'Alpicat aquest relleu (serra de la Sardera) davalla fins a la clamor Amarga, que marca el límit amb la Llitera. Els confins meridionals del Segrià són formats per un planell d'uns 400 m alt. amb lleus ondulacions que davallen de serra la Llena per la Granadella i segueixen cap a Llardecans, Maials i Montmeneu fins a Puigverd i Artesa de Lleida. Al sector SW de la comarca, a la confluència dels rius Cinca, Segre i Ebre hi ha l'Aiguabarreig, una zona humida destacada. El clima és continental i àrid, amb un règim pluviomètric molt inferior a la resta del Principat i pròxim al dels Monegres, amb anys que les precipitacions no arriben als 200 mm; la mitjana anual dels darrers 30 anys, però, superà els 350 mm. Sense el regadiu la comarca seria un extens desert. Cal destacar també els contrasts tèrmics. La possibilitat de neu i glaçades es presenta sobretot els mesos de gener i febrer, i els bruscs descensos de temperatura de la primavera afecten greument l'agricultura. En canvi, la tardor és generalment plàcida. Els forts contrasts es manifesten també a l'estiu (amb temperatures que arriben a superar els 40°C). Les característiques boires d'hivern, s'inicien a mitjan novembre i perduren fins a la fi de gener.