Ja a la fi del s. XVIII hi hagué als Països Catalans un corrent clarament preromàntic, sentimental i influït per un cert rousseaunisme, que es manifestà, per exemple, en les edicions d'obres com El nuevo Robinson de Campe (publicada a Barcelona el 1800, consta ja com una quarta edició), o les molt nombroses de Chateaubriand (especialment a València; Atala fou publicada ja el 1803 i reeditada el 1813 i el 1823; Vida del joven René, 1813, 1817, etc. ); proliferaren també les edicions d'obres secundàries, tanmateix molt significatives, com poden ésser Amelia o los desgraciados efectos de la extremada sensibilidad (1818) o Félix y Paulina o el sepulcro al pie del monte Jura (1820). A València, aquest tipus de literatura fou conreada, sempre en castellà, per autors com Zabala, Madramany, Montengon o Martínez i Colomer en el camp de la novel·la, mentre que en el de la poesia cal destacar sobretot la figura de Joan Arolas. En tot aquest procés hom ha de destacar l'important paper d'una sèrie d'editors (Orga, Salvà, Piferrer, Bergnes, Oliva), vertaders impulsors de les noves tendències literàries; en aquests anys, per exemple, el valencià Cabrerizo inicià la "Colección de Novelas" (1818), que contribuí a difondre autors com Saint-Pierre, Cadalso, Goethe o Madame de Staël. Tanmateix, hom ha coincidit sempre a atribuir a El Europeo (1823) la primera manifestació explícita dels nous corrents romàntics, i on es palesa, especialment en l'ordre estètic, la influència dels germans Schlegel; a les seves pàgines apareixia també freqüentment el nom de Walter Scott, que aviat es convertiria en el mite del Romanticisme conservador a Catalunya i en el qual es basà López i Soler per a Los bandos de Castilla (1830), primera obra declaradament romàntica. Durant els anys de repressió ferrandina (1823-33), si bé no deixaren d'aparèixer traduccions d'autors com Chateaubriand, Scott (fins el 1833 hi havia, com a mínim, 12 edicions de diverses obres de Scott als Països Catalans) i, fins i tot, Byron (El vampiro, Barcelona 1824; El corsario, València 1832), la forçada emigració de destacats elements liberals (Raüll, Altés i Canals, Fontcuberta) afavorí el coneixement del nou Romanticisme francès de caràcter liberal (Hugo, Dumas, Gautier), que sorgí públicament als Països Catalans després del 1833. A partir d'aquest any aparegueren publicacions tan representatives com el Diario Mercantil de Valencia (1833), El Vapor, on Pere Mata traduí al català un poema de Lamartine, i sobretot El Propagador de la Libertad (1835-38), on Ribot i Fontserè publicà el seu manifest Emancipación literaria didáctica (1837) i foren estrenats els drames d'Andreu Fontcuberta, etc. Al mateix temps, foren publicades les primeres traduccions dels autors francesos del moment: Victor Hugo (Último día de un reo a muerte, 1839, 1840, 1841; Nuestra señora de París, 1840, 1841, 1842; Diario de las ideas y opiniones de un revolucionario de 1830, 1846) i sobretot Dumas (fins el 1845 hi havia com a mínim 17 versions d'obres seves a Barcelona, traduït, entre altres, per J. Llausàs o L. Figuerola), mentre es consolidava l'èxit de Walter Scott, especialment al Principat i Mallorca (18 versions del 1833 al 1845, traduït per Pau Piferrer, Altés i Canals, etc. ). Cal constatar també les traduccions catalanes de La fuggitiva (La noia fugitiva, 1834) de Grossi, feta per Joan Cortada. De fet, fou real en aquests anys una coexistència de les dues tendències representades pel Romanticisme liberal i el conservador (cal remarcar, però, que la paraula Romanticisme fou rebutjada sovint pels autors de l'època, que la consideraren poc explícita, i substituïda per l'expressió "nova literatura" o altra similar); aquesta coexistència generà polèmiques violentes —basades sempre en motivacions ideològiques, ja que no respecte al trencament estètic amb els motlles clàssics o a la incorporació de nous elements com podien ésser les literatures nacionals—, i així, Pi i Margall, entre altres, s'enfrontà a les tesis schlegelianes i reclamà la renovació total de la literatura i la identificació de l'artista amb la humanitat. Tanmateix, a partir dels anys quaranta i malgrat els esforços de figures com Víctor Balaguer i la presència constant de traduccions d'autors com Byron, Hugo o Dumas, fou un fet al Principat i a Mallorca el predomini del Romanticisme conservador i històric, que es basà, sobretot, en tres figures principals: Pau Milà i Fontanals, propagador i teoritzador del Romanticisme dels germans Schlegel, la influència del qual fou decisiva sobre el seu germà Manuel i sobre Pau Piferrer —ambdós col·laboradors abans d'El Propagador de la Libertad—, el mateix Manuel Milà i Fontanals i Antoni Bergnes de las Casas, gran propulsor del vessant historicista —especialment de Walter Scott— amb la seva tasca d'editor i traductor o des de les seves revistes, com l'interessant Museo de Familias. A Mallorca, aquesta tendència fou clarament representada per una publicació com La Palma (1840-41) i per la figura de Josep M. Quadrado. Al País Valencià, hom ha de constatar l'extraordinària acceptació que tingué l'obra de Chateaubriand, editat molt sovint, especialment per Cabrerizo; d'altra banda, les figures més representatives, Boix o Bonilla, tingueren una destacada actitud liberal en política, però, concretament Bonilla, atacà en literatura les exageracions del drama romàntic francès i defensà un cert eclecticisme; Ayguals d'Izco, per la seva banda, fou un destacat defensor de les idees socials de Sue —que traduí el 1844— i a imitació del qual publicà la novel·la María, la hija del jornalero (1845). És evident que la valoració que féu el Romanticisme, tant el liberal com el conservador, de les literatures nacionals fou un element decisiu en el desenvolupament del procés que hom ha anomenat la Renaixença i dins el qual, especialment després de la instauració dels jocs florals (1859), es desenvolupà la literatura romàntica en català, caracteritzada, amb excepcions, tanmateix, per un gran conservadorisme estètic i ideològic. D'altra banda, l'embranzida que aquesta literatura catalana prengué a l'últim terç del s. XIX —paral·lela al desenvolupament del moviment catalanista— deixà en un segon terme la literatura en castellà que havia omplert la primera època del Romanticisme als Països Catalans (hom podria citar, encara, els noms de J. M. Bartrina o el de Teodor Llorente a València), i així, la influència, primer, del costumisme i, després, dels nous corrents realistes i naturalistes es palesà en les obres catalanes de J. Pin i Soler, M. Vayreda, N. Oller, etc. (realisme, naturalisme). Una altra derivació directa del Romanticisme i del seu interès per a recuperar el passat històric fou l'impuls que donà a tota mena d'estudis sobre la història del país (Los condes de Barcelona vindicados de Pròsper de Bofarull, 1836; Historia de la ciudad y Reino de Valencia, de V. Boix, 1845; Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, de V. Balaguer, 1860-63; Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña, d'A. de Bofarull, 1876-78), la història literària (M. Milà, Quadrado) i crítica literària i musical (Quadrado, Milà, Llausàs, Piferrer), la recuperació de la literatura tradicional (Milà, M. Aguiló, Piferrer, Briz) i d'obres com Recuerdos y bellezas de España de Piferrer i Quadrado.