La toponímia aranesa sembla certificar que la població anterior a la denominació romana era d'origen mixt, cèltic i basc.

la Vall d'Aran Portada de l'església de Salardú, obra del romànic de transició - Fototeca.cat

Polibi esmenta l'existència, als Pirineus, dels airenosi, amb els quals tractà Anníbal quan marxà contra Roma, poble que hom ha cregut identificar amb els aranesos. La romanització fou profunda —hi introduí, entre altres, el conreu de la vinya—, però no esborrà les característiques autòctones araneses. La Vall d'Aran, amb la seva capital Vetula (Viella), esdevingué —com altres territoris de la zona dels Pirineus centrals— un dels pagi o districtes de la civitas Convenarum creada per Pompeu (72 aC) amb centre a Lugdunum (Lió). Una via romana procedent de Tolosa (Llenguadoc) travessava la Vall d'Aran i arribava a Esterri d'Àneu. Durant el Baix Imperi formà part de la Novempopulània, i en desfer-se l'imperi Romà formà part del pagus Convenicus. Després de la invasió musulmana —que no hi tingué cap influència cultural ni ètnica— restà incorporada al comtat de Comenge; als s. X, XI i XII sembla haver oscil·lat entre aquest, el comtat de Pallars i el domini ribagorçà i aragonès, probablement amb jurisdiccions més nominals que reals i disputes que permeteren que la Vall d'Aran conservés el caràcter propi, sense ésser absorbida per cap d'aquests centres de poder. Sembla que formà part del dot aportat per Gerberga de Foix al seu matrimoni amb Ramir I d'Aragó, que així n'esdevingué sobirà (1036); amb tot, els comtes de Comenge intentaren en diverses ocasions d'imposar-hi llur domini, i els aranesos els combateren amb un èxit variable, fins que, poc abans del 1175, es posaren sota la protecció d'Alfons I de Catalunya-Aragó, que signà amb ells, a Sant Andreu de Barravés, un tractat d'emparança, en canvi d'un fogatge o tribut de blat. Alfons I adquiria, de fet, el domini de la Vall d'Aran, base del seu projecte de restauració de la civitas Convenarum; però per dur-lo a terme no vacil·là a fer donació, l'any 1175, de la Vall d'Aran a Cèntul III de Bigorra, a canvi del vassallatge d'aquest i dels seus successors per Bigorra i per la mateixa Vall d'Aran; quan Peronella, néta de Cèntul III, es casà amb Gastó VI de Bearn, Alfons I els féu donació del comtat de Bigorra, però es reservà el domini útil de la Vall d'Aran (1192). Similarment, el seu successor, Pere I, cedí la Vall d'Aran (1201) al comte Bernat de Comenge, que acceptava en canvi el vassallatge envers el rei per Comenge i la Vall d'Aran; aquesta esdevenia, així, en frase de Miret i Sans, un atot per a anar bastint els dominis pirinencs de la corona catalanoaragonesa (procés que la desfeta de Muret, el 1213, havia de fer irrealitzable), però amb l'oposició cada vegada més resolta dels aranesos, que es veien reiteradament transferits a un domini feudal i que s'oposaren al domini dels comtes de Comenge per les armes. El 1220 tornaven a dependre directament de la corona catalanoaragonesa, i quan Jaume I tornà a cedir-los (ara a Guillem d'Entença), es negaren rodonament a acceptar-lo com a senyor, fet que Jaume I acceptà com una prova de fidelitat a la corona, alhora que declarava que la Vall d'Aran no tornaria a separar-se'n. Des d'aleshores els aranesos ajudaren sovint els reis a combatre revoltes nobiliàries, i esdevingueren un baluard avançat de la corona catalanoaragonesa quan Jaume I renuncià als dominis ultrapirinencs pel tractat de Corbeil (1258). La Vall d'Aran tingué una intervenció molt important en la guerra moguda contra Pere II de Catalunya-Aragó per un sector important de la noblesa catalana, dirigida pels comtes de Foix i de Pallars (1276-80): els aranesos impediren que els rebels rebessin ajut de França i intervingueren en l'ocupació de Pallars i el setge de Balaguer. La monarquia francesa inicià al s. XIII les seves temptatives repetides d'emparar-se de la Vall d'Aran; el primer intent fou amb motiu de l'anomenada croada contra Catalunya, encara que la invasió fou iniciada abans del trencament oficial de les hostilitats, amb el pretext de castigar les vexacions dels aranesos contra el comtat de Comenge. Els francesos foren ajudats en aquesta ocupació per Auger de Lés, senyor de Lés. El fracàs de la croada contra Catalunya pressuposava la restitució de la Vall a la corona catalanoaragonesa, però els francesos al·legaren que la conquesta no tenia res a veure amb la croada i calgué una intensa activitat diplomàtica per a obtenir-ne la restitució (1295-1313); després de la negativa francesa inicial, el 1298 se signà el conveni d'Argelers entre Felip IV de França i Jaume II de Catalunya-Aragó, pel qual la Vall passaria provisionalment als dominis d'un sobirà neutral, Jaume II de Mallorca, que la integrà a la lloctinència del Rosselló, amb un governador nomenat per aquesta. Aquesta situació es prolongà fins el 1313; durant aquesta etapa hi hagué tres governadors mallorquins: Arnau de Sant Marçal (1298-1307), Pere Bernat d'Asnava (1307-10) i Pere de Castell (1310-13). Aquests restabliren les institucions pròpies de la Vall d'Aran (els francesos les havien violades en incorporar la Vall a la demarcació administrativa del senescal de Tolosa de Llenguadoc), però no saberen dominar l'actitud rebel dels senyors de Lés, francòfils declarats des de llur participació en la invasió francesa. L'administració de la Vall comportà per a Jaume II de Mallorca un llast gravós, que es prolongà inesperadament per la resistència francesa a cedir la vall, fins que una comissió mixta catalanofrancesa, reunida a Viella, declarà que el dret legítim pertanyia al monarca català (1213). Jaume II, en recuperar la Vall, reconfirmà el conjunt d'usatges i constitucions dels seus habitants, reunits en l'anomenat privilegi de la Querimònia (1313), confirmat novament per Alfons III el 1328 i escrupolosament respectat per Pere III durant tot el seu regnat, malgrat un intent d'alienació en favor del comte Hug de Pallars (1385), que els aranesos rebutjaren amb el lliurament de 2 000 florins al rei. Poc després Joan I de Catalunya-Aragó concedia als aranesos diverses exempcions de drets, i a la cort de Montsó integrà definitivament la Vall d'Aran dins el Principat de Catalunya (1389), integració que fou confirmada per la generalitat del Principat durant l'interregne causat per la mort de Martí I. Entretant s'havia produït un nou intent francès d'annexió de la vall, arran de la invasió de Lluís d'Anjou (1390); els francesos foren rebutjats per les forces comandades per Arnau de Cervelló i Ramon de Bages, ajudats pels aranesos. Noves invasions infructuoses foren la del comte de Foix (1396) i l'organitzada per Carles VI de França, aprofitant la mort de Martí I de Catalunya-Aragó (1410). Més greu fou la situació de la Vall durant la guerra contra Joan II; després d'un primer intent d'ocupació francesa, el 1470, rebutjat per tropes catalanes comandades pel príncep Ferran (el futur Ferran II), la Vall d'Aran caigué en mans de mercenaris i bandolers, que s'aprofitaren de la manca de control efectiu de la vall per part dels monarques catalans, causada per la insurrecció del comte de Pallars, i encara que França no assolí un domini efectiu de la vall, els bandolers Cabdet Ramonet i Maixicot en controlaven els accessos (fins que foren vençuts, el 1477), i el nou rei, Ferran II, no assolí de pacificar-la fins el 1491. Els anys de pau que seguiren foren torbats, a mitjan segle XVI, per les lluites frontereres contra els hugonots, que el 1579 penetraren a la vall i arribaren fins a Salardú abans de retirar-se davant les forces de Felip II de Castella. Miquel Ferrer, governador de Castèl-Leon, féu reforçar aquesta fortalesa per tal de prevenir noves invasions (1589). Durant la guerra dels Segadors la Vall d'Aran s'oposà a l'entrada dels francesos, malgrat que la generalitat havia prestat obediència a Lluís XIII de França; Josep Margarit, governador general de Catalunya, entrà a la vall amb un exèrcit i n'expulsà les tropes de Felip IV. Aquestes tornaren a ocupar-la l'any 1651, però les constitucions araneses foren respectades. En signar-se el tractat dels Pirineus (1659), la manca de raons per atribuir la Vall d'Aran a França era tan palesa que Pèire de Marca, tan parcial a favor de Lluís XIV, no s'atreví a demanar-ne la incorporació al regne francès, tot i la seva situació geogràfica favorable a aquesta pretensió. Al s. XVIII, en esclatar la guerra de Successió, la Vall d'Aran es mostrà tot seguit partidària del rei arxiduc Carles III. Conquerida pel general Arpayon, al servei de Felip V, la població fou sotmesa a tributs feixucs, en part destinats a la reconstrucció de Castèl-Leon; Felip V concedí el càrrec de governador a Gaspar de Lés, fill de l'anterior governador, executat pels austriacistes per la seva actitud francòfila; Gaspar de Lés aprofità les circumstàncies i governà despòticament. Acabada la guerra de Successió, la Vall d'Aran fou exceptuada del decret de Nova Planta i fou mantinguda al marge de la divisió del Principat en corregiments; malgrat la seva tendència uniformista, Felip V confirmà els usos i costums dels aranesos, però restablí el baró de Lés com a governador (1717). En esclatar la guerra de la Quàdruple Aliança, les forces franceses penetraren novament a la Vall i empresonaren el baró de Lés (1719), però hi practicaren una repressió molt més dura que la d'aquest, a les ordres del governador francès Champier, fins que fou destituït pels seus excessos. Obertes les negociacions de pau, França intentà de mantenir-se a la Vall, però hagué de restituir-la pel tractat de Madrid (1721). Felip V establí novament les constitucions dels aranesos, així com el dret —adquirit al segle anterior— de lliure comerç amb França, i, a més, el 1735 els concedí exempció en l'ús de paper segellat, privilegi que encara perdura. El 1770 el papa Climent XIV autoritzava el traspàs de la vall a la jurisdicció de la diòcesi d'Urgell (fins aleshores havia estat dependent de la de Comenge), traspàs que no fou efectiu fins el 1804. Durant la Guerra Gran fou novament ocupada pels francesos (1794-96), i a la pau de Basilea es resistiren a tornar-la, fins que ho feren en canvi d'avantatges territorials a l'illa de Santo Domingo. Una nova ocupació s'esdevingué arran de la guerra del Francès. Inicialment mantinguda al marge de la guerra, la vall fou ocupada pels francesos des del Principat (1810). L'administració napoleònica segregà la Vall d'Aran d'aquest, quan en féu la divisió en departaments, i la incorporà al departament francès d'Haute Garonne, amb l'abolició de les constitucions i l'equiparació a un territori francès. Els francesos s'hi mantingueren encara un any després de la derrota de Napoleó, amb l'esperança de poder-la retenir. Ferran VII, en recuperar-la (1815), la incorporà al corregiment de Talarn. Els aranesos, descontents, ho restaren encara més quan el govern constitucional, en crear la divisió provincial, els incorporà a la província de Lleida. Oposats a l'uniformisme liberal, la majoria dels aranesos es declararen reialistes; el Consell General de la Vall d'Aran s'adherí a la Regència d'Urgell (1822) i, desapareguda aquesta, es mantingué reialista fins a la caiguda del règim constitucional (1823). Durant la primera guerra Carlina, la vall fou ocupada per les forces del pretendent Carles Maria Isidre de Borbó (1835); l'antic governador de la vall, Pascual Madoz Ibáñez, la recuperà el mateix any per a Isabel II, malgrat la tendència carlina de la població. La Vall d'Aran fou definitivament integrada a la província de Lleida, amb Viella com a cap del partit judicial de la Vall. La Vall d'Aran fou inicialment un territori de la corona catalanoaragonesa amb caràcter independent tant de Catalunya com d'Aragó, i vinculat només a aquests països per la figura del rei. Aquesta situació persistí fins a la seva incorporació al Principat. El govern de la vall s'exercia a tres nivells: el conjunt dels vesins o veïns, format pels caps de família, com a assemblea que es reunia a Cap d'Aran o bé a Santa Maria de Mijaran, i més teòrica que no pas eficaç; el segon era l'assemblea de cònsols municipals, reunida a Castèl-Leon o Viella; i el superior, més restringit, era la cort o Conselh Generau dera Val d'Aran, formada per representants nomenats pels cònsols. El representant del rei era el batlle (més tard governador), encarregat especialment de la percepció i l'administració dels tributs; inicialment n'hi havia un d'únic per a tota la vall; més tard foren tres, bé que el de Viella n'era considerat el cap. Jaume II de Catalunya-Aragó refermà l'autoritat reial amb la creació de la batllia general d'Aran, comparable a les del Principat, València i Mallorca. El primer batlle general fou Guillem de Castellnou. La seva comesa era d'administrar justícia, percebre els tributs i admetre a composició els condemnats a penes no capitals, i nomenament dels tres batlles subordinats. Aquests eren caps de cada una de les circumscripcions o terçons de la Vall d'Aran: el de Viella, el de Bossost i el de Garòs, més tard dividits cadascun d'ells en dos. Aquests terçons eren agrupacions de municipis, els quals tenien règim de consolat: el nombre de cònsols oscil·lava entre un i quatre. Aquests administraven els béns comunals, pastures i boscs; diverses de llurs prerrogatives originals foren absorbides per l'autoritat reial, com el dret d'enderrocar cases, molins, etc., i la facultat d'imposar penes. Quant a l'organització social, sembla que la Vall d'Aran es mantingué al marge de l'organització feudal, i adquirí l'aspecte d'una petita república. Això era a causa de l'economia primordialment ramadera que consolidà un règim comunal de les pastures de cada terme municipal, amb els mateixos drets per a tots els veïns, sota la supervisió dels cònsols. L'agricultura, poc important, era insuficient per a l'alimentació dels habitants de la vall, i no tenia, per tant, prou importància per a fer de base d'una organització feudal; les càrregues senyorials no haurien permès de subsistís una economia tan feble. Això explica la vinculació de la vall a una monarquia que, malgrat la seva situació geogràfica desfavorable, podia evitar, i de fet evità, la caiguda dels seus habitants en el domini senyorial de Comenge. L'únic tribut a què eren sotmesos era el del fogatge, pagat en blat al rei. El privilegi de la Querimònia, conjunt de constitucions reconegut per Jaume II (1213), es basava més en la consuetud que no en texts escrits, que des d'ara adquiria caràcter de recopilació legal. D'altra banda, la limitació dels recursos i el caràcter comunal de l'aprofitament de les terres i pastures limitava forçosament l'increment de població, forçada a emigrar cap a d'altres indrets del Principat o cap a les comarques gascones. L'increment de les manufactures i els productes menestrals i les modificacions sofertes per la vall en el curs dels segles causaren una reforma de les constitucions de la vall, realitzada per Felip III de Catalunya-Aragó (1615), que concedí als aranesos la facultat de comerciar amb França fins i tot en temps de guerra, sense traves duaneres. Aquestes constitucions reformades es mantingueren vigents fins a la uniformització de la monarquia liberal, al s. XIX. El 1835 fou ocupada pels carlins, però fou recuperada per les tropes liberals comandades per Pascual Madoz, que en fou governador (1835-36), i novament passà a mans dels carlins diversos cops fins el 1840. La Vall d'Aran quedava aïllada els mesos d'hivern, i bé que les comunicacions milloraren amb l'obertura de la carretera del port de la Bonaigua (1924), continuà essent una zona aïllada, fet que explica la importància que hi tingué el maquis després de la guerra civil de 1936-39 (especialment el 1944, en què les autoritats franquistes, desbordades, hagueren de recórrer a l'exèrcit per a mantenir-s'hi). El 1948 fou obert per l'exèrcit el túnel de Viella, que permeté d'assegurar les comunicacions a l'hivern i liquidar el maquis. La Vall d'Aran ha experimentat un canvi econòmic important amb l'auge del turisme d'hivern (francès, i més tard català) aquests darrers anys. D'acord amb l'estatut de Catalunya de 1979, la llei d'ordenació territorial inclou el reconeixement i l'actualització de les peculiaritats històriques de l'organització administrativa interna de la Vall i el restabliment de les seves institucions de govern, el Conselh Generau dera Val d'Aran i els síndics, dut a terme l'any 1991. Des d'aquest any té majoria al Conselh l'aliança formada per Coalició Aranesa-Convergència i Unió, presidida fins el 1993 per la síndica Pilar Busquets. Aquest any prosperà una moció de censura contra Busquets impulsada per Amparo Serrano Iglesias, d'Unió Democràtica Aranesa i membre del govern que, amb el suport d'Unitat d'Aran-PSC, la portà a ocupar el càrrec fins el 1995, que fou substituïda en les eleccions per Carles Barrera Sànchez, de Convergència Democràtica Aranesa (CDA), el qual revalidà el càrrec fins el 2007. Aquest any fou elegit síndic Francesc Boya i Alòs. Quant a la normalització de l'aranès, el 1983 la Generalitat de Catalunya oficialitzà les normes ortogràfiques elaborades per l'Institut d'Estudis Occitans adaptades a la modalitat aranesa. El 1982, hom començà a impartir l'aranès a totes les escoles de la Vall d'Aran. El 1994, el Conselh General aprovà el reglament per a l'us oficial de l'aranès. El desembre de 2008 el Conselh Generau aprovà la lletra oficial de l'himne de la Vall d'Aran.