Conjunt de persones enfilades les unes damunt les espatlles de les altres fins a aconseguir diversos pisos d'alçada.

Estructura d'un castell de quatre de vuit - Fototeca.cat

És una tradició pròpia de les festes populars al Camp de Tarragona i al Penedès. Entre els castells hom distingeix el pilar (o espadat) quan cada pis és format per un sol home, la torre quan és compost de dos pilars, i el castell pròpiament dit, quan ho és de tres o més pilars. Cada castell és determinat per mitjà de dues xifres; la primera designa el nombre de castellers de cada pis, i la segona, el nombre de pisos del castell (per exemple, quatre de vuit, tres de set), llevat del cas del pilar i de la torre, en què hom acostuma solament a precisar el nombre de pisos després d'aquests mots (així, el dos de set, generalment és dit torre de set). Per bastir un castell hom col·loca de primer els baixos, ben travats de braços i fent rotlle, que constitueixen el primer pis, i que són reforçats posant-los sota cada aixella un casteller, anomenat crossa. Dins aquest rotlle, es posen els acarats amb els baixos, per estampir i alhora aguantar les cames dels del pis de dalt.

	Castell de 4 de 9 amb folre carregat i descarregat pels castellers de Vilafranca durant la Festa Major de Vilafranca del Penedès, Alt Penedès - M. del Mar Pujol

Aquest basament (cassola o soca) és cenyit per un cordó de castellers agafats pels avantbraços, els contraforts i, fins i tot, si el castell ho requereix, un contracordó de castellers agafats per les faixes dels dos crosses que tenen davant. Els primeres mans i els mans laterals aguanten pel darrere i pels costats, respectivament, les cames dels del segon pis, o sigui que se situen rere el primer cordó i els crosses. Sovint, hom disposa entre cada dos rengles els anomenats daus o vents, castellers alts que, una mà a cada pilar, estampeixen lateralment les cuixes dels dos corresponents del pis de sobre. La cassola és envoltada per la resta de la colla de castellers i gent espontània, i tot plegat forma el que hom anomena pinya. Sobre els baixos pugen els segons, falcats per la pinya, els quals juntament amb els terços, damunt els segons, paren el castell. Aquest lloc és el de més responsabilitat, per tal com representa els primers pisos que, bo i aguantant tot el pes del castell, resten totalment al descobert; si el castell té folre (contrafort sobre la pinya que estreny els segons i suporta els terços) l'esforç màxim de parar recau en els terços, i si té manilles, en els del pis de sobre, o sigui els quarts, per bé que aquesta és una modalitat en desús, puix que només ha tingut vigència pel que fa al pilar de vuit, el qual únicament fou bastit al s XIX en comptades ocasions. Successivament van pujant els altres pisos: quarts, quints, etc. Els castells acaben en una espècie de cúpula (pom de dalt) constituïda pels tres últims pisos, a càrrec de la mainada de la colla: l'antepenúltim pis és format per dos nois (el dosos) eixancarrats, carregant llurs peus damunt diferents pilars, sobre els quals puja l'aixecador,arrupit, cama a l'un cama a l'altre, que constitueix el penúltim pis; corona el castell l'enxaneta, el qual s'enfila per un costat i baixa immediatament per l'altre, després d'haver traspassat l'aixecador tot fent un gest per indicar que hom ha acabat de carregar el castell. Actualment un castell ja és considerat fet solament en carregar-lo; si hom també aconsegueix de descarregar-lo, augmenta el mèrit. Hom també fa el castell amb agulla al mig (pilar dins el castell; hom descarrega primer el castell i resta el pilar), amb folre o amb doble folre, aixecats per sota (bastits a partir del pom de dalt, de manera que cada pis aixeca en pes els pisos de sobre), net (sense cap mena de pinya que reforci els baixos). Ultra això, hom també fa caminar un pilar, sovint per portar-lo al balcó d'algú homenatjat, que recull l'enxaneta. Tota exhibició és acompanyada per una tonada musical que indica als castellers l'evolució del castell, pis per pis, per mitjà d'unes estrofes d'inici (en enfilar-se els terços, quarts o quints segons la categoria del castell), carregament i aleta i desfeta, tocada per un conjunt format per dues gralles i dos timbals (redoblants). El fet de bastir castells, de més o menys alçada i de diferents formes, en jocs, cerimònies o danses té una antiga tradició a la Mediterrània. N'hi ha antecedents pròxims en alguns balls populars que tenien com a exercici final l'aixecament d'una torre humana (ball dels titans, ball de valencians, etc). Des del començament del s XIX, els castells, en llur forma actual, bastits generalment per colles de castellers especialitzades, es convertiren en una representació popular al Camp de Tarragona i al Penedès .