Polític i jurista.

Jordi Solé i Tura - Fototeca.cat

Llicenciat en dret, el 1956 ingressà al (PSUC). A causa de la seva activitat antifranquista s'exilià el 1960 a París, on amplià estudis l'École Pratique des Hautes Études de la Sorbona, i posteriorment a Bucarest. En tornar a Catalunya, fou un dels fundadors del grup i el 1966 fou detingut per participar en la i expulsat de la universita. El 1968 fou novament detingut, torturat i posteriorment empresonat durant sis mesos. Els anys següents es consolidà com un dels intel·lectuals i dirigents més destacats del PSUC i de l'esquerra en general a Catalunya, i evolucionà gradualment vers les posicions . El 1967, la publicació de la seva tesi doctoral Catalanisme i revolució burgesa, interpretació marxista del pensament d' i del paper històric del catalanisme, que identificava als interessos d'aquesta classe social, alçà vives polèmiques. Publicà posteriorment diversos llibres sobre dret polític, història i moviments nacionals (especialment en referència al catalanisme): Ideari de Valentí Almirall (1974), Introducción al régimen político español (1971), Constituciones y períodos constituyentes en España (1808-1936) (1977) —en col·laboració amb E.Aja—, Nacionalidades y nacionalismos en España (1985), Autonomies, federalisme i autodeterminació (1987), així com antologies d'A.Gramsci, per qui fou molt influït, i traduccions, entre les quals d'obres de B. Russell, a més de nombrosos articles a la premsa. Catedràtic de dret polític a la Universitat de Barcelona des del 1976, fou diputat del PSUC per Barcelona a les corts espanyoles el 1977 i el 1979, portaveu parlamentari del grup comunista fins el 1982, ponent de la i de l'. El 1983 fou elegit regidor per Barcelona, i el 1989 s'integrà al , de l'executiva del qual formà part des del 1991. Diputat al parlament català per aquest partit, posteriorment figurà com a representant del Parlament de Catalunya al senat de l'Estat espanyol (del 1996 al 2000 pel grup socialista i de 2000 a 2004 com a representant socialista en l'Entesa Catalana del Progrés). En 1991-93, fou ministre de Cultura. A les eleccions generals de març del 1996 fou candidat pel PSC per Barcelona. Els anys 1985-88 fou degà de la facultat de dret de la Universitat de Barcelona. El 1999 publicà l'autobiografia Una història optimista i el 2007 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi. En morir, el govern català anuncià la concessió de la Medalla d'Or de la Generalitat a títol pòstum.