Setè dia de la setmana hebrea (šabbāt), consagrat a Jahvè, en què hom interromp el treball. La Bíblia n'explica l'etiologia amb el descans de Déu en acabar l'obra de la creació. Com cada dia de la setmana hebrea, s'inicia al capvespre anterior i acaba a la posta de sol del mateix dia. L'oració introductòria del qiddūš, durant el sopar del divendres, el consagra al repòs i a la meditació. D'origen lunar, probablement babiloni , el descans sabàtic havia esdevingut dia de festa. Algunes prescripcions com la de no encendre foc i, doncs, de preparar els aliments a la vigília semblen d'origen quenita. La desaparició del culte, arran de la destrucció i de l'exili, multiplicà les pràctiques distintives i en desenvolupà una minuciosa casuística. El rigorisme dels Macabeus havia arribat a prohibir la defensa legítima en sàbat, els rabins prohibiren trenta-nou menes de treballs i la Mišnà dedicà dos tractats a la casuística del sàbat. La seva observança constituí una de les proves del criptojudaisme medieval.