La ciutat de l'Hospitalet de Llobregat (8 m d'altitud), que ocupa bàsicament tota la part de tramuntana del municipi, és formada, com s'ha dit, per diferents barris que han convergit en un continu urbà entre si i amb algunes barriades de Barcelona, a llevant, o d'Esplugues i Cornellà de Llobregat, a ponent.

l'Hospitalet de Llobregat L'església de Santa Eulàlia de Provençana - Fototeca.cat

L'Hospitalet és dividit en 7 districtes: I (integrat pels barris Centre, Sanfeliu i Sant Josep), II (Collblanc i la Torrassa), III (Santa Eulalia), IV (la Florida i les Planes), V (Pubilla Cases i Can Serra), VI (Bellvitge i la Gormal) i VII (Districte Econòmic Gran Via). El barri del Centre és el centre històric de la població que es formà entorn de l'hospital que hi havia a la Torre Blanca, vora el camí ral. Fins a la primeria del segle XX tota la història de la ciutat girà entorn d'aquest barri, que antigament s'anomenà la Vila Vella. L'església de Santa Eulàlia de Mèrida, anomenada primerament Església Nova de l'Hospitalet, fou construïda al segle XVI i beneïda el 1600 pel bisbe de Barcelona Ildefons Coloma. Aquesta església, que fins el 1908 fou l'única parròquia del terme, constava d'una sola nau coberta amb volta de creueria, amb capelles laterals, combinant la tradició gòtica amb elements de tipus clàssic, visibles particularment a la portalada. El 1805 l'escultor Salvador Roig inicià la construcció de l'altar major que finalitzà després de la guerra del Francès. El 1807 se n'inaugurà la primera part i s'hi instal·là la imatge de Santa Eulàlia. Els retaules que contenia el temple, dels quals destaca el de Sant Roc (segle XVI), atribuït a Jaume Huguet de Vilafranca, es guarden al Museu d'Història. Aquest temple, que en un principi fou posat sota l'advocació de santa Eulàlia de Barcelona, més endavant canvià la titular per la seva homònima de Mèrida, segons explica Francesc Carreras i Candi, per tal d'evitar que la festa major hospitalenca coincidís amb la de la veïna població de Santa Eulàlia de Sarrià, circumstància que impedia que els veïns de l'una poguessin traslladar-se a l'altra en una data tan assenyalada. Durant la Guerra Civil del 1936 fou destruït i només se salvà el retaule de la capella de Sant Roc. Després de la Guerra Civil, al mateix indret, fou bastit el nou edifici parroquial, projectat per l'arquitecte municipal Manuel Puig i Janer i acabat el 1947. Realitzat en obra de maó vist, consta de tres naus i té un porxo davant la façana. El campanar és també de maó i té al capdamunt un penell de ferro forjat. Aquest temple conté algunes obres de l'escultor noucentista Rafael Solanic i Balius; se'n destaca el retaule de ceràmica de l'altar del Roser. L'altar del Santíssim mostra uns bells vitralls del pintor Ramon Rogent. Al voltant del carrer del Xipreret se situen altres edificis d'aquest barri interessants artísticament. A l'entrada del carrer hi ha la Talaia, torre quadrada del 1587. Va ser traslladada a l'emplaçament actual el 1972, ja que abans havia format part del Mas Modolell de la Torre. A tocar de la Talaia hi ha el casal que ocupa l'Ateneu de Cultura Popular, anomenat l'Harmonia perquè havia aixoplugat des del 1866 fins als anys trenta una societat anomenada així. Construït el 1595, pertangué a l'heretat de la Torre Blanca, que des del segle XIV era dels Oliver, una de les famílies tradicionals de l'Hospitalet. El casal, amb un cert aire renaixentista, és de planta quadrada, amb una garita en una cantonada; als finestrals té llindes amb relleus esculpits amb fulles i figures humanes. Al costat de l'Harmonia i darrere la Talaia hi ha Ca n'Oliver. Al mateix carrer hi ha Ca n'Espanya, que data del 1589 i fou reformat el 1735. Té esculpits a la façana els símbols dels antics propietaris -la mitja lluna dels Llunell i la roda de molí dels Molinés- juntament amb altres elements escultòrics. Ara conté el Museu d'Història de l'Hospitalet i l'Arxiu Històric. Altres edificis són Ca la Vidala, casa de pagès molt modificada, amb finestres de pedra i entrada amb sostres de volta; l'anomenada Casa de les Finestres Gòtiques, interessant malgrat haver sofert importants mutilacions, que conserva dues finestres flamígeres del segle XV (les altres dues són al Museu); i Can Riera (segle XVII), amb porta adovellada i finestrals de pedra. Dins el mateix sector, entre el carrer de Barcelona i la riera de l'Escorxador, es localitza Can Sumarro. El mas, construït per Montserrat Cerdanya el 1580, és propietat municipal i ha estat habilitat com a biblioteca central de l'Hospitalet. No gaire lluny de Can Sumarro, a tocar de Cornellà, tenen interès el mas que ocupa la caserna de la Remunta documentat el 1740, i davant per davant d'aquest, ja dins del terme de la veïna població, Can Femades, casal de característiques semblants a l'Harmonia i que, evidentment, forma part del conjunt històric i artístic hospitalenc. Dins el mateix sector es troba Can Pau de l'Arna, mas basilical, al carrer de Sant Roc, i la casa arabitzant del carrer Major. Al carrer de Prat de la Riba, gairebé a tocar de la barriada de Sant Josep, hi ha la Casa Puig, obra vuitcentista de tipus pompeià. Al Centre trobem, a més, edificis característics de la primera meitat del segle XX, com la Botiga Nova, a la plaça de la Vila, amb influència de la Sezession vienesa, la casa modernista de la rambla de Just Oliveras, del 1908, i la porteria de Can Vilomara, del 1907, ornamentada amb maó vist i ceràmica vidriada. El racionalisme hi és representat per l'obra del que fou arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt, que té diverses obres escampades per tota la ciutat de l'Hospitalet. Al Centre hi ha les Cases Barates, de 1914-15, encara influïdes pel sezessionisme, i la Casa Santfeliu, del 1929, amb decoració de les Arts déco, ambdues a la rambla de Just Oliveras i carrer de Tarragona. Al carrer de Girona hi ha el Garatge Oliveres. La font del Repartidor, a la plaça d'aquest nom, es trobava antigament a Can Xerricó, del baró de Maldà; ens recorda la portada d'aigües a la població el 1734 (dues fonts) procedents del Mas Conill d'Esplugues, ampliada el 1864 amb cinc fonts més. Entre la carretera d'Esplugues, la via de la RENFE i el torrent de Can Nyat hi ha el Parc Municipal de Can Boixeres. Té una extensió de 5 ha i comprèn un edifici d'estil neoclàssic amb un cert aire victorià, una masoveria amb acabats d'origen barroc i un templet amb cúpula de ceràmica vidriada. L'edifici principal, amb pretensions de palauet, es construí en 1877-1906 sobre la base d'una impressionant masia del segle XVIII, propietat dels comtes d'Alemany, que s'anomenava la Casa Alta. El jardí, que fou urbanitzat en 1906-11, sofrí transformacions radicals en convertir-lo en parc públic. Hi destaquen dues escultures: La família, d'Hèctor Cesena, i La noia del colom, nu de Rafael Solanic. Al N-W del districte hi ha els barris de Santfeliu i del Canyet, que es formaren durant la dècada de 1960. Dins del barri de Sant Josep hi ha la Ceràmica Llopis, típica construcció d'obra vista del començament de segle, i entre el carrer dels Alps i el Torrent Gornal hi ha la impressionant nau, d'estructura metàl·lica i façanes d'obra de maó, de la Fàbrica, fàbrica tèxtil que té diversos edificis, el més antic construït el 1840, i el més important, el modernista, construït entre el 1899 i el 1901. L'ajuntament ha convertit aquest complex en un important centre cultural amb el nom de Tecla Sala. El barri de Santa Eulàlia de Provençana confronta amb el barri de Sant Josep (Centre), i és separat del barri barceloní de la Bordeta pel carrer de la Riera Blanca, a ponent de la via del ferrocarril de Vilanova. Dóna entitat històrica a la barriada l'antiga església parroquial de Santa Eulàlia de Provençana, dins el terme de la qual sorgí, al segle XII, el nou nucli de l'Hospitalet. L'església de Provençana va ser consagrada el 1101 pel bisbe de Barcelona i abat de Sant Cugat, Berenguer Folc, i fins a mitjan segle XV va ser l'única parròquia del terme. En aquest any, la titularitat de la parròquia fou traslladada a la nova església de l'Hospitalet i l'antiga església de Provençana esdevingué capella eremítica i s'anà degradant fins al punt que en començar el segle XVI l'ermità la feia servir de galliner. Al segle XVIII hi ha notícia de diverses obres de restauració en l'antic edifici, que al segle XIX recuperà la categoria de parroquial, primer com a sufragània de Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet, i al segle XX com a parròquia independent. Aquesta església, adossada a la qual ha estat bastit modernament un nou edifici parroquial de més dimensions, és romànica, de tres naus, la central coberta amb volta de canó i les laterals amb volta de quart de cercle; a la façana de ponent, sobreposada a un aparell més antic, hi ha un portal amb arquivoltes ornades de fulles i motius geomètrics; al timpà hi ha una inscripció, segons la qual fou construït el març de 1201 per un mestre d'obres de qui només consta la A inicial del nom o cognom. En edificar-se la nova rectoria es trobaren restes d'àmfores i teules romanes, i també altres petits objectes de la mateixa època i de l'època medieval. És per aquests indrets que al principi del segle XX aparegué un cap de Medusa, l'original del qual es troba al Museu Arqueològic de Barcelona i una còpia al Museu de l'Hospitalet, possiblement d'alguna vil·la romana que hi devia haver hagut per aquests encontorns. L'origen de la barriada es remunta a la meitat del segle XIX, i fou en principi una prolongació de la Bordeta (una bona part de la qual havia estat antigament del municipi de l'Hospitalet) i anà creixent entorn de la carretera de Barcelona a Cornellà, identificada dintre la ciutat com a carrer de Santa Eulàlia. Llavors el barri habitat era ben allunyat de l'església romànica, que continuava aïllada equidistant d'aquest i del centre. Entre les obres arquitectòniques més notables de la zona hi ha la Fàbrica Trinxet, mostra d'arquitectura industrial modernista, part de la qual s'ha perdut irremeiablement, projectada per Joan Alsina i Arús el 1907, que combina l'obra vista amb la maçoneria. A la Gran Via hi ha Can Godó i Trias, fàbrica de pavellons separats, de maó vist. Fou ampliada el 1964 pels arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà. A la carretera antiga del Prat (oficialment pertanyent al districte de Bellvitge però realment dins la zona d'influència de Santa Eulàlia) es troba la masia de Can Gotlla, del tipus anomenat basilical, típic del segle XVIII, abans molt corrent a la contrada. A més, hi ha l'Escorça, característica casa senyorial probablement de mitjan segle passat, neoclàssica, amb torratxa central, restaurada amb poc encert. Al costat mateix, a tocar de la Riera Blanca, hi ha un monument de 14 m d'altura que simbolitza l'escut de la ciutat, original de Josep M. Subirachs. El vol de coloms, monument d'acer inoxidable que donà a la ciutat el seu autor, Ferran Soriano, es troba situat a la plaça de Santa Eulàlia de Provençana. A pocs metres hi ha l'església de Sant Isidre. El barri de la Torrassa, situat al NE de Santa Eulàlia, està separat del barri barceloní de Sants per la Riera Blanca. La Torrassa forma un continu urbà amb Collblanc i amb Sants, però queda incomunicat de Santa Eulàlia per la línia de la RENFE; només l'esmentada Riera Blanca i el pont del metro, inaugurat el 1935, fa d'enllaç de vianants entre ambdues barriades. El seu nom prové d'una casa de camp aïllada, situada on ara hi ha la ronda de la Torrassa entre els números 123 i 127, en què hi havia una torre de defensa, propietat del baró de Maldà anomenada la Torrassa o Torre Esllampegada o Torre Llampada. El 1902 s'aprovà un projecte d'urbanització presentat per Climent Mas i Pere Romaní, i els noms dels propietaris serviren en una bona part per a batejar molts dels carrers que hi foren construïts (Bonveí, Campalans, Llavinés, Llopis, Martorell, Mas, etc. ). La manca d'aigua en aquest sector mobilitzà els propietaris, que el 1905 feren construir la font modernista que hi ha al mig de la Plaça Espanyola. Collblanc, antigament anomenat Terrarios Albos, fou en un principi només un hostal, amb botiga i taverna, aïllat a tocar de la carretera de Madrid, que l'ajuntament arrendava i que era compost d'un casalot molt vell, amb baixos i pis, i una quadra i un estable per als cavalls. Si bé el 1910 els petits nuclis edificats d'ambdues barriades només aplegaven un miler d'habitants, el 1920 ja eren 3810 i el 1930 —ja hem parlat de les obres de l'Exposició Internacional i del Ferrocarril Metropolità— arribaren a superar els 21 000. Simultàniament s'hi havien instal·lat algunes indústries tèxtils i fàbriques de vidre. Un projecte per convertir aquell indret en ciutat jardí obrera no arribà a cristal·litzar, almenys pel que es referia als espais verds. Ben aviat, amb l'impuls de la immigració provinent de Múrcia, proliferaren els passadissos, que venien a ser un conjunt de barraques legalitzades, els habitatges unifamiliars modestos, i, progressivament, les cases de pisos. Una mostra d'aquell projecte frustrat d'aconseguir un barri de cases de tipus anglès o residencial pot ésser la Casa Boleda (1932 ?), que com les altres que esmentarem fou obra de Ramon Puig i Gairalt, i la Casa Baiges (1933). A la carretera de Collblanc s'enlaira el primer gratacels construït a Catalunya (1931-33), una de les primeres obres del racionalisme arquitectònic del país. Pels mateixos anys es realitzà el Mercat de Collblanc. Fins a mitjan segle XX el barri de la Pubilla Cases era terra agrícola de secà amb molta vinya i algun camp de blat. Dues heretats importants, la que ha donat nom al barri i Can Rigald, posseïen la majoria del terreny. Tret de Can Capella, ja desapareguda, i Ca n'Oliveres, a cavall del terme de l'Hospitalet i del d'Esplugues, no hi havia pràcticament cap casa més. L'edifici de la Pubilla Cases (1771), de línia neoclàssica amb façanes adornades amb pilastres d'ordre jònic i de planta quadrada, fou construït per Josefa Casas i Clavell. A l'interior, únicament es conserva l'entrada i l'antic celler, ara adaptat com a capella parroquial per a ús de la barriada. Del gran jardí que envoltava la casa, en queda només un trosset davant la façana principal. La resta s'ha ocupat amb els equipaments esportius i els edificis de l'escola de religioses que s'hi ha instal·lat. No gaire lluny d'aquest casal, a l'altra banda de la carretera de Collblanc, hi ha Can Rigald (1741) amb aires de palauet barroc (amb un ordre de pilastres sobre mènsules a la façana i ulls de bou al pis més alt). Tant una heretat com l'altra tenen unes portes de jardí molt treballades. El 1926 es començà entorn de la Pubilla Cases la urbanització d'una ciutat jardí, amb torretes unifamiliars envoltades de verd. L'altitud del terreny i el clima, molt més sec que no pas al pla, propiciaren l'empresa. L'arribada de la immigració provocà l'aturada del projecte, i s'inicià la construcció de blocs de pisos, que fan confondre aquest barri amb el de Can Vidalet d'Esplugues. El 1971 s'hi construí l'Hospital de la Creu Roja (actual Hospital General). Can Serra, ja a tocar del Centre, és una altra zona residencial que ha quedat ofegada per l'espessor de les construccions. El barri de la Florida, conegut per les Planes fins a la meitat del segle XX, només albergava vinyes, garrofers i bòbiles. El 1960 ja tenia 27 630 h i el 1986 n'acollia 48 061, tot i que quan se n'inicià la urbanització hom deia que no superaria els 20000. Limita a llevant sense solució de continuïtat amb Collblanc-la Torrassa; a ponent amb la Pubilla Cases, on serveix de límit l'avinguda d'Isabel la Catòlica, i al S amb el Centre, amb la RENFE de partió. Dins el barri hi ha dos cementiris: el de la ciutat, que hi fou traslladat el 1852, envoltat d'habitatges, i el de Sants, construït el 1878 i amb elements d'arquitectura apreciables com el vestíbul neoclàssic, que es troba a l'indret anomenat la Cova, en el límit amb Collblanc (on pertany, tot i que es troba dins la Florida). A tocar del cementiri de la ciutat hi ha el Parc de les Planes, amb 8 ha de superfície. L'antic santuari de la Mare de Déu de Bellvitge, situat a la part baixa del terme de Santa Eulàlia de Provençana, probablement ja existia al segle XI quan els esposos Gotmar i Ótula vengueren el mas anomenat Amalvigia el 1057, per 30 unces d'or. Aquest nom, que també apareix documentat com a Malvige, Amalvigia o Amalviia (procedeix de les arrels godes Amal i Vigius i correspon a un antropònim femení) es transformà en el topònim actual de Bellvitge per etimologia popular, ja que hom l'havia interpretat com a “mal viatge”. La llegenda atribueix el canvi de mal a bell al fet d'haver-se dessecat aquells terrenys pantanosos i insalubres. El creixement continu del delta per causa de les riuades va comportar que l'església anés quedant soterrada (els fonaments s'han localitzat a uns 4 o 5 m sota el nivell actual). Documentat des del 1279, el santuari, que des d'aleshores ha estat restaurat diverses vegades, consta d'una nau capçada per un absis quadrat i un campanar, de planta quadrada, adossat a migdia entre ambdós cossos. Al Museu d'Història de l'Hospitalet es guarda una clau de volta que procedeix del santuari. Aquest tingué a migdia la casa de l'ermità; avui al seu lloc hi ha un porxo, i un altre a tramuntana. Una part de les pintures de Joan Commeleran que decoraven l'interior han passat al Museu. El santuari fou transformat en parròquia el 1969. Durant la dècada de 1960 es formà una barriada de blocs alts de pisos vora del santuari. Segons el projecte, hi havia d'haver 7 000 pisos, amb un màxim de 30 000 h. El 1968 el barri de Bellvitge tenia uns 7 000 h, i el 1986 hi havia 32 832 h; comptant també els del Polígon Gornal i els del barri de Can Pi, del mateix districte municipal, en sumaven 42 979. Molt a prop hi ha l'Hospital Universitari de Bellvitge i l'Institut Català d'Oncologia. El 1998 hi fou inaugurat un gran parc de 32.600 km², l'única gran zona verda del barri. A la Marina, entre Bellvitge i el Llobregat, es conserven unes poques masies: Can Trabal, al camí de Cal Joan del Ros (nom que tenia anteriorment), amb portal adovellat i finestres de pedra picada —en una jàssera hi ha gravat el 1767—; Cal Masover Nou, a la carretera de la Feixa Llarga, característica de la Marina de l'Hospitalet, i Ca l'Esquerrer, a la carretera del Mig, aixecada el 1572 i reformada el 1796.