Edifici on viuen els monjos o les monges. El mot significà primer la cel·la d'un monjo, després passà a indicar les agrupacions de cel·les, anomenades laures , i finalment designà un cenobi, o lloc on habita una comunitat de monjos o de canonges regulars . La seva característica principal és d'ésser una construcció generalment aïllada, que afavoreix la vida de reflexió i de pregària. Els monestirs occidentals, abundosíssims en l'època medieval i que eren bastits generalment segons una distribució fixa, solen seguir les exigències domèstiques que sant Benet fa en la seva regla per a les seves comunitats: església, dormitori, refetor, sala capitular, etc, entorn d'un pati o claustre; a més, dins el clos hi ha les dependències de treball, la biblioteca, etc. Les construccions, molt simples a l'inici del monaquisme, han anat evolucionant durant la història segons els gusts arquitectònics i les espiritualitats de cada època; això ha fet que molts monestirs esdevinguessin autèntiques obres d'art. Durant tota l'edat mitjana foren, juntament amb les catedrals, els grans centres de cultura d'Occident, amb escoles i biblioteques importants. A l'Orient cristià, els edificis monàstics són construïts segons el tipus bizantí, que no difereix essencialment de l'occidental. Té, però, de particular la construcció de l'església principal, o katholikón, al centre del pati i del conjunt de cel·les i dependències.