Estat de l'Àsia i part d'Europa, que comprèn la península d'Anatòlia, o Àsia Menor, una gran part de l'Armènia històrica, una petita part de Mesopotàmia i una fracció de la Tràcia, a la part europea; limita al N amb la mar Negra, a l'E amb Geòrgia, Armènia i l'Iran, al S amb l'Iraq, Síria i la mar Mediterrània i al NW amb Grècia i Bulgària, entre la Turquia europea i l'asiàtica hi ha la mar de Màrmara, amb els estrets del Bòsfor i dels Dardanels; la capital és Ankara.

L'estructura d'Anatòlia és la d'un altiplà amb una altitud mitjana de 1 132 m, clapat de conques lacustres i de volcans. És una regió muntanyosa que essencialment pertany al sistema plegat alpí, encara que quasi totalment peneplanat segons les fases orogèniques principals i aixecat en bloc per moviments de conjunt continuats fins a dates ben recents. Geològicament hom hi troba roques de gairebé totes les edats, des de les més antigues fins a les més recents. Hom pot distingir-hi, per una anàlisi regional del relleu, de primer l'Anatòlia interior, superfície fonamental d'altiplans (vers els 1 000-1 500 m), dominats per blocs fallats aixecats dissimètricament i per cons volcànics aïllats (Erciyeş, 3 916 m), sembrada de fosses tectòniques, sovint ocupades per llacs. Aquesta superfície s'alça cap a l'Anatòlia oriental, on s'obren vastes extensions volcàniques, dominades pels grans cons de l'Ararat (5 165 m) i del Süphan (4 058 m). A la façana de l'Egea, en canvi, l'altiplà s'escindeix en grans blocs de direcció E-W, aixecats fins a 2 000 m, entre fosses longitudinals drenades per grans rius (Bakir, Gediz, Küçük i Büyükmenderes). Al NW, a la regió de la mar de Màrmara, hom passa cap a una disposició irregular de blocs i fosses, ocupades per llacs i golfs. Per les diverses parts de l'altiplà interior s'oposen una sèrie de cadenes muntanyoses: al N, les cadenes del Pont, amb dos sectors molt diferents; a l'W, els massissos són separats per amples planúries, mentre que al S del Yeşil formen un conjunt de fàcies alpina, amb forta empremta glacial, i constitueixen fins a la frontera amb Geòrgia i Armènia una altra barrera contínua que s'apropa als 4 000 m; al S, el Taure és un conjunt orogràfic de més de 1 500 km de llargària, format a l'W per una sèrie de massissos confusos i seguit per la serralada del Taure de la Lícia, que supera els 3 000 m; tot seguit hi ha el sector del Taure central, que culmina en el Taure cilici (Aladag, 3 734 m); i a l'E l'Antitaure, en direcció SW-NE, enllaça el conjunt inserit dins les altes terres de l'Anatòlia oriental, que ateny encara 4 168 m a la serralada de Cilo, prop de la frontera amb l'Iraq. Amb tot, un dels trets més característics del relleu és constituït per les profundes depressions càrstiques existents a les grans masses calcàries de la muntanya, que formen grans pòlies que s'inunden temporalment o innombrables dolines a l'altiplà calcari miocènic de la Cilícia. D'altra banda, la Tràcia oriental (Turquia europea) és una conca, la d'Adrianòpolis, drenada pel Marica, vorejada de muntanyes i formada, com la mar de Màrmara, per un enfonsament. Les altituds principals són a les muntanyes d'Istranca, que separen la depressió de la mar Negra, i a les de Tekirdag, damunt la mar de Màrmara. Dues penínsules, les de Gal·lípoli i Constantinoble, prolonguen la regió; ambdues convergeixen vers l'Àsia, tancant la mar de Màrmara per l'W i l'E i formant la vora septentrional dels estrets dels Dardanels (4 km d'amplada mitjana) i del Bòsfor (600 m al lloc més estret). En aquest sector hi ha la gran ciutat d'Istanbul, l'antiga Bizanci i Constantinoble, a la vora europea del Bòsfor, i el barri d'Üsküdar (Scutari) a l'asiàtica, a la cruïlla formada per la via marítima de la mar Negra a la Mediterrània i la continental d'Europa a Àsia.