Dins l’evolució de les creacions artístiques, l’ornamentació no ha estat únicament quelcom afegit a alguna cosa (ceràmica, element arquitectònic, teixit, etc) per tal d’embellir-la o adornar-la; l’ornamentació i la cosa no són conceptes diferents, sinó un distint grau d’una mateixa realitat; fins i tot en moltes èpoques la cosa existia només com a suport de l’element ornamental. L’ornamentació, deixant a part aquells elements que surten de les mateixes necessitats constructives, com cornises, motllures, basaments, i els d’arrel històrica o simbòlica (escuts, bestiaris), s’ha basat generalment en dos procediments estilístics: l’un, d’esperit abstracte, i allunyat dels productes de la natura; l’altre, propens a reproduir, mitjançant la generalització i la síntesi de tipus, els aspectes essencials de les formes naturals. Al primer mètode correspon la fase geomètrica ( ornamentació geomètrica ) que caracteritza la decoració primitiva i que dóna empremta a un ampli grup d’arquitectura. El motiu abstracte responia, a l’inici, al material adoptat i al procediment seguit en l’elaboració d’aquest. Així, el fet de teixir origina interseccions de línies i d’angles derivades de l’entrellaçament i el color dels fils, i modelar en fang engendra motius produïts per les empremtes digitals o pels cercles del torn. Aquestes formes primàries, amb el progressiu desenvolupament de la destresa i de la tècnica, donaren lloc als temes geomètrics (greques, creus, dents de serra, daus) que des de l’art egipci al neoclàssic han tingut una presència constant en l’arquitectura. Cal esmentar la genialitat d’invenció dels àrabs, que convertiren el traçat de l’arabesc en qüestió temàtica. L’altre tipus d’adorn que apareix ininterrompudament té el fonament en la imitació de formes vegetals i en la voluntat de convertir elements efímers en esquemes estables. Constitueix gairebé un catàleg decoratiu (garlandes, fulles, florons), destinat a transmetre's d’una època a una altra, i que és record pictòric o escultòric de la manera arcaica d’adornar els edificis durant les festes i cerimònies. Connexa amb aquest tipus decoratiu és la tendència que utilitza formes vegetals i àdhuc animals i humanes, no sols com a motiu ornamental, sinó per a donar vida a estructures funcionals, principalment columnes. Plàsticament, en ambdós procediments, el suport condiciona la composició. En realitat, des de la prehistòria les ornamentacions geomètriques, o les naturalístiques tretes d’un context narratiu, han estat un anar més enllà del món quotidià per cercar dins el simbolisme dels signes quelcom no sotmès al pas del temps, quelcom immutable que reflecteix, per una part, la relació entre els homes i, per l’altra, la relació existent entre l’home i el cosmos. Si en principi els angles, les línies rectes o trencades i els cercles foren troballes casuals fruit de la mateixa tècnica, ben aviat cadascun d’aquests senyals adquirí un significat; així, la presència del cercle denotava la divinitat, allò sense començament ni fi, i el quadrat passà a ésser l’al·legoria de la terra i de l’home. Àdhuc, aquest primer significat de l’ornamentació, que accedeix també a la figura humana, car en els rituals dels pobles primitius els tatuatges i les pintures sobre pell adquirien una gran significació màgica, ha minvat en el transcurs dels segles, i fins i tot algunes teories, com la d’A.Loos, assenyalen que l’evolució de la cultura és sinònim de l’exclusió de l’ornamentació en els objectes d’ús. En particular, des del Renaixement l’ornamentació ha passat a ésser reflex de l’economia d’acumulació en la qual un objecte no és valuós per la seva funcionalitat o per la seva bellesa intrínseca, sinó per la bellesa que Kant anomenaria adherent. L’art contemporani tendeix a menysprear qualsevol element ornamental, i exalta, per contra, tant la qualitat dels materials en brut com la de les formes pures.
f
Art
ornamentació de tipus abstracte a la mesquita reial d’Esfahan
© Fototeca.cat
Acció i efecte d’ornamentar.