Via rural, natural o construïda. Als Països Catalans, com a tot Europa, hom pot reconèixer camins molt primitius que degueren ésser eixamplats i apariat llur paviment pels pobles preromans en introduir- se la utilització del carro. Els colonitzadors romans construïren les calçades damunt aquests camins o en traçaren de noves segons les necessitats de l'estratègia militar . Utilitzats durant l'edat mitjana, llur traçat persisteix essencialment encara en les actuals vies de comunicació. Els musulmans mantingueren una xarxa circulatòria molt completa, com al País Valencià i a Mallorca, que consistia, sembla, sobretot en camins de ferradura. En general, però, a l'edat mitjana, hom donà preferència al transport per mar i gairebé no foren millorats ni construïts altres camins que aquells que duien als llocs d'embarcament. Durant molts segles, als Països Catalans, les terres planes (un terç de la superfície) foren les úniques que estigueren comunicades per camins de carro, més o menys adaptats a les noves necessitats i mantinguts en un mal estat endèmic, fins al principi del s. XX; els altres dos terços del país restaren dotats solament de camins de bast, fins a mitjan s XIX. No fou fins al darrer terç del s. XVIII que fou iniciat l'establiment de noves rutes generals de comunicació , al llarg de la façana litoral i de Madrid a Barcelona, a Alacant i a València; amb tot, a les comarques pirinenques, els camins de ferradura que resseguien els congosts fluvials i menaven als ports de la gran serralada perduraren fins al començament del s. XX. La morfologia del terreny ha estat el determinant principal de l'orientació de les comunicacions; la via de comunicació essencial dels Països Catalans ha mantingut la direcció procedent d'Europa, de la gran via romana (primer anomenada Màxima i després Augusta i, encara, Aurèlia). En èpoques més modernes, aquest camí, atret pels grans nuclis urbans costaners, ha tendit a substituir, quan això era possible, alguns fragments interiors per d'altres de costaners (Barcelona, la zona litoral del Baix Maestrat, la Marina valenciana). El curs perpendicular a la mar dels principals rius catalans ha estat, amb les habituals riuades, la principal feblesa d'aquesta gran via litoral, alhora que ha decidit el traçat dels camins de penetració del litoral a les terres de l'interior; però molts d'aquests rius, en travessar les alineacions muntanyoses que formen l'estructura orogràfica catalana, han format espectaculars congosts que dificulten les comunicacions. A Mallorca hi ha un camí originari bàsic que comunica les dues grans badies de Palma i d'Alcúdia i que va pel peu de la serra de Tramuntana, un altre venç aquesta serra i un tercer travessa pel mig la plana central de l'illa. L'antic camí que uneix, seguint la línia dorsal, els dos extrems de Menorca fou refet pel governador anglès Kane al s. XVIII. La disposició dels centres mercaders condiciona la radiació de camins en forma d'estrella (Lleida, Reus, Girona, Vic, Figueres, Tortosa, Granollers, Perpinyà, Morella, Gandia, Xàtiva, Alcoi, Elx) o de ventall (Barcelona, València, Palma, Tarragona, Alacant, Castelló de la Plana). Arreu hi ha, però, les rutes adjacents que comuniquen les unes amb les altres.