Comarca de Catalunya, al NW del país, que constitueix un enclavament de llengua occitana, en la variant .

Vista general de la vila de Viella - Arxiu Fototeca.cat

Cap de la comarca, Viella (4 029 h [2001]). Ocupa un sector dels Pirineus axials, on la vall de la Garona s'enfondeix d'E a W, dominada pel muntanyam (Aran alt i mitjà), que acaba rebutjant-la cap al N, on la vall (baix Aran) s'obre per un trau a Occitània i a l'Atlàntic. L'eix hidrogràfic entre les conques de la Garona i l'Ebre coincideix aproximadament amb els límits de l'Alta Ribagorça (S) i el Pallars Sobirà (E). El límit meridional forma part de la carena més sostinguda dels Pirineus, a llevant de la Maladeta, on el tuc de Molières culmina a 3 010 m alt., seguint per la cresta de Salanques, el tossal d'Es Estanhets (2 882 m), el Besiberri del Nord (3 014m), la serra de Tumenèja (2 935), el Montardo (2 830) i el tuc de Colomers (2 935). El límit pallarès, a l'est, té com a fites els tucs de Ratera de Colomers (2 858m alt) i de Cendrosa (2 702), el port de la Bonaigua (2 072m alt), el tuc de Llançà (2 659m), el massís de Beret i el pic de la coma Gireta (2 591m). D'ací a ponent encara hi ha els tucs d'Eth Milh (2 802m alt), de Pietar (2 720), de Mauberme (2 880) i de Crabèra (2 630), abans no davalla a la vall de la Garona, que a uns 600 m alt. constitueix el nivell de base de tota la capçalera del riu. El límit ponentí amb Comenge, més baix que el septentrional (tuc de Vacanera, 2 193 m alt.; el portilló de Bossot, 1 300), és, però, igualment inaccessible i es torna a elevar en arribar a l'Alta Ribagorça (tuc d'Era Horcanada, 2 881 m), el límit hidrogràfic amb la qual és d'abast estratègic a la tuca del port de Viella (2 606 m alt.). La Vall d'Aran, doncs, és tancada pel relleu tant a Catalunya com a l'Estat francès. Les dues grans carenes paral·leles del S i el N corresponen a l'anomenat geoanticlinal central i al geoanticlinal de Bossost, respectivament, enllaçats per contraforts transversals. El geoanticlinal central té a la base essencialment un batòlit de roques plutòniques àcides, mentre que el geoanticlinal de Bossot és de materials sedimentaris silurians, i a llevant dominen les llicorelles metamòrfiques, molt menys resistents en els climes freds que els granits i que l'erosió glacial ha arrasat originant calmes extenses, com el pla de Beret. Aquesta erosió glacial quaternària donà al paisatge la fesomia actual. La vall de la Garona, planera i ampla, fou afaiçonada per una glacera de 400 m d'amplària, alimentada encara per glaceres laterals, com les de l'Unhòla per la dreta i l'Aiguamòg i de Valarties per l'esquerra, suspeses damunt la vall principal per graons de confluència. L'acció del glaç esportellà les carenes, allisà les valls i les emplenà de sòls fèrtils. EL clima actual és molt diferent, encara que les temperatures també són fredes (mitjana del port de la Bonaigua, 3,7°C; de Viella, 9,2°C ;manquen dades del baix Aran, de clima més suau). Les mitjanes de juliol són de 17°C a Viella i d'11,4°C al port de la Bonaigua; i les de gener, d'1,3°C a Viella i -4°C al port de la Bonaigua. Val a dir que les diferències són petites amb relació a la diferència d'altitud (uns 1 100 m, car l'estació meteorològica de Viella és a 970 m alt.). Això vol dir que hi ha inversió de temperatures entre Viella i els llogarets a mig aire de la vall, que miren per damunt la massa d'aire fred i pesant que els dies encalmats d'hivern s'empara del fons de la vall emboirat. Les precipitacions són notables: 1 163 mm al port de la Bonaigua i 873 a Viella, 200 més que en una altitud similar de la vall de la Noguera Pallaresa. A ambdós vessants dels Pirineus les precipitacions màximes són registrades al llindar de l'estiu (maig-juny), però al Pallars ja s'acusa una temporada seca, mentre que a la Vall d'Aran cada mes rep enllà de 45 mm de precipitacions, que cauen en mitjana un dia de cada tres. És l'únic cas de clima atlàntic dels Països Catalans. Però l'amplitud tèrmica relativament forta i la freqüencia de nevades (un terç dels dies de precipitació al port de la Bonaigua, 30 dies sobre 123 a Viella, on pot nevar deu mesos l'any) indica que és un clima atlàntic de muntanya, i encara de muntanya alta fora de la vall principal. Alimentat per aquestes precipitacions, la Garona és un riu cabalós i ràpid, que en una cinquantena de quilòmetres, d'ença que el riu de Ruda és anomenat Garona, davalla uns 700 m. Hom sosté també que la veritable Garona és la del Joèu, que sorgeix als ulls d'Eth Joèu amb un cabal de 2 a 10 m³/s després d'un trajecte subterrani de 3,5 km entre calcàries devonianes d'un mateix sinclinal. Les altres contribucions importants al cabal que se'n va cap a Occitània són les de l'Unhòla i del riu de Varradòs per la dreta i l'Aiguamòg i el riu Nere per l'esquerra. Però així com la capçalera oculta de la Garona és a l'Alta Ribagorça, la Vall d'Aran també inclou les capçaleres de la Noguerra Ribagorçana, una branca de la qual passa vora l'hospital de Viella, i de la Noguera Pallaresa, que, com a riu de Montgarri, neix al pla de Beret, només a mig quilòmetre de la Garona, que pot acabar capturant-lo. Completen la hidrografia aranesa una munió d'estanys que alimenten aquestes capçaleres, que són especialment nombrosos als circs de Montardo i de Colomers.