L'època clàssica de la literatura grega comprèn el s V i quasi tot el IV aC. L'any 399 aC, data de la mort de Sòcrates, significà, però, un canvi de les circumstàncies històriques i les formes mentals que presidien la literatura del s V aC, dit de Pèricles, i aquest fet possibilita la subdivisió de l'època en dos períodes. En el primer hom pot constatar dos trets fonamentals que diferencien el s V aC dels anteriors: la literatura (com, en general, totes les altres arts i el pensament) tingué el centre a Atenes, i hi aparegueren gèneres literaris nous (tragèdia, comèdia), amb una vida estretament lligada a les vicissituds del règim polític atenès. Hom troba, en efecte, un home com Heròdot, que no era atenès, però que, arribat a Atenes, restà talment enlluernat per la ciutat i les seves institucions, que en féu centre de la seva obra, tot i que això l'obligava a deixar de banda el seu pla inicial. La democràcia atenesa, d'altra banda, aspirava a perpetuar la ideologia de les classes dominants del període anterior sobre un cos social no separat conflictivament en classes, i això basant-se en un imperialisme colonial marítim, de caire proteccionista. Així, la tragèdia, vinculada a les festes d'un déu popular, Dionís, fou mitogràfica i acollí els déus i els mites olímpics, de signe més aristocràtic, en un intent de síntesi conciliadora, que fou aconseguida, sembla, en el teatre d'Èsquil (almenys en les trilogies que segueixen l'Orestea), i esdevingué problemàtica en el de Sòfocles (que es complau a posar en escena situacions límit, sense sortida: Èdip rei, Antígona) i decididament crítica en el d'Eurípides (que posà en dubte l'existència dels déus i novel·là patèticament els mites). Significativament, la tragèdia fou rigorosament coetània de la democràcia. A l'Atenes clàssica, el millor ('o'àριστος) ja no ho fou per naixement, com en els poemes de Píndar, però el règim continuà necessitant i utilitzant una aristocràcia, a la qual s'accedia per educació, cosa que explica la proliferació de sofistes, arribats de tot el món grec, a Atenes. L'arma dels sofistes era la paraula, i ensenyaren als ciutadans rics (cobraven per llurs ensenyaments) a fer-se'n mestres i a fer-la servir en profit propi, sobretot a partir de Gòrgies. Però la tasca dels sofistes comportà també un rigor tècnic, d'ofici, paral·lel al rigor que Tucídides imposà en l'exposició dels fets històrics i els metges del Corpus hippocraticum imposaren en la dels mèdics. Aquesta situació, aiguabarreig d'intents progressius i regressius sòlidament imbricats, no convencé l'oligarquia menys afavorida. En són proves la comèdia, polititzada, irònica, pacifista i evasiva en l'obra d'Aristòfanes, i la força de la reacció oligàrquica que causà la mort de Sòcrates, el ciutadà que s'havia oposat més als sofistes i que havia estat més combatut, juntament amb Eurípides i algun polític, com Cleó, per Aristòfanes. Al s IV aC, corresponent al segon període d'aquesta època, la filosofia (Plató), l'oratòria (Isòcrates) i la historiografia (Xenofont) desertaren els ideals polítics del s V; cercaren fora d'Atenes (i alguns a Esparta) ideals més autoritaris o utòpics. Un decret prohibí que els còmics fessin sortir els polítics a escena, com ho feia Aristòfanes, i temps després escrivia Aristòtil que la comèdia antiga feia riure amb mots grollers i la posterior amb recurs a l'al·lusió; perdia, en fi, vigoria i fantasia i s'apropava a la vida quotidiana amb adulació i sense empenta. Ja no hi havia tragèdia. Els successors dels sofistes (Isòcrates, deixeble de Gòrgies) foren mestres de retòrica que només parlaren del passat d'Atenes, i a llur escola aprengueren els historiadors, que, com Teopomp i Èfor, es preocuparen menys de la interpretació dels fets que d'aprendre una manera efectista de contar-los. Fou el segle de la prosa, però maduraren alguns intents poètics (el d'Antímac) que tingueren futur a la poesia hel·lenística. Quan hom trobà un home enter, que volia ésser coherent amb els antics ideals, l'amenaça dels macedonis planava sobre Grècia, i la veu de Demòstenes no traduí ja sinó un intent condemnat al fracàs. Ja hi havia desenganyats de tot, com Diògenes el Cínic, que parlaven d'autarquia i que declaraven l'home ciutadà del món desbordat, precisament, per les campanyes d'Alexandre.