L’antic castell de Montclar és situat al cim de la muntanya homònima, al sector occidental del terme, a 947 m d’altitud, des d’on hi ha una de les vistes panoràmiques més enlairades i àmplies de la rodalia. El castell de Montclar, conegut anteriorment per Monvà i organitzat al principi del segle XI, tingué una especial importància en la fixació i l’expansió de la conquesta a la comarca. Pertanyent inicialment al vast terme del castell de Santa Perpètua, el 1013 era posseït per Sal·la de Santa Perpètua, el qual en l’esmentada data el vengué al seu nebot, el bisbe Borrell de Vic; passà posteriorment al fill del primer, Guillem, el qual el 1030 l’alienà a Arnau Odó i Guilla. Al cap de tres anys, el 1033, fou adquirit a aquests esposos per Bernat Sendred de Gurb i el seu fill Oliver Bernat, que crearen dins el seu terme, en la intensa activitat repobladora que desenvoluparen, els nous castells de les Piles i de Biure; el 1057, l’esmentat Oliver i la seva muller Riosovenda infeudaren a un tal Ramon Arnau el castell de Montclar, imposant com a condició al feudatari l’acabament de la torre del dit castell i la construcció d’un tancat al seu voltant. Probablement són d’aquesta època les restes de la torre circular que avui subsisteixen. El 1072 Oliver Bernat, juntament amb la seva esposa Agnès, vengué l’alou de l’esmentat castell, juntament amb els de les Piles i Biure, al comte de Barcelona Ramon Berenguer I, el qual el confià al mateix venedor. Posteriorment el feu passà als Cervelló, que el tingueren una bona part del període medieval, mentre, atesa la seva situació estratègica, fou un castell important.
Al costat meridional de les restes de la torre es troba la bella capella romànica de Sant Miquel de Montclar, que probablement fou l’església del castell i que ha sofert diverses restauracions. Fou centre de pelegrinatges des dels més diversos indrets, ja que l’oli de la llàntia que hi havia en altre temps vora l’altar major tenia la virtut de curar la sordesa. S’hi fa un aplec pel maig. Sota aquesta església, cap a llevant, hi ha un petit solc en l’espadat conegut com la Relliscada de Sant Miquel, de la qual la tradició diu que és un senyal de la ferradura del cavall del sant, que, saltant la vall del Gaià, topà de potes contra el cingle de Montclar.