Polític rus. Després de llicenciar-se en dret (1975), ingressà al KGB i fou destinat a l'antiga RDA (1984-90). Tinent d'alcalde de Leningrad amb A.Sobčak (1994-96), amb qui col·laborà des del 1991, fou cap de la secció d'aquesta ciutat del partit La Nostra Casa és Rússia, de Boris Jelcin (1995-97), el qual el nomenà, el 1998, director del Servei Federal de Seguretat (organisme successor del KGB) i, a l'agost del 1999, primer ministre. Des d'aquest càrrec, obtingué una gran popularitat per la seva ofensiva a Txetxènia, tot i ser molt criticada internacionalment. Al desembre Jelcin el designà com a successor a la presidència, càrrec en el qual fou confirmat en les eleccions del març del 2000. El seu mandat estigué marcat per la recuperació econòmica, la superació de l’anarquia postsoviètica i el retorn de Rússia al primer pla de les relacions internacionals. Amb aquests objectius, prioritzà l'enfortiment de l'estat i la concentració de poders en la presidència, fins al punt que el parlament n’esdevingué un òrgan subordinat, paper que es veié reforçat amb escreix en les eleccions del 2003 quan el partit de Putin, Rússia Unida, guanyà en les eleccions legislatives amb una còmoda majoria, i en les presidencials de l’any següent, en les quals obtingué el 69,8% dels vots. Aquests resultats, criticats per observadors internacionals, es degueren en bona part al control dels mitjans de comunicació (el 2003 fou clausurada la darrera emissora de televisió independent). Aquest autoritarisme s’estengué també a totes les associacions quan el 2006 féu aprovar una llei que facultava el tancament d’organitzacions no governamentals si es considerava que amenaçaven l’estat. En l’administració territorial intensificà la centralització i, als set grans districtes amb funcions de control sobre les repúbliques creats el 2000, el 2004 anuncià un pla de designació directa dels governadors regionals, i n’eliminà l’elecció per sufragi directe. En el conflicte de Txetxènia, que després del seu accés al poder conduí amb una gran brutalitat, justificà davant l’opinió pública la política de repressió sistemàtica, sobretot arran de diversos atemptats terroristes indiscriminats especialment sagnants. Aquest conflicte i l’autoritarisme cada cop més pronunciat li valgueren crítiques creixents, tant a l’interior (bé que silenciats de manera expeditiva) com a l’exterior, especialment dels EUA. Tanmateix, amb motiu dels atemptats de l’onze de setembre de 2001 i la col·laboració russa en la lluita antiterrorista global llançada pel president G.W.Bush amortiren considerablement les crítiques els anys següents. En l'àmbit econòmic, la gestió de Putin corregí alguns dels aspectes més caòtics de l'era Jelčin: equilibrà el pressupost, reduí la inflació i estroncà algunes de les pràctiques abusives que havien portat les privatitzacions descontrolades al preu, però, de reinstaurar i reforçar antics monopolis estatals com ara Yukos i Gazprom, cosa que féu amb el concurs del poder judicial contra els anomenats oligarques (individus privats que s’havien enriquit ràpidament gràcies a la proximitat del poder i a la caòtica transició del socialisme a l’economia de mercat, entre els quals Mikhail Khodorkovskij, el qual fou empresonat el 2005). Utilitzà, d'altra banda, els enormes recursos energètics de Rússia per a reforçar el predomini rus sobre la CEI, especialment sobre Ucraïna i Bielorrússia i, indirectament, també posà en evidència la dependència de bona part de la UE dels subministraments russos de gas i petroli. Més enllà de la influència regional, Putin definí un perfil propi en la política exterior russa: de la col·laboració inicial amb els EUA en la lluita antiterrorista global Rússia passà a un creixent refredament de les relacions tot i els avenços importants com ara l’acord per a la reducció de l’armament nuclear del maig del 2002. Aquest refredament tingué entre les seves fites més destacades l’oposició russa a la intervenció a l’Iraq (2003), l’aprovació de la nuclearització de l’Iran (2005), la retirada russa del Tractat d’Armes Convencionals a Europa (2007) i l’oposició a la independència de Kosovo (2007). Davant de la clàusula constitucional que impedia un tercer mandat presidencial consecutiu, al desembre del 2007 Putin es presentà com a diputat a les eleccions legislatives, en les quals Rússia Unida obtingué una aclaparadora victòria i, poc després, designà com a candidat favorit per a les eleccions presidencials del 2008 el seu aliat Dmitri Medvedev, moviments que donaren peu a les especulacions sobre la continuïtat de Putin com una de les figures clau de la política russa. A l'abril de 2008 fou elegit president de Rússia Unida, i al maig fou investit primer ministre.